“Defensem la terra” és el lema de campanya de la CUP per al 12-M. Els anticapitalistes s’han abonat a la tendència de la ressignificació: un eslògan propi d’altres moments de l’esquerra independentista, quan la qüestió nacional primava sobre altres eixos polítics ara indestriables del projecte de la formació, arriba als comicis carregat de nous greuges. La crida a la independència vol coincidir amb la transició ecosocial, la fi a la crisi de l’habitatge o la redistribució de la riquesa. La batalla que planteja la número 2 per Barcelona Laure Vega és desigual: no només el seu espai polític no gaudeix del millor dels moments electorals, després de successives patacades a les eleccions al Congreso i a les municipals. Un grup parlamentari que segons les enquestes voltarà els 7 diputats vol aixecar l’escut -i, important, l’espasa- contra tendències d’abast global. “La situació és molt greu”, explica Vega a Món Economia des de la seu del carrer Casp. La santboiana, una de les veus més emotives dels cupaires en les setmanes prèvies als comicis, fa bufar aires d’Essex a una esquerra nacional -i tradicional- que començarà la legislatura en plena transformació. La clau de tot plegat, assegura, “tornar a polititzar” l’economia.
Què tenen aquestes eleccions perquè la CUP faci un discurs tan econòmic? El ‘programa, programa, programa’ no ha estat mai especialment mobilitzador.
La situació és molt greu. Hi ha una despolitització de l’economia que l’aïlla de la resta de la vida. És igual que no hi hagi un sol estudi rigorós que no vinculi la salut a la renda. En un moment amb una inflació desbocada, que les polítiques han estat de transferència de diners públics al sector privat; que l’habitatge no és un dret. En el moment en el qual totes aquestes qüestions impacten tant en la vida de la gent, era clau situar al centre l’eix social i econòmic. En segon lloc, no estem discutint gens el model. A les entrevistes em pregunten: Illa o Puigdemont? Quan jo el que veig és que tots dos es reuneixen amb [el president de Foment del Treball] Sánchez Llibre, que el model no dista tant. Al final parlem de macroprojectes que no lliguen el capital públic que s’hi inverteix; d’abaixar impostos que tenen a veure amb el finançament d’estructures públiques. La CUP vol discutir el model. El conjunt de formacions de l’esquerra nacional –que tenim similituds en algunes apostes– no pot fer una altra cosa. Perquè si no, arribarà el 12-M i ningú discutirà l’estructura econòmica; i pràcticament només debatrem en quina llengua se’ns aplica. I això és bastant greu.
“Ens fan sentir culpables per no ser bons esclaus”. Per què les majories socials han naturalitzat la càrrega individual de les conseqüències del model econòmic?
Thatcher parlava que canviar el model econòmic era com canviar l’ànima. De fet, ella mateixa deia que el seu millor llegat era Tony Blair. Llados, youtubers… han fet arrelar la idea del bon esclau. Feia poc llegia que l’ascensor social dura 120 anys; quatre generacions. L’esquerra ha entrat en aquest joc d’una manera molt terrible. No pot ser que fem una política de la impotència: si no t’atreveixes a anar contra els grans poders; a assumir fins i tot que la llei no permet garantir drets, llavors desplaces la responsabilitat. I és quan diem que ecologisme és estalviar aigua de la dutxa. L’ecologisme potser també és planificar l’economia: no es lliga la producció nacional. La planta de Nissan va tenir una inversió pública de 160 milions d’euros. I quan van deslocalitzar, no els hem tornat a veure. Ara tornem a fer apostes d’aquest tipus sense cap compromís.
La gent es troba molt atrapada en aquesta culpa. La culpa és nostra si la canalla treu males notes a PISA, però ningú parla que als llocs amb més renda hi ha millors qualificacions. La culpa és nostra que no ens alimentem bé, quan el que passa és que els processats no pugen com els aliments frescos. Si hi ha problemes a la pagesia és que la gent no compra de proximitat, no que els beneficis estan localitzats a les grans distribuïdores. Quan en comptes d’atacar l’economia el que es fa és desplaçar els problemes a una lògica ètica, l’esquerra s’equivoca. Si la gent se sent culpable, això porta a un ressentiment del qual s’aprofita l’extrema dreta. El que s’ha de pensar en última instància és com redistribuir la riquesa, el treball i el temps.
De les vostres crítiques es llegeix que les crisis que s’uneixen actualment s’han llegit de forma separada. Veieu les condicions perquè, d’ara endavant, es pugui unir la perspectiva?
