El Banc Central Europeu ha esdevingut un dels protagonistes del debat públic econòmic en el darrer any. L’encara actiu episodi inflacionista que pateixen les principals economies del planeta ha forçat la mà de les institucions comunitàries per imposar mesures de contenció de preus, amb la de Frankfurt en clar lideratge. Després de 10 reunions de política monetària i amb els tipus d’interès en màxims que no es veien d’ençà de la crisi financera del 2008, la presidenta Christine Lagarde albira la llum al final d’un túnel que ha esquerdat nombrosos sectors de les economies comunitàries: l’Euríbor ha assolit màxims de dècada i mitja, fet que ha enfonsat la compravenda d’habitatges i, amb ella, la nova construcció; el consum intern de moltes economies, que havia servit de motor de sortida de la crisi de la covid, comença a alentir-se; i el creixement de les exportacions, àncora de l’expansió català des del 2022, veu en l’enduriment de les condicions de crèdit el seu punt final. Amb tot, veus heterodoxes al continent es qüestionen l’adiença del mandat del BCE de controlar la inflació a tot cost. Entre elles, destaca la de la vicepresidenta segona del govern espanyol, Yolanda Díaz, que durant la sessió d’investidura del passat dimecres va reiterar una de les metes del seu partit, Sumar, a escala internacional: ampliar els objectius de la institució per incloure-hi la plena ocupació i la lluita contra la crisi climàtica –fet que, als seus ulls, faria variar l’estratègia dels de Lagarde per introduir-hi criteris més socials–.
Val a dir que, com recorda l’economista especialitzat en polítiques públiques i membre del col·lectiu Espai ZeroVuit David Palomera, la introducció d’indicadors clau de l’estat del benestar al mandat dels bancs centrals és una “premissa bàsica” durant els primers anys de la segona meitat del segle XX. De fet, la Reserva Federal dels Estats Units conserva el que es coneix com un mandat dual: estabilitat de preus i objectius de plena ocupació –una fita que l’expert considera “molt positiva”–. Altres veus qualificades, però, apunten que les metes del BCE van més enllà de l’estabilitat de preus. “És clar que l’objectiu central del banc és contenir la inflació, però sense perjudici a la resta de qüestions econòmiques que ocupen a la UE: justícia social, medi ambient o ocupació. Tot això ja va incorporat”, raona l’investigador sènior d’economia de la UPF Jordi Galí, tot assegurant que, si de fet l’organisme presidit per Lagarde no tingués en compte altres indicadors fora de l’IPC, “podria apujar els tipus molt més” sense pensar en els riscos recessionistes. En aquest sentit, l’economista subratlla que l’objectiu d’inflació del 2% del banc central és “a mitjà termini”, fet que permet una certa maniobrabilitat per adaptar les prioritats de l’organisme a les necessitara conjunturals de l’economia de la Zona.
Galí, així, es mostra especialment contrari a la mesura que proposa la vicepresidenta Díaz. “Es podria ampliar el mandat, però seria un error: generaria molta confusió”; en tant que, a diferència de la gestió de preus, que es planteja a mitjà termini, les fluctuacions del mercat laboral exigeixen consideracions diferents segons la conjuntura. En paraules de l’investigador, caldria evitar que “els bancs centrals tinguin una influència permanent sobre l’economia”. La dualitat, a més, generaria un “conflicte entre ambdós objectius”, declara l’expert –un conflicte que, de fet, ja es dona a aquells bancs centrals que, com la Fed, els combinen–. Com recorda el també economista i investigador titular de l’Institut Ostrom, Roger Medina, del mandat dual de Washington se’n desprèn la divisió entre falcons –els partidaris del control de la inflació a tot cost– i coloms –més propers als objectius de suport al mercat laboral–; una contesa que solen guanyar els més ortodoxos, com ha passat en el darrer any, amb la desena d’agressives pujades de tipus d’interès que ha acordat l’organisme presidit per Jerome Powell. “Quan hi ha diversos objectius, algun d’ells sempre ha de ser sacrificat”, reitera Medina.
Malgrat les dificultats que veuen diverses veus expertes consultades, d’altres consideren “necessària” una reforma d’aquestes característiques per al regulador monetari de l’eurozona. És el cas del mateix Palomera, així com del politòleg i investigador del JHU-UPF Public Policy Center Ferran Muntané, que considera que introduir nous criteris socials i mediambientals en la gestió del BCE “és urgent davant dels reptes que afrontem com a societat (i com a humanitat) i constituiria un exercici de democratització econòmica, recuperant part de la sobirania perduda amb la instauració del banc l’any 1998”. Com recorda Muntané, abans de la instauració de la moneda única “els estats membres de la UE podien decidir els mandats dels seus bancs centrals nacionals”. El present model, per a Palomera, justifica “mesures molt regressives pel predomini del món financer a Europa”; fet que fa lògic reclamar, als seus ulls, un nou mandat com el que posà Díaz sobre la taula. Així, i davant els importants riscos recessionistes que es plantegen a mitjà termini, lligats tant a la geopolítica com al canvi climàtic, “si no tenim les eines necessàries per fer-los-hi front, podem viure autèntics retrocessos en moltes matèries, també en sostenibilitat i treball digne”, postil·la Muntané.
