“Carxofes i xips, turistes i pomes”. Salvador Illa, i amb ell el Partit dels Socialistes de Catalunya, ho vol tot a partir del 12-M. En unes eleccions que s’han plantejat des d’alguns espais com un “plebiscit” entre models de país, el PSC -primer en les enquestes a una distància saludable dels seus oponents-, vol passar pàgina en l’àmbit nacional; però sostenir el ritme en l’econòmic. Per al diputat Jordi Riba, tretzè dels socialistes a la llista electoral per Barcelona, “és molt difícil inventar ex novo un model econòmic”. La millor Catalunya, doncs, és la que aprofita “els actius que ja té”; des de les infraestructures turístiques a la indústria agroalimentària o de l’automòbil. L’objectiu del 25% del PIB industrial conviu amb un turisme que no es destrueix, sinó que es transforma; amb el Hard Rock al centre i la desestacionalització i la redistribució com a factors clau. Riba rep El Món Economia a una de les sales del seu grup parlamentari per parlar, fora de les presses de la campanya, de com imagina el partit l’economia catalana després del 12-M. Amb una clau central: els reptes són nombrosos, però enfrontar-los no vol dir decrèixer. El país, sobre totes les seves potencialitats, ha de saber “créixer de manera sostenible”.
El 12-M, segons a qui pregunti, és un plebiscit entre models de país, de models productius. Com és el que pensa el PSC per a Catalunya?
El nostre candidat Salvador Illa ha repetit sovint una frase que recull bastant bé el nostre model econòmic: volem carxofes i xips, volem turistes i pomes. Un model que respongui a la complexitat que té el país. Cal un esforç per reindustrialitzar el país, assolir el 25% del PIB industrial. Però això no volem que es faci en detriment dels altres sectors: el primari, que és ii ha de continuar sent important a Catalunya; i també el terciari. Els serveis són el sector més important del país en termes de producte interior brut, i incorpora el turisme. El turisme és una font de riquesa i prosperitat que s’ha de gestionar per minimitzar les externalitats negatives que pugui produir. És molt difícil inventar-se ex novo un model econòmic. Hem de millorar la nostra posició a partir dels actius que ara mateix tenim, que són molts. El que hem de fer és donar curs perquè aquest potencial es desenvolupi en plenitud.
Com valora, en aquest sentit, la gestió que ha fet el Govern sortint d’aquests actius?
L’economia catalana, i l’espanyola, tenen un comportament bo. Tenim uns ritmes de creixement del PIB que multipliquen per cinc les de l’entorn comunitari. A Espanya això s’ha fet amb polítiques que han millorat la capacitat de l’estat del benestar, que comencen a revertir la tendència a la desigualtat. SMI, pensions, reforma laboral… L’Estat té unes bases sòlides, de les quals Catalunya ha estat partícip i beneficiari. A la Generalitat, el gran dèficit ha estat la pèrdua d’oportunitats per la manca de capacitat del Govern per prendre decisions. Cal consens, tot el diàleg necessari, però governar és decidir. I el Govern no ho ha fet en qüestions que són estructurals per a la societat.
Un exemple és l’aigua. La manca de presa de decisions pel que fa a les estructures de regeneració i dessalació d’aigua ens ha portat al caire de l’abisme en un element bàsic de la societat, però també del desenvolupament econòmic. El mateix ha succeït amb l’energia: estem a la cua d’Espanya i Europa en transició ecològica. Descarbonitzar no només és una necessitat des del punt de vista de supervivència; sinó també un factor de competitivitat. Les empreses demanen energia neta, perquè els consumidors exigeixen productes fabricats amb fonts energètiques renovables. Hi ha hagut una manca clamorosa de presa de decisions. Ara l’onada ens ha atrapat, i encara viurem en aquesta situació en un període de temps llarg. Hem de passar pàgina d’una dècada on l’atenció política s’ha centrat en altres qüestions de caràcter més identitari.
Part d’aquesta manca de presa de decisions, li dirien des del Govern, ve d’una manca de recursos, del dèficit amb l’Estat. Posen sobre la taula executar el consorci tributari que recull l’Estatut del 2006. Han calculat com milloraria això la capacitat recaptadora de Catalunya?