És tot un repte, perquè és una qüestió que transcendeix Catalunya. Va haver-hi una escletxa durant la Covid, perquè molts dels paradigmes del moment neoliberal van esquerdar-se. Moltes persones posaven el seu coneixement a servei de la comunitat, els serveis públics van reforçar-se –perquè una mútua no responia al bé comú–. Jo no soc gaire partidària de la teoria que diu que a pitjors condicions materials s’aguditza el conflicte. Tothom veu que el model no funciona; utòpics són els que sostenen el contrari quan cada cop menys gent pot tenir un habitatge. Així i tot, no sé quina és l’alternativa sòlida que ofereix l’esquerra. No està havent-hi una política afirmativa, contundent, que lligui tots aquests problemes.
Albiren, doncs, conflictes socials vinculats a qüestions econòmiques?
Crec que seria desitjable. De la mateixa manera que la mobilització sostinguda ha aconseguit en els darrers anys que la institució treballi per garantir un dret –en aquest cas, l’autodeterminació de Catalunya–, fora bo que es respongués ara amb el dret de l’habitatge. Tenim una organització com el Sindicat de Llogateres, que va assolint reformes, però després el TC els tomba. La situació requereix que el Parlament faci un exercici de sobirania, i de la mateixa manera que els Mossos d’Esquadra no van operar l’1-O, deixin d’operar als desnonaments. Les institucions hi són per garantir uns drets.
És conservador, però a mi m’agrada molt en això Chesterton. Parlava del cabell d’una nena, en un moment en el qual als infants pobres els hi tallaven si tenien polls. Perquè hi hagi canalla amb els cabells nets, han d’haver-hi uns pares disponibles. Per tant, no hi ha d’haver un terratinent usurer. Per tant, ha d’haver-hi una redistribució de la terra. Avui dia, aquesta terra és l’habitatge: necessitem un habitatge públic, i que les institucions hi siguin.
El programa que parteix d’aquest diagnòstic és la Nova Economia Catalana. Què és?
En realitat, és un programa dissenyat per la Generalitat republicana als anys 30, comandada pel Govern però amb els sindicats i agents socials de l’època. La proposta mobilitzava tot el teixit econòmic, petita empresa, cooperatives… Per posar-ho sota una direcció pública. A banda de la necessitat de crear organismes públics, es pot comptar amb altres actors existents. Una de les estructures més importants és la distribuïdora alimentària pública, per combatre els preus desorbitats que paguen els consumidors. Agafem tot el petit teixit empresarial, cooperatives, productors, i arribem a uns preus justos.
D’aquí sorgeixen uns processos industrials. Ara, a cop de Perte, l’Estat no entra en com s’executa la reindustrialització. Posen diners públics i que sigui el que Deu vulgui. Això és terrible, perquè descapitalitza la gent que paga impostos. Al contrari, cal analitzar quina demanda hi ha, quina oferta tenim, i arran d’això planificar. I començar a fer una transició verda que no depengui dels criteris del mercat. El cas de Nissan és paradigmàtic: en comptes d’esperar un inversor xinès, es podria haver fet un impuls des de Catalunya per instal·lar-hi una planta de transport col·lectiu, perquè necessitem més transport públic si volem fer una política ecologista que no culpabilitzi l’individu.
La tercera pota seria la Renda Bàsica Universal. La nostra aposta la passada legislatura no era un projecte pilot. Estar plantejant a hores d’ara si la gent treballaria o no en aquest àmbit, ens resulta terrible. El que passaria és que la gent no acceptaria llocs de feina sense contracte, com a l’hostaleria, o absolutament mal pagats. Garantiria drets i posicions socials més fortes. I hi ha possibilitats dins de la sobirania fiscal de Catalunya d’implementar una primera RBU.
La CUP vincula la RBU a una intensificació dels impostos a la riquesa. Serà possible mantenir les fortunes al país amb aquest règim impositiu? Especialment, quan tenen un paradís fiscal a cop d’AVE.
Hauria d’haver-hi una política molt dura de no fugida de capitals. Hi ha la possibilitat de dúmping fiscal a cop d’AVE, és cert. Ja ho vam veure l’1 d’Octubre, que totes aquestes grans empreses que semblen el gran projecte nacional van traure la seu social de Catalunya. Però no es pot deixar de fer política de profunditat per aquesta por. Caldrien sancions molt més dures, mecanismes de recuperació dels diners públics dedicats a beneficis a les rendes altes. És difícil? Sí, però la situació també ho és. Un de cada tres nens a Catalunya està en situació de pobresa. Això sí que és un risc! És més arriscat no fer polítiques que permetin conservar els mínims de vida digna que no tenir por a determinades grans empreses.