Poca legitimitat democràtica
Les veus més llunyanes a una reforma dels objectius del BCE, més enllà de les reserves tècniques que puguin mostrar, dubten que un mandat del BCE que superi els llindars del control de preus tingui la legitimitat democràtica necessària per ser aplicat. Així s’expressa el president de la comissió d’Economia internacional i Unió Europea del Col·legi d’Economistes, Xavier Ferrer, que, fins i tot estant d’acord amb la necessitat de polítiques de suport a l’ocupació i contra el canvi climàtic a escala comunitària, aconsella deixar aquestes palanques en mans dels estats, i no d’un organisme com el banc central. El regulador monetari “ha de ser un organisme superior encarregat que l’economia sigui estable: a partir d’aquí, les polítiques concretes les ha de fer el poder polític”.
De manera similar, Medina alerta que el mandat democràtic dels bancs centrals és “molt indirecte”, i per tant la seva fiscalització per part de la ciutadania és pràcticament impossible. “Si atorguem aquesta discrecionalitat al BCE, què impedeix que busqui els seus propis objectius polítics?”, alerta l’economista. Muntané, però, rebutja aquest argument de perills “electoralistes”, en tant que “parteix d’una visió molt concreta de l’economia, basada en la mínima intervenció possible en el mercat” –una intervenció que, de fet, és des del seu punt de vista més que defensable si es fa en favor de qüestions socials com la sostenibilitat ecològica o la plena ocupació–.
Problemes tècnics
Els economistes més recelosos davant la possibilitat que el BCE ampliï els seus objectius centrals observen una munió de problemes tècnics per a l’aplicació de mesures concretes en favor d’objectius com la plena ocupació. Un de clar: l’extrema diversitat d’estructures laborals que hi ha a la Unió Europea. “Com es fixarien, per fer-ho operatiu, els objectius d’ocupació? Amb la taxa d’atur de tota la Zona Euro?”, ironitza Galí. Seria pràcticament impossible, argumenten, trobar una política monetària que adrecés de la mateixa manera les necessitats de l’economia alemanya, amb una taxa d’atur inferior al 6%; i a l’espanyola, que conserva una desocupació superior a l’11% i lamenta un model productiu marcadament més terciaritzat. “És evident que hi ha països que voldrien un tipus de política monetària, i països que en voldrien una altra”, afegeix Medina, que insisteix que aquesta mena de decisions tenen un component fins i tot ideològic que exigeix una important fiscalització per part de la ciutadania –una fiscalització difícil d’aplicar al Banc Central Europeu per la mateixa arquitectura institucional de la Unió–.
Pel que fa a l’objectiu de lluita contra el canvi climàtic, tant Galí com Medina asseguren que el mandat de Lagarde al capdavant del BCE ja ha estat marcat per la centralitat de la resposta a la crisi climàtica, amb iniciatives com la compra de bons condicional a certs objectius de sostenibilitat. No es tracta, segons raona, d’un instrument especialment útil per a fer-ho. “La política monetària és un instrument poc fi per influir sobre el canvi climàtic; mentre que la política fiscal sí que pot fer-ho” –una política fiscal que, aquesta sí, recau sobre els estats–. Galí assegura, de fet, que un cert consens dins l’acadèmia econòmica considera un “sensesentit” incloure qüestions climàtiques com a guia de la política monetària, en tant que seria com “matar mosques a canonades”.
Imaginació econòmica
Les limitacions tècniques i d’arquitectura institucional que detecten algunes veus farien necessari un canvi profund en la política fiscal i monetària europea –un canvi que ja es va produir, recorda Palomera, durant la pandèmia, amb la mutualització de deute i els fons Next Generation–. Un canvi d’objectius per al BCE, segons l’economista, suposaria “posar negre sobre blanc” els moviments que el 2020 van ser una reacció a una emergència. L’actuació comunitària enfront de la Covid i els seus estralls econòmics demostren, per al membre de ZeroVuit, que els objectius del BCE són contingents, com ho és el seu focus en el control de la inflació. “Hi ha hagut una agressivitat molt forta contra la inflació malgrat que l’atur ha estat elevat, malgrat que la inflació a Europa no era un problema de demanda sinó un shock d’oferta; però el mandat és aquest i no un altre”. Amb un altre mandat, doncs, Frankfurt podria, per exemple, contribuir a la transició energètica amb compra de deute de països membre als mercats secundaris depenent d’objectius d’electrificació o transició energètica, entre altres qüestions. O, un altre futurible, la desvinculació parcial del dòlar perquè s’abandonen progressivament les inversions del petroli, fet que eliminaria el seguidisme de les decisions monetàries de la Fed. “La qüestió central és amb quins criteris es fa la política monetària”, etziba l’expert: unes mesures o unes altres; un problema d’imaginació en polítiques públiques.
Fins i tot les veus proclius a aquesta mena de mesures, però, reconeixen que una reforma d’aquest abast és extremadament difícil d’aplicar. Malgrat que el programa de Sumar la recull, per començar, l’acord amb el PSOE la deixa fora dels objectius per a la legislatura. En el ja de seu remot cas que l’Estat espanyol s’avingui a elevar aquesta demanda a les institucions europees, caldria un consens entre tots els països de la moneda única per introduir nous mandats al BCE, quelcom difícilment imaginable amb els esculls que suposen els països frugals –els més econòmicament ortodoxos, com són Alemanya, Àustria o els Països Baixos–. “Sota la lògica que és l’empresa privada la que ha de vertebrar els mercats, estem molt lluny d’un canvi com aquest”, reconeix Palomera.