El consorci tributari té diverses virtuts. La primera, una política: donar compliment a l’Estatut. Una segona de caràcter financer: el consorci tributari resol el problema de les bestretes, en la mesura que els ingressos es queden aquí directament, sense haver d’esperar a les liquidacions a dos anys vista. I una tercera, més econòmica: la millora de la capacitat de lluitar contra el frau fiscal. El principi de cogovernança podria millorar els mecanismes de control de l’economia submergida. Però el consorci és només una de les coses que diem: també cal un nou model que aspiri a millorar el finançament de la Generalitat, apropar-nos el màxim possible a l’ordinalitat. El model actual, com a conseqüència de la no-renovació de les bases quan tocava, implica que la distribució dels recursos que cadascuna de les administracions gestiona s’ha desequilibrat. Les comunitats gestionen ostensiblement menys, i hem de tendir cap a l’equilibri. Perquè les tendències dels costos dels serveis gestionats pels territoris han tingut un creixement superior al de les competències de l’Estat.
Tots aquests elements, però, són denominador comú d’interès de totes les comunitats. Una altra cosa és com distribuïm els recursos horitzontalment; però la primera qüestió a posar damunt la taula és la vertical. Després ja venen els criteris de distribució.
El consorci és la part de la proposta del PSC que sí que és singular a Catalunya. Com respondrà a això el Consell de Política Fiscal i Financera i els presidents de la resta de comunitats?
No és fàcil, ni políticament ni tècnica. La gestió d’alguns impostos, com l’IVA, té la seva complexitat. Però escolti, és una llei orgànica, l’Estatut, que a més ha passat els filtres del TC. No hi ha res a discutir, perquè s’ha de complir la llei. S’ha de fer des de Catalunya l’exercici d’exhaurir el recorregut de les nostres competències, que és el que no s’ha fet els darrers anys.
La manca d’execució de les inversions de l’Estat és un component central del dèficit. El senyor Illa reivindica “tornar a treballar” perquè tot allò planejat, s’executi. No s’ha fet, aquesta feina, abans del 12-M?
La manca d’execució no és per voluntat política. Un polític pot patir quan planteja un pressupost, allà hi ha costos i guanys. No complir-los després no hi ha cap mena d’interès.
Compartirà, però, que crida l’atenció la diferència entre Catalunya i Madrid, per exemple.
És evident. Els projectes d’inversió d’infraestructures són llargs: en maduració, en redacció i en execució. Quan Pedro Sánchez arriba al govern espanyol el 2018, hi ha una absoluta manca de projectes. Iniciar-los, més enllà de la voluntat política, té dificultats de gestió. És una realitat que no m’agrada, però és una realitat. Ja m’agradaria que el 2018 els projectes de millora de les Rodalies hagueren estat preparats! Però tot això no hi era. I no hi ha supermercats de trens; el procés requereix temps. Les inversions que s’estan duent a terme a Rodalies, segons ens diuen els experts, no es poden executar més ràpidament, perquè superem el punt en què les incidències que generen les actuacions de millora acaben sent contraproduents.
Per altra banda, és cert que els índexs d’execució són els que són, però l’execució absoluta també és la que és. Els nivells d’execució en euros a Catalunya són els més alts de la sèrie històrica des de fa molts anys, i estan per damunt dels de Madrid. L’any passat es van executar a Catalunya inversions per 940 milions d’euros, 250 milions per sobre de la CAM. Les inversions que s’han fet són les que calen, les que són necessàries.
La inversió necessària està més a prop de l’executada o de la pressupostada?
No s’ha pressupostat de més. S’han d’entendre els períodes de maduració i execució dels projectes perquè tot es porti a terme. En Rodalies, portàvem 10 anys d’endarreriment perquè no s’havia fet res. Tenim una rèmora que hem de recuperar.
I no té càrrega política aquesta manca de projectes?
Evidentment, hi ha manca de voluntat política per part de qui tenia responsabilitat abans del 2018. Passa amb Rodalies, però també amb altres qüestions. Igualment, hem de fer una reflexió com a país sobre la dificultat que hi ha cada cop que es planteja una infraestructura. No podem estar dient amb una mà que falten infraestructures, que falta inversió, i amb l’altra generar un problema irresoluble cada cop que es plantegen.
Parla de l’aeroport
L’aeroport, la ronda del vallès… Infinitat d’infraestructures. Catalunya és un país dens. Hem de pensar si tot el que plantegem ha d’esdevenir un trauma. És contradictori. De vegades costa que ens entenguin: cada cop que plantegem una inversió, és un drama! De nou, ha d’haver-hi consens, ha d’haver-hi diàleg; però governar és decidir.