Comentava el cas de l’aterratge de Chery a Nissan. La sud-coreana Lotte també ha ocupat una planta a Mont-roig. Patiu perquè torni a ser capital global el que industrialitzi Catalunya?
El problema del capital internacional és que busca les millors condicions per maximitzar el benefici. Ja hem vist processos de deslocalització a la cerca de mà d’obra més barata, o fins i tot una classe treballadora més disciplinada. Fa por que es facin inversions d’aquesta mena, acompanyades d’exempcions fiscals i diners públics, sense cap mena de clàusula defensiva, i que acabin descapitalitzant el país. Evidentment és millor això que perdre feines. Però en comptes de destinar diners públics a aquesta mena d’inversions, macroprojectes, a macroesdeveniments, congressos; hauríem de començar un procés de reindustrialització basat en oferta i demanda, agafar cadenes de valor i ocupar posicions intermèdies.
Si no són aquestes inversions internacionals, quina és la indústria “verda i justa” que la CUP té al cap?
Ens trobem en un moment similar al 1945, en el sentit que estem en disposició de decidir com seran els pròxims 100 anys. En aquell moment la demanda va ser la sanitat pública; ara podria ser una aposta per una transició energètica que no depengui de les grans empreses, per una mobilitat sostenible dins el país. Dir que l’habitatge també és una política climàtica. Cal dibuixar un mapa, mirar l’economia a escala. I no és tan difícil. Costarà que aquest sigui el projecte de país, però no hi ha una altra versió. Si no, estarem condemnats que la gent que treballa a Barcelona no hi pugui viure, que sigui una mena de Port Aventura que serveixi només per treballar. I això és bastant distòpic.
S’ha perdut una legislatura en un tipus d’economia basada en els Jocs Olímpics, la Copa Amèrica… Tots aquests projectes no deixen llocs de feina estables al territori. Les dicotomies són bastant clares: o tenim lliure mercat –i, per tant, la llibertat dels diners–, o batallem per la llibertat de les persones. Si això no és un projecte republicà, no sé de què estem parlant. Sense això, acabarem amb un país buit de ciutadans.
El camí cap a la independència és també el camí contra el mercat?
Contra una societat de mercat, sí. No és una qüestió que tot hagi de ser públic ara mateix. La CUP no ha plantejat mai una joieria pública. Però les qüestions essencials sí. Una societat de mercat absorbeix qualsevol qüestió i la converteix en una mercaderia; i una mercaderia mai pot ser un dret. Socialment, això es va entendre bé amb la sanitat pública; però la manca d’horitzons fa impossible imaginar que l’habitatge també hauria d’estar garantit des de la cosa pública. Ens encanta mirar Europa per abaixar impostos, però no mirem tant que a Viena més de la meitat de la població viu a immobles amb alguna mena de protecció pública. La independència implica sortir de la societat de mercat. Mantenir el mercat per aquelles coses no essencials, i, en canvi, que allò essencial estigui garantit a través del sector públic. Perquè el dret i el mercat sí que són incompatibles.
Les eines institucionals que té ara mateix la Generalitat segurament no serien suficients per aplicar aquest projecte. Com encaixen això amb el seu full de ruta a llarg termini?
La potència que va tenir en el seu moment l’independentisme, les cotes de població que va agregar al seu voltant, no es corresponen amb l’independentisme històric. Perquè capturava l’anhel d’una possibilitat de llibertat més enllà de les lògiques de mercat. Quan es pensa la República, es pensa en més drets socials, i la lògica de sobirania va atraure cap al dret a decidir formacions que no eren necessàriament independentistes. I això té a veure amb la impossibilitat de les institucions per vehicular les demandes de la societat.
Ara ve el mateix en l’àmbit social, i penso que la política institucional ha d’anar per davant. Em diu que no existeixen les eines. Bé, existeixen per anar avançant en determinades coses. I quan arribem al límit, veurem si la gent decideix si vol o no vol seguir. Una bona política d’esquerres és aquella que permet que el poble decideixi si vol anar més enllà. I això seria positiu per al conjunt de l’Estat, perquè el problema no és estrictament català. La tensió és evident, però si la Generalitat, en mans de l’esquerra, no intenta plantar cara a les grans fortunes, renuncia al xoc històric entre democràcia i oligarquia. Això ho deia Louis Brandeis: pots tenir democràcia o pots tenir molta riquesa en poques mans; però són incompatibles. Una institució democràtica, que a més té una història republicana, hauria de tensar al màxim en aquest sentit. I més quan vens del 2017, quan ja es va fer per un altre dret.
