Un famós meme que corre per les xarxes socials encara l’espectador amb, entre altres il·lustres socialistes, un Pedro Sánchez exultant, enmig d’un canvi de mà amb una pilota de bàsquet. “You’ve been PSOEd“, llegeix la sàtira; recordant, normalment a les esquerres, que el Partit Socialista sempre va un pas per davant de totes les converses – tant, que refiar-se’n és, en el millor dels casos, un exercici naïf-. El llogater de Moncloa ha demostrat, en la seva segona clausura de la Reunió del Cercle d’Economia, que està més que en forma per psoejar. Davant un satisfet Jaume Guardiola, president del club de la burgesia barcelonina, el cap de l’executiu espanyol ha tocat totes les tecles per aixecar els ànims d’un públic eminentment corporatiu: Els resultats del 12-M demostren que els catalans volen participar de “l’Espanya plural”. Salvador Illa és inevitable. El Procés s’ha acabat. El secretari general ha arribat a prometre a les elits de negoci del país que dirigeix un govern “business friendly“, a només uns metres del president de la patronal catalana Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, que poques hores abans l’havia titllat d'”autoritari i filibuster”.
El Cercle d’Economia entrava en la seva 39a Reunió amb ànims de celebració. Les tesis del club de l’alta direcció empresarial barcelonina encaixaven pam per pam amb les grans conclusions de les cites electorals recents. Un somrient Illa arribava a la inauguració de la primera jornada rebut amb braços oberts per Guardiola; i mantenint -fora del protocol- disteses converses amb algunes de les cares més conegudes del negoci a la ciutat. Inclòs en la foto de família d’autoritats, Jaume Collboni va ser el clar focus del directiu durant les hores de benvinguda, amb una freda distància cap als càrrecs econòmics del Govern sortint. La consellera d’Economia Natàlia Mas i el de Drets Socials Carles Campuzano intercanviaven impressions a metres de les encaixades de mans entre socialistes i gran empresa. El “canvi polític” que buscava l’exconseller delegat del Sabadell havia arribat; i s’assemblava molt al PSC.
Un pletòric socialisme espanyol s’ha dirigit als directius que queden a Barcelona, a més, en posició de clar avantatge: després de setmanes cridant a un repoblament del centre, als pactes entre “els grans partits espanyols” per desbloquejar la munió de reformes que demana el capital, només una de les parts ha segut a taula. Un cru Alberto Núñez Feijóo, en la tradicional ponència del cap de l’oposició espanyola, s’ha oblidat de traduir el seu discurs per a l’audiència. El pactisme i la moderació que ha primat en tots els esdeveniments del Cercle, ja abans de la reunió, s’han transformat, en el col·loqui amb Feijóo, en acusacions virulentes cap a totes les cares visibles de Moncloa -un to que, per les reaccions dels assistents a la sortida de la segona jornada del certamen, no ha agradat a més d’un dels membres de l’assenyada institució -. L’anàlisi del líder democristià, menys triomfalista, no concorda amb el club no només per escorada a la dreta; sinó per poc falaguera. Davant un Sánchez que dona l’independentisme per poc menys que acabat, el gallec ha cridat a abaixar els ànims, i s’ha atrevir a afegir els Comuns a les càbales dels enemics d’Espanya. El canvi, escoltant el popular, hauria d’esperar.
El Cercle no només ha ofert una catifa vermella als perfils més polítics del socialisme. Molt més tècnic que els seus acompanyants – i amb menys empenta discursiva que la seva predecessora, Nadia Calviño – el ministre d’Economia Carlos Cuerpo, un perfil eminentment administratiu, ha ofert xifres -les seves- a una gran empresa catalana afamada de “gestió”. Davant una Teresa García-Milà especialment amigable, Cuerpo ha executat la versió de l’alt funcionariat de l’Estat d’un regat: preguntat pel finançament, ha tret a col·lació les entregues a compte per bestretes. Sobre les limitacions de la reforma laboral, ha lloat la capacitat espanyola per “concentrar ocupació en sectors d’alt valor afegit”. En un trimestre de retrocés de les exportacions, ha enaltit el rol del sector exterior en “els patrons de creixement” de l’Estat. On el darrer ministre ex-Airef que va passar pel faristol del Cercle, José Luís Escrivá, va triar ser vehement, Cuerpo ha estat burocràtic. I el gran capital ho celebra.
Les escasses victòries del pactisme
A la nota d’opinió que el Cercle d’Economia va presentar la passada setmana, les elits empresarials barcelonines van dedicar tot un capítol a una “urgent i inajornable” reforma del finançament autonòmic. En una rara instància de vehemència política, els de Guardiola van ser especialment exigents: no només calia actualitzar les bases del repartiment de recursos; calia fer-ho de forma radical, introduint-hi criteris com l’ordinalitat, la distribució poblacional o el cost de la vida –unes crides que també formaven part, per cert, del programa dels Comuns el 12-M–. Guardiola s’ha entestat, durant les tres jornades, a qüestionar els líders polítics sobre un greuge que sembla evident des de Catalunya, però que Madrid veu amb uns altres ulls. La profunda renovació que exigeix l’entitat ha esdevingut, en boca de Cuerpo, en una “certa suficiència d’ingressos per a les Comunitats”; mentre que Feijóo ha arribat a dubtar que l’autonomia fiscal sigui necessària o, fins i tot, desitjable. Sánchez, finalment, ha repetit el programa electoral del PSC, passant per sobre de puntetes de les qüestions més profundes plantejades per l’exbanquer. “És un debat complex, però necessari”, reblava; un que no semblava disposat a tenir a Barcelona.
Les elits volen conservar Estrasburg
Amb les eleccions europees del 9-J a tocar de la Reunió, el Cercle d’Economia s’ha vist immers en les primeres hores de campanya. Feijóo, de fet, marxava corrents del Palau de Congressos de Catalunya per enganxar els primers cartells a Barcelona, a l’espera d’uns grans resultats de la seva matriu comunitària. En les perspectives a l’Eurocambra ha estat on el popular s’ha allunyat més de Guardiola: si el que fora CEO del Sabadell ha passat a l’atac contra algú, ha estat contra l’extrema dreta; i el president conservador l’ha abraçat de ple –com també ho ha fet la seva referent alemanya, Ursula Von der Leyen–. Més enllà de les respostes socialistes –esperables–, les autoritats europees han coincidit allà on han pogut amb les crides de la burgesia: la degana del College of Europe, la que fora Alta Representant per als Afers Exteriors de la UE Federica Mogherini, ha provat de deixar fora de l’equació no només aquelles forces polítiques que defensen “clares violacions dels drets humans”; sinó tothom que incorpori als programes el seu discurs. “Els extrems són visibles; el nostre problema és la seva banalització”, alertava la italiana, poques hores abans que el líder de l’oposició argumentés a favor de Giorgia Meloni. Les tesis guanyadores, ara per ara, semblen ser les dretanes: les enquestes atorguen a l’Estat un ample marge d’avantatge al PP, i situen Vox com a tercera força. Fins i tot pseudopartits ultres, com el del creador de continguts reaccionari Alvise Pérez, s’apropen a la representació. Les pròximes urnes podrien, doncs, no ser tan favorables als designis de Provença.