El senyor Illa planteja una lluita contra el dúmping fiscal. Què hi pot fer un president de la Generalitat per vigilar això?
Catalunya ha d’implicar-se en la governabilitat del conjunt d’Espanya. No hem d’aïllar-nos, sinó participar en la política de l’Estat; a diferència del que s’ha fet, per exemple, en els Consells de Política Fiscal i Financera. Amb el dúmping fiscal, l’Estat ha pres mesures: per pal·liar la situació de l’impost de Patrimoni, entra en vigor el de Grans Fortunes, amb un model que a més no és gaire original. Molts sistemes fiscals de caràcter federal diuen el mateix: l’impost existeix, si no el recapta vostè, el recapto jo. La Generalitat ha de posar damunt la taula qüestions com aquestes, en defensa d’un model d’economia i de societat. No és possible, ni bona, una competència a la baixa en fiscalitat. I el nou model de finançament ha d’incorporar mecanismes per acotar aquesta competència, que és cursa cap al precipici. Si tothom va a la baixa per atraure activitat, és un joc de suma negativa.
Quant als impostos catalans, el programa del PSC combina una reivindicació de la progressivitat amb una fiscalitat “competitiva” per a diversos sectors econòmics. Com encaixa, això? Li ho pregunto perquè sovint el món empresarial identifica competitivitat amb baixades d’impostos.
Molt clar: hi ha un diferencial de tres punts de recaptació amb la Unió Europea. Sense cap ambigüitat, no ha d’haver-hi una política general de reducció fiscal. Els serveis públics s’han de finançar. Fa molt poc temps vivíem una situació crítica, com va ser la pandèmia, que va exigir un augment de la despesa pública. Feliçment, la reacció va ser diametralment diferent de la de la crisi del 2008, que va tenir conseqüències nefastes. Això ha permès la continuïtat d’un teixit productiu que altrament s’hagués destruït, i ha contribuït a fonamentar la recuperació. Però tot això va ser endeutament. Insisteixo: prudència fiscal des del punt de vista de la defensa a ultrança de les polítiques anticícliques. Seria contradictori posar el focus en els serveis públics amb fer propostes fiscals que qüestionen el seu finançament.
Una altra cosa és que Catalunya té 12 impostos propis. Funcionen tots bé? Creiem que no. Hi ha impostos que tinc seriosos dubtes que la recaptació sigui igual o superior als costos de gestió.
Per exemple?
Hi ha impostos que recapten poc més de dos o tres milions d’euros! En altres casos, però, la reflexió s’ha de fer per la seva eficàcia. Els impostos pigouvians, com el d’emissions, hem d’avaluar bé si tenen l’efecte que es buscava. Si no l’estan tenint…
I quina impressió tenen?
Alguns no.
El d’emissions?
Les dades ens diuen que no estem reduint les emissions del vehicle privat. No poso en qüestió l’impost, ni tan sols el concepte que qui contamina, paga. Però no podem fiar tota l’aposta política per l’electrificació al país a aquest impost, perquè no està funcionant ara mateix. Això és un principi d’avaluació de polítiques públiques; veure si s’ha d’ampliar, millorar o suprimir. Prudència en la gestió del paquet fiscal, però oberta a millorar la seva eficiència i eficàcia.
Canviant de terç, parlen de la necessitat d’assolir el 25% de PIB industrial, lligat a un nou Acord per a la Indústria. Quina relació té això amb el PNI vigent? S’ha de superar aquest acord, que té un any i escaig?
El mateix, hem d’avaluar. Els efectes del Pacte Nacional per a la Indústria ens està portant al camí d’assolir aquest creixement? Anem curts, anem llargs, hem de millorar? No podem donar les coses per fetes, que perquè hi ha un pla ja arribarem al llindar.
L’acord que proposen començaria el 2025, seria una substitució relativament ràpida. Tenen ja alguna valoració dels agents socials de com funciona el Pacte vigent?
És simplement avaluació dels objectius.
No està funcionant, el pacte?
Porta un any, hem de fer-ne un seguiment permanent i constant. En cap cas hi sobren esforços.
Quina mena de projectes industrials prioritza el PSC?
Catalunya és afortunadament una economia prou diversificada. Hem conjugat dos factors interessants: diversificació i presència de clústers de diversos sectors. Que no són dues coses contradictòries; és un país prou gran per conjugar les dues realitats. Hem de partir de la base dels actius que tenim, per millorar-los i potenciar-los. Som molt potents en agroalimentària, tenim una indústria química forta, tenim un sector de l’automòbil que té una transició importantíssima a fer. El tema tecnològic tiba de forma important. Tots els sectors tenen actius, el que s’ha de fer és no frenar-los; donar-hi suport perquè tinguin el seu recorregut. Totes les mesures del Pacte, i les addicionals que siguin necessàries.
