Després de dos anys de disrupcions pràcticament contínues, en els últims mesos el sector agroalimentari català, i l’espanyol, comencen a recuperar-se, segons indiquen les dades dels organismes estadístics oficials. El darrer estudi sectorial de CaixaBank Research, coordinat per l’economista Judit Montoriol, conclou que el camp espanyol “s’està començant a recuperar” dels “xocs” soferts els últims anys gràcies a dos motius: la moderació dels costos de producció i la millora de les afectacions per la sequera. Unes conclusions que coincideixen amb les del president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes, Francesc Reguant, que apunta que a Catalunya els costos s’han moderat fins a nivells semblants als de fa tres anys. Ara bé, les xifres en fred no sempre acaben de reflectir del tot la realitat de la cadena de valor, i els brots verds que comencen a brotar als balanços de la indústria de l’alimentació no acaben de fer arrels al camp, entre els productors primaris del país. “Després d’haver caigut un 15% en els últims anys, ara ja no caiem més” reconeix el secretari d’organització d’Unió de Pagesos, Carles Vicente; si bé matisa que la sensació a les explotacions està molt lluny de la reactivació del sector que celebra, entre altres, el paper publicat pel banc català.
Val a dir que, si bé l’estudi de CaixaBank Research indica que el món agroalimentari “comença a deixar enrere la forta deterioració registrada entre finals de 2021 i la primera meitat de 2023″, en cap cas detecta una recuperació plena del sector. Per un costat, cal recordar que els motius de la forta caiguda del sector primari van ser, en primer lloc, la sequera que va patir gran part de l’estat, especialment Catalunya, i, en segon loc, l’important augment dels costos de producció, provocats principalment per l’esclat a guerra a Ucraïna. Després d’aquestes pertorbacions, productors, indústria i distribuïdors va registrar caigudes interanuals de fins a dos dígits del valor afegit brut, arribant a una davallada del 27% durant el tercer trimestre del 2022. La tendència va començar a canviar a meitat del 2023, quan es les xifres van revertir a augments intertrimestrals fins a remuntar un 7,6% durant la primera meitat d’aquest 2024, segons indica l’estudi. Tot i això, Vicente defensa que aquest augment encara no és prou intens per parlar de recuperació completa del sector. De fet, el valor afegit del sector encara és 6,2% inferior al que es va registrar a finals de 2019. Quant al pes econòmic total, durant la primera meitat del 2024, el sector agroalimentari també ha estat capaç de recuperar-ne una petita part a escala estatal. Actualment representa un 2,6% del valor afegit brut total, segons les dades de CaixaBank Research, la qual cosa suposa un modest augment d’una dècima respecte de les dades del 2022. Continua, de tal forma, per sota del 3,0% que va representar de mitjana entre el 2015 i el 2019. Aquesta caiguda del pes del sector primari en l’economia espanyola durant el període postpandèmia s’explica també pel fort creixement experimentat per altres sectors d’activitat, com el turístic o el de les telecomunicacions.
Per la seva part, Reguant alerta que els costos del sector encara no s’han normalitzat del tot. Els preu de molts productes de cara al consumidor s’ha reduït, fent que la rendibilitat del negoci no sigui la mateixa. Per altra banda, l’economista observa que els conflictes al Pròxim Orient poden provocar que els preus dels productes catalans remuntin una mica, especialment els cereals i la soja. En la mateixa línia, Vicente lamenta que els preus s’hagin moderat en l’últim any tot i que en alguns casos, com per exemple la pera, les collites hagin estat pitjors que en anys anteriors. En aquest àmbit, el secretari general d’Unió de Pagesos denuncia que cada cop és més habitual que les grans distribuïdores importin productes forans pel simple fet que són més barats, fet que obliga els productors catalans a haver de rebaixar els preus, i limitant, de retruc, la ja dèbil recuperació al conjunt del teixit de negoci del primari. Per contra, l’interès internacional va en sentit oposat: molts països estrangers que fa anys que prefereixen comprar productes catalans i europeus perquè la seva qualitat és molt major, fet que podria esperonar, celebra el representant sindical, una millora del rendiment del camp del país en els pròxims anys.