Dieu que el model a combatre és el de “Madrid i el dels rics”. Què vol dir això respecte del capital català?
Les grans fortunes catalanes de veritat han estat en connivència amb la resta de l’Estat durant molt de temps. Però la majoria del teixit empresarial català no és així. La tendència monopolística de les grans empreses, de fet, el va minvant. No hauria de ser així, però el programa econòmic de la CUP té més en compte les petites empreses que no pas les polítiques de Junts. Quan s’intenta parlar de desregulació de segons quins criteris legals per als negocis, el que no es diu és que això obre camí al gran capital estranger, a grans empreses que tenen moltes més facilitats que les nostres pimes. Que no hi ha possible competència entre la parada del mercat del barri i Mercadona, Eroski, Lidl o qualsevol gran superfície.
Els problemes de la majoria de la classe treballadora estan, de fet, molt vinculats als de la petita i mitjana empresa; perquè el gran capital els esclafa de la mateixa manera. Plantegem que hi ha una dicotomia nacional, però també en la qüestió econòmica, que atropella tot el poble català. Només deixa fora les grans empreses que no són aliades d’una sobirania real del país.
A l’esquerra, especialment la d’arrel marxista, no li ha agradat gaire històricament fer això de fragmentar el capital. Les majories socials que imagina la CUP inclouen els petits empresaris?
Això que deia que el gran capital esclafa igual els obrers que els petits empresaris és de Marx (Riu). Catalunya ja té una tradició d’agrupar lògiques populars en aquest sentit. Actualment, a més, la forma del capital està encara més fragmentada: hi ha una sèrie de fons voltor, capital transnacional, que opera a l’habitatge, però que també ocupa terres de cultiu, residències de gent gran… Tot allò que pugui ser rendibilitzat, serà rendibilitzat, fins a les últimes conseqüències.
Jo no penso la política des de l’essencialisme. Hi ha tot un arc de població que es troba en una mateixa situació d’opressió econòmica –i, per tant, en termes nacionals–, que crec que és on hem d’apel·lar. Gran part de l’esquerra ho ha volgut entendre així, i és la que ha aconseguit grans avenços. A Bolívia la batalla sobre l’aigua va sumar unes majories populars que van fer bolcar el govern. Aquí ha de passar el mateix. Tenim diferents eixos –la qüestió nacional, l’ecologista, la propietat de l’habitatge–; però tots tenen a veure amb el mateix: el fet que en aquest poble no es pot decidir. Ni a on vius, ni si pot haver-hi un referèndum, ni si agafes o no una feina, ni pràcticament què pots menjar. I això ha de ser un eix central dels moviments que han de venir.
Durant la precampanya del 12-M, la CUP ha posat el focus en l’oposició a l’agenda de Foment del Treball. Serveix Sánchez Llibre d’enemic electoral a Catalunya?
El gran empresariat ha de ser un dels subjectes d’aquest exterior constituent. Però no només: també el rendisme, els grans tenidors, que concentren tenen una gran part de l’estoc d’habitatge, molt buit. L’afora té a veure amb el que no treballa, el que viu a costa del treball dels altres. Que és un percentatge molt petit de la població, però és molt influent. Aquell capaç d’amenaçar la democràcia, al conjunt de gent que no té accés a l’arena política. És difícil de revertir, perquè sembla que l’enemic és el del costat, amb una extrema dreta que se n’aprofita. Però una repolitització requereix tenir un enemic, i per nosaltres són aquells que no deixen decidir en tots els àmbits de la vida.
L’Energètica i la distribuïdora pública són els dos primers intents de la CUP per traure espai al mercat en sectors estratègics. Quines altres activitats han d’esdevenir ser públiques?
Caldria un estudi una mica seriós dels hàbits de consum a Catalunya, de les importacions que tenim. I, a partir d’aquí, planejar una expansió industrial de direcció pública que pugui generar aquestes cadenes de valor necessàries. Vam discutir amb el diputat Joan Canadell sobre la possibilitat de portar a Catalunya una fàbrica de semiconductors. Aquesta iniciativa no té en compte que nosaltres tenim molt poca producció de mercaderies que necessitin semiconductors comparada amb altres països; en canvi França sí que la té. Això té molt poc sentit, es pensa a cop de diners europeus. Potser té més sentit apostar per la producció de màquines aquí. Es pot arribar a un acord amb l’Estat francès? Es pot pensar les relacions industrials dins el sud europeu? No ens movem en una lògica autàrquica, però sí de pensar com revertir la desindustrialització. Perquè tornen les mesures d’austeritat europees, i perquè a Europa hem vist com un país pot tenir un estat però no ser sobirà, com en el cas grec. Responent la seva pregunta: els sectors essencials, com l’alimentació; però també tot allò que ens permeti ocupar una posició econòmica interessant entre els nostres potencials aliats.