Els grans projectes industrials catalans venen d’inversions asiàtiques. Pateixen perquè aquestes iniciatives siguin internacionals? Com es pot garantir que Lotte o Chery no acabin fent el mateix que Nissan?
Garantir, no podem garantir res. Hem de continuar atraient inversió estrangera. Garantir que les condicions perquè Catalunya sigui un país bo per invertir-hi. La millor manera d’evitar que algú marxi d’un lloc és que estigui bé; si el capital internacional s’hi apropa és perquè considera que Catalunya és un bon lloc per invertir. Com? Amb confiança, seguretat jurídica, certeses. Un dels principals problemes que ens plantegen és la capacitat de generació de talent per nodrir la nova demanda de treball especialitzat.
És més útil, doncs, adobar el terreny que no pas posar tanques?
Segur. Les tanques s’acaben saltant.
Proposen acordar un salari de referència a Catalunya. Al govern de l’Estat, el seu soci de coalició té experiència amb la resposta negativa de les patronals a les darreres alces de l’SMI. Què hi ha de diferent, a Catalunya?
Les coses s’han de tractar al diàleg social. El que no pot ser és imposar-les, prendre decisions sense coneixement. El que hem de garantir, per aquest factor de seguretat jurídica, és que no hi hagi sorpreses. Amb l’SMI no n’hi ha hagut, el resultat és manifestament positiu. No s’han produït dinàmiques de destrucció d’ocupació. És una realitat que Catalunya té uns nivells de vida alts, i és més que raonable plantejar aquest salari de referència. L’equilibri necessari entre la viabilitat de les empreses i la demanda interna, que és la part més important del nostre creixement. La millora salarial no només és una qüestió de justícia social; augmentem la demanda, la gent consumeix.
Les experiències recents, però, no són les més netes; com demostra el darrer Acord Interprofessional de Catalunya.
Insisteixo: cal propiciar que el diàleg social funcioni, que és el millor mecanisme. La responsabilitat primera del Govern és procurar que hi hagi un marc adequat de confiances perquè el diàleg es produeixi amb plenitud.
Pomes i turistes, deia. Al programa, al turisme hi posen el cognom de “sostenible”. Es pot fer això sense reduir-lo?
Li dono una dada: el 2023 es produeix una situació molt interessant des del punt de vista mediambiental. L’Estat creix econòmicament un 2,5% amb una reducció del 7,8% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Es demostra amb fets que es pot créixer, i fer-ho de manera sostenible.
No és el mateix això, i més en un àmbit de creixement de les renovables a l’Estat, que la pressió del turisme sobre el territori.
Li plantejava l’analogia. És possible fer-ho si fem les polítiques adequades per conjugar creixement econòmic amb millores mediambientals. Doncs el mateix amb el turisme. És evident que hi ha territoris en els quals hi ha una saturació, que és contraproduent. Cal atendre aquestes externalitats negatives, que acaben fent mal al mateix sector. Hi ha altres àmbits on hi ha un recorregut de millora des del punt de vista de la desestacionalització, o de la distribució territorial per compensar la saturació d’altres espais.
La desestacionalització és un dels candidats que fan servir per defensar el Hard Rock. Marca aquest el projecte el camí per a les polítiques per gestionar el turisme al país?
No, el marca la desestacionalització. No girem les premisses: el Hard Rock té aquest efecte, però és una altra qüestió. El Hard Rock, i ens hem afartat de dir-ho, no és el nostre projecte: el va concebre un Govern de Convergència; el va modificar un conseller d’Economia d’Esquerra Republicana. El tema del Hard Rock té més a veure amb les certeses i la seguretat jurídica que amb altres qüestions. Que també: el territori considera que és un projecte positiu, que el joc és només una part. Jo no hi tinc cap aferrament.
Depèn del que considerem per territori. És cert que institucions i empresaris hi estan a favor…
I socials, hi ha de tot. Estan manifestament a favor. Tots els alcaldes que tenen representació al territori van defensar obertament el projecte. Cambra, patronals… Hi ha opinions en contra? Tot projecte en té. No és que sigui el model, però és cert, perquè ho diuen els experts, que té efectes de desestacionalització.