Bon comportament de les exportacions
Un dels àmbits que sí que s’està recuperant malgrat aquest context encara advers són les vendes a l’exterior, tant en volum com en valor. De fet, l’Estat ocupa la vuitena posició en el rànquing de països exportadors de productes agrícoles, amb una quota del 3,2% i dins de la UE; i és la quarta economia pel que fa al valor de l’activitat internacional, només per darrere de Països Baixos, Alemanya i França. En aquest sector hi juga un gran paper els productes catalans. El principal motiu de la millora del 3% de les exportacions en volum ha estat l’augment de la producció agrària durant la primera meitat de l’any, després de dos anys consecutius de retrocessos, vinculats estretament a la sequera. En termes de valor, el ritme alcista és encara més significatiu, amb un repunt d’un 5,9% durant el primer semestre gràcies a l’alça en els preus que han registrat la majoria dels productes agroalimentaris de cara als compradors forans. En total, les vendes del món de l’alimentació fora de les fronteres del país superen els 70.000 milions d’euros en l’acumulat dels darrers 12 mesos, fins a juny de 2024.
Els productors catalans que venen a l’exterior, celebra Vicente, sí que estan arribant a notar els repunts globals; especialment en productes d’alt atractiu entre el consumidor forà, com són el porc o la vedella. Ara bé, part d’aquest èxit respon a un abaratiment lligat a “descensos significatius de la producció” acumulats en els darrers dos cursos, ancorats per uns costos elevadíssims i un context hídric altament hostil. A més, el sindicat detecta amenaces en el curt termini: el porcí català consta entre els potencials danys col·laterals de la guerra comercial que la Comissió Europea manté amb la Xina, revifada recentment per la decisió de convertir en indefinits els aranzels als vehicles elèctrics asiàtics.
Modernització? Sí, però al seu ritme
De cara al futur, el repte més gran que afronta el sector és la necessària modernització de les cadenes de valor. Un procés que, a parer dels experts consultats, “va avançant a poc a poc” -a un ritme, de fet, “molt superior al que la gent es pensa”-; però ni de bon tros a les marxes necessàries per arribar als estàndards globals. El president de la comissió d’economia agroalimentària del Col·legi d’Economistes lamenta, de fet, que a hores d’ara només s’ha modernitzat el 50% del sector a Catalunya. Pel que fa als agricultors que encara no ho han fet, la majoria es dedica als cultius de regadiu; fet que tensa encara més la situació d’un teixit productiu especialment afectat per les creixents sequeres. “No ens podem permetre el luxe de continuar malgastant aigua“, lamenta Reguant. L’economista apunta que cada cop és més habitual que les explotacions incorporin la ramaderia o agricultura de precisió, que permet -prèvia inversió- reduir els costos i gastar exactament el que es necessita gràcies a la incorporació de robots especialitzats.
Vicente, per la seva banda, reclama “un gran debat de país” sobre el canvi de model que ha d’enfrontar la pagesia abans d’acabar d’introduir noves tecnologies a les seves rutines. En aquest sentit, reclama a les administracions que donin “més eines” i ajudes als productors per modernitzar les seves instal·lacions a través d’una “estratègia de país” per tal de millorar la producció del sector a Catalunya.
Un altre dels punts en què coincideixen tots dos experts és que les explotacions catalanes són, per norma general, massa petites per afrontar totes les despeses que implica la modernització completa. “El negoci no funciona prou per a assumir els costos”, lamenta Vicente; un fet que ha provocat l’abandonament de molts productors. És per això que Reguant hi veu com a solució que les explotacions augmentin de mida a través d’un procés de concentració. Ara bé, la idea de l’economista no és que grans inversors prenguin el control del camp català, sinó que totes les explotacions s’agrupin en cooperatives per afrontar juntes tota aquesta transició i les inversions de cadascú puguin ser molt menors.