Plantegeu, doncs, la nova economia catalana com un horitzó. Hi ha espai per fer pactes a curt termini amb partits que no comparteixin aquesta idea final?
Sí. La xarxa de distribució pública va ser una proposta de la CUP que aglutinava també ERC i Comuns. La RBU, el mateix. Quedaven fora PSC i Junts. Són propostes que es plantegen amb una lògica generacional, però tenen una força. El problema és que socialment es dona suport a moltes polítiques que després no tenen correlació directa en el vot. Per exemple: la societat catalana està a favor d’una regulació de l’habitatge, però els escons aconseguits no ho diuen. Sí que hi ha, doncs, aquestes aliances, sí que hi ha una base social majoritària que considera que s’ha de posar fi a la pobresa, que s’ha de redistribuir millor la riquesa. La Renda Bàsica Universal, segons l’informe que va publicar l’oficina del pla pilot, recollia més d’un 60% de suport! La majoria d’impostos no es considera socialment que s’hagin de traure. Només successions, per una gran campanya de màrqueting mig nord-americana i traslladada aquí. Si aquestes aliances aconseguissin avançar no només en lògiques de governabilitat, sinó programàtiques, podríem començar a dibuixar noves possibilitats. Perquè ara pràcticament no hi ha polítiques ofensives; només de defensa d’allò que ja tenim.
Situeu ERC els darrers tres anys, però, dins el mateix paquet del PSC i Junts pel que fa a l’aplicació de l’agenda de la patronal. Com es tradueix això a les aliances?
La tensió és evident, i és forta. Però fins i tot els partits funcionen per correlació de forces. Si des d’una esquerra que és cert que és minoritària, com podria ser la CUP i Comuns, arribem a certs acords per apropar ERC al que hauria de ser el seu projecte, ja parlem de configurar unes altres aliances. De la mateixa manera que Junts, quan hi havia una gran mobilització que vinculava l’eix social i el nacional, va acabar firmant la regulació de lloguers, fet que avui dia seria impossible dins el seu programa.
Els partits, al final, saben que el seu electorat és molt divers. Fins i tot el PSC té una base de votants populars –de fet és el partit que recull més electors de rendes baixes, segurament perquè la resta no ho hem fet prou bé–. Junts no té una base de vot de grans empresaris i grans fortunes; té moltes persones que no es beneficien del seu programa econòmic. Si realment es comencés a plantejar aquesta idea conjunta que transcendís els programes, i a partir d’aquí es generés un pols social, podríem generar una correlació de forces diferent. És un procés molt llarg, però podria començar ja, perquè la situació és d’emergència.
Diu que estem en un moment de resignació social. La CUP surt d’una de les legislatures amb més presència institucional. Què ha passat perquè no hàgiu estat capaços de mobilitzar aquests greuges socials des de la institució?
La CUP no és aliena a les dinàmiques socials a la seva base militant. No som un partit de grans quadres. Hem sortit impactats pel procés. I per lògiques repressives, no hem pogut explicar el nostre rol a l’1 d’Octubre. Semblaria que els processos repressius no ens hagin afectat tant, que no hi ha hagut una aportació en el moviment nacional. I sí que n’hi ha hagut. A banda d’això, vam entrar a la legislatura amb la potència d’aquests projectes –l’Energètica, la distribuïdora, l’RBU–, però quan vam veure que la majoria independentista no hi era, que ERC no s’ho feia seu, va haver-hi un moment de desorientació. De veure que les polítiques que proposem no s’adeqüen a la correlació de forces. I aquí la CUP ha pogut fallar. Però a diferència d’altres partits independentistes, que també han perdut vots, obrim un procés de refundació, que es reprendrà immediatament després de l’estiu. I aquí es discuteix tot: els òrgans de decisió, les polítiques, com s’articula l’organització, la participació social. Tota l’autocrítica, que jo crec que ha de ser molt dura, perquè és una evidència que les coses no s’han fet tan bé com es podria. Però al temps, tota la il·lusió. Volem ser una eina útil en el cicle polític que es dibuixa, i això ha de ser participat per tothom. De fet, un terç de l’assistència a la primera jornada del procés Garbí a Girona no eren militants. La CUP no vol ser el pepito grillo de la política catalana. Vol ser una esquerra nacional, amb propostes econòmiques potents.
