L’ombra de Jacques Delors ha sobrevolat una 39a reunió del Cercle d’Economia infestada de tensions polítiques. Els escassos punts de les jornades dedicats al lema d’enguany –El món a prova– han servit, si no per una altra cosa, per fer bandera del somni de l’històric socialista francès: una sola Europa. Poc menys de mig any després de la seva mort, Delors ha estat present en els discursos del president del club de la burgesia catalana, Jaume Guardiola; inflexible en el seu federalisme. El testimoni més intens, però l’ha aportat un dels deixebles: el president de l’institut que porta el nom de l’antic dignatari parisenc -i exprimer ministre italià- Enrico Letta, ha dedicat la seva intervenció, un dels punts forts econòmics de la setmana, a la unitat de mercat que es va imaginar als 80 i que roman incompleta 40 anys després. Optimista de seu, com demostra en cada ocasió que es deixa veure per Catalunya, Letta no ha pogut evitar ser crític amb l’estat fragmentari de les economies del continent. “Quan vaig als Estats Units, els empresaris em diuen que invertir a Europa és un desastre”, etziba: 27 règims fiscals, ecològics, de competència; 27 burocràcies completes i 27 entorns bancaris, energètics i de telecomunicacions diferents -contradictoris, fins i tot- frenen la ja complicada competència amb les grans potències del planeta. Revertir això, a parer del ponent, és “urgent”; més encara en un tauler geoestratègic que tendeix a la polarització, i que amenaça de deixar la UE en terra de ningú.
Per defensar les seves posicions, Letta va publicar el passat mes d’abril un gegantí informe encarregat pel Consell de la Unió per reclamar un nou impuls a la transició cap al mercat únic. El primer impediment, va trobar, és físic: “quan viatjava pels països del continent, em vaig adonar que em podia moure amb tren d’alta velocitat per dins dels països sense problema; però no hi ha manera d’anar de capital a capital”, recorda, incrèdul. La unitat cultural que reconeix als 27 -“abans era un immigrant italià a França, ara soc un ciutadà europeu que decideix viure-hi”- no s’ha traslladat a l’àmbit econòmic. Els sectors estratègics on cal més aquesta unitat -la banca, les comunicacions i els productes energètics- són, precisament, els més nacionals. Sense aquestes palanques comunes, la Unió es troba en “grans problemes en termes de competitivitat”. L’escull, però, no és tècnic: és perfectament possible tirar a terra les fronteres per a les finances, la inversió i l’estalvi. La raó de l’endarreriment, assegura l’exprimer ministre, és política: “Cada país vol tenir la seva bandereta a la borsa; vol manar sobre el supervisor”. És a dir, cap capital comunitària està encara disposada a fer un moviment que es percep com una cessió de sobirania cap a Brussel·les.
Les finances han de ser el primer pas per a la unificació, contempla Letta, perquè qualsevol ambició transeuropea necessita una important dosi de finançament; un finançament que només seria accessible amb una banca prou gran per dir-se continental. Ara bé, reconeix també que el 2008 va dificultar enormement qualsevol conversa entre institucions i ciutadans sobre la realitat del món bancari, perquè “conservem l’estigma de la Gran Recessió”. Es fa complicat, després de Lehman i els seus acòlits, d’explicar als contribuents que una banca més gran tindria un “propòsit més elevat”; però el director de l’institut Delors ho emfatitza. La integració bancària, postil·la, és “l’única manera de finançar una transició ecològica, digital i justa” com la que necessita la UE. L’absència de capitals conjunts es troba, a parer seu, en l’origen de moltes de les revoltes que es comencen a veure -i es continuaran veient- als 27. Letta recorda haver-se reunit amb la pagesia polonesa enmig de les seves protestes de principis d’enguany. L’aplicació del pacte verd europeu, retreien els camperols, “costa 500.000 milions l’any, però encara no heu dit d’on traureu aquests diners”. Brussel·les, doncs, entoma reformes que necessiten una quantitat ingent de diners; però no afavoreix que aquests diners estiguin disponibles. L’escletxa creixerà fins a empassar-se molts altres sectors. “Després del camp vindrà la indústria de l’automòbil; i l’única manera d’impedir-ho és forjar un clar camí europeu per finançar la transició”, sentencia. El terrabastall econòmic que suposa la separació de capitals queda clar, a més, amb una xifra extreta de l’informe: fins a 300.000 milions d’euros d’estalvi europeu fugen als Estats Units; i no ho farien en una Europa de capitals conjunts.
Independència europea
L’any 1985, quan Delors va assolir els primers brots d’integració europea, “l’Índia i la Xina concentraven el 5% del PIB mundial”. Quatre dècades després, amb una Europa a tots efectes igual d’unida -igual de fragmentada- les dues potències asiàtiques superen una quarta part de la capacitat econòmica del planeta. Els Estats Units, en retrocés però encara molt per sobre de la competència, busquen expandir-se per no enfonsar-se en l’atzucac de Beijing. Enmig, una UE aturada pels seus debats interns. “No tenim temps a perdre, o les grans potències se’ns escaparan”, afanya Letta. L’exmandatari reconeix que qualsevol concessió aixecarà polseguera “nacionalista i populista” dins els mercats més potents; però la resistència interna acabarà per xocar amb el creixement que, segons les posicions federalistes, arribarà amb una unió de mercats.
El gran beneficiat d’aquest pas, a parer de l’italià, seran les petites i mitjanes empreses, majoritàries al continent. “Les pimes no poden traure profit de l’actual mercat únic”, lamenta. La solució, el que anomena un “28è règim” legal, regulador i fiscal. Una norma comuna per facilitar la vida al sector privat que serveixi de “clau mestra” per accedit a Europa. El teixit econòmic de base guanyaria per l’eficiència d’un llibre de regles únic; i la inversió estrangera deixaria de veure Europa com un puzzle inacabable d’organismes supervisors i normatives contradictòries. “Quan vaig presentar l’informe a la Cambra de Comerç dels EUA, vaig sentir que s’enlluernaven els ulls dels empresaris”, ironitza.
Defensa i indústria europea
En el món del renàixer dels pols i els conflictes bèl·lics, Europa “ha de parlar de defensa”. Tant és així, de fet, que Letta es permet afegir al trípode de Delors la indústria militar com a quarta pota. Les ajudes militars a Ucraïna en la guerra contra Rússia són un clar exemple. La inversió europea en material per a la resistència de Kiev ha estat ingent, però només un 20% dels euros emesos per Brussel·les a aquest fi han anat a parar a empreses locals. El 80% del finançament del conflicte, lamenta Letta, “ha creat llocs de treball a Michigan, a Turquia o a Corea del Sud”. Per contraposició, les compres estatunidenques s’han concentrat majoritàriament en companyies internes. Les humitats d’una Europa fragmentada, doncs, fan aparèixer nous bolets amb cada conflicte polític. Malgrat la munió de forats al projecte de la Unió, l’italià es mostra optimista: després de la pandèmia, per primer cop “els quatre grans països s’han alineat” en la defensa d’un mercat únic complet. Si bé l’Estat espanyol, Itàlia i França ja estaven històricament d’acord, la influència de Washington havia pesat sobre la postura alemanya. Berlin, però, s’hi ha desempallegat forçada per la pèrdua del gas rus, i els interessos comencen a coincidir. “Començo a veure reaccions positives dels principals líders” conclou Letta.