Quin és, doncs?
Li ho deia: desestacionalització, reequilibri territorial i combatre les externalitats negatives.
Per al reequilibri territorial cal fer coses perquè el visitant vulgui anar a altres punts.
Evidentment: millorar les infraestructures, fins i tot les d’allotjament. Alguns territoris que tenen actius patrimonials, turístics, tenen mancances en el sector hoteler. No podem pretendre que el sector es reequilibri sense aquestes infraestructures. Des del punt de vista la promoció, hem de continuar potenciant els elements que han estat pal de paller del model: Barcelona, el turisme d’estiu… Però també altres actius al territori.
L’oposició social li diria que aquestes infraestructures hoteleres entren en conflicte, per exemple, amb la gestió de la sequera, pel seu elevat consum d’aigua.
La transició ecològica requereix fer les coses bé, no deixar de fer-les. Hem de ser capaços de créixer econòmicament amb el màxim respecte al medi ambient. Amb un canvi de model pel que fa a les fonts d’energia. I amb l’aigua, exactament el mateix: hem de poder generar activitat econòmica sobre la base d’una gestió sostenible dels recursos hídrics. Això vol dir fer inversions en millora dels sistemes de reg, incidir en els mecanismes de regeneració de l’aigua…
Fer les coses ben fetes, com diu, permet continuar creixent?
Sense fer-les ben fetes, no podem créixer.
Però materialment es pot? Hi ha recursos, més enllà de l’eficiència, per fer-ho?
Amb les apostes de regeneració d’aigua, de regeneració, de canvi de model energètic; estem convençuts que és així. I no només ho diem nosaltres. El Proencat està fet sobre un escenari fins al 2050 de creixement econòmic sostingut; i amb una previsió de substitució de les fonts i millora de l’eficiència.
El programa socialista recull la necessitat de “lluitar contra l’habitatge buit”. En quines mesures es tradueix, això?
Mesures per rehabilitar. La majoria d’habitatge buit té alguna mena de dèficit d’habitabilitat. Els propietaris no tenen pisos buits, havent-hi la tensió que hi ha, si es poden posar en lloguer. Per tant, cal facilitar que aquests immobles es puguin recondicionar, tant des del punt de vista de l’habitabilitat com de l’eficiència energètica, perquè es reincorporin al mercat. És una necessitat ètica, social i econòmica; però també és un procés llarg i costós. No traurem els 150.000 habitatges que volem recuperar d’avui per a demà.
Més enllà dels pisos buits, quina gestió pensen que necessita la munió d’habitatges que estan a mercats que no són residencials, com el turístic o el temporal?
El problema de l’habitatge és un desequilibri entre oferta i demanda. Incorporant pisos buits, generant nous habitatges. Pel que fa als pisos dedicats a usos no residencials, s’han de preveure mecanismes per compensar-ho. Els pisos d’usos no residencials és una activitat econòmica, amb uns certs impactes. En alguns llocs té més externalitats negatives, però en d’altres té acceptació institucional i social. No es pot fer un abordatge d’aquesta situació uniforme a tot Catalunya. No és el mateix Barcelona que Vielha, La Bisbal d’Empordà o Igualada.
Acabem amb l’aeroport. Vostès el volen ampliar. Quina és la proposta, de totes les que hi ha, que més els encaixa?
Barcelona ha de continuar sent un aeroport de caràcter internacional de primera divisió. Ha de lluitar per la competitivitat econòmica de Catalunya com a territori. I no pel turisme, sinó per altres activitats econòmiques que estan inherentment vinculades a tenir un hub internacional. Si abandonem aquesta Champions dels aeroports, els vols es produiran igual, però a una altra destinació. Això consisteix a millorar la capacitat d’operacions per hora, i els tècnics diuen que el que cal és ampliar la pista. Suposa una inversió possible, que és compensable des del punt de vista mediambiental.
L’Aeroport s’ha de gestionar des de Catalunya?
S’ha de veure com encaixa això en el model aeroportuari. Aena és una empresa cotitzada, i s’han d’encaixar tots els elements. El que ens ha d’importar és l’operativa, no qui la gestiona. L’operativa s’ha d’adequar a les necessitats del país. Per tant, hem de pensar en tots els elements de cogovernança que permetin que qui el gestiona faci allò que és necessari per al país.
No s’ha prioritzat Barajas per sobre del Prat en algunes instàncies?
Considerem que han estat més ràpids, per no dir altres coses. Això és indiscutible.
