Només recordem la sabata, deia el filòsof, quan se’ns trenca. Els caps pensants de la geopolítica de la Unió Europea “escoltaven defensa i pensaven en una cosa innecessària“, fins que la defensa no va esdevenir essencial. “Els ajustos pressupostaris dels països sempre venien en la despesa militar”, lamenta l’Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat Josep Borrell durant la primera jornada de la Reunió del Cercle d’Economia. Ara, davant una guerra a sòl europeu que ha fet trontollar cadenes de valor clau a les economies europees, el sistema de defensa comunitari s’ha trobat amb un shock autoinfligit. “Quan va començar la guerra no teníem stocks de material militar; i encara no en tenim. Hem de gastar més en defensa”, insta Borrell als socis continentals. El diplomàtic, però, reconeix la impopularitat d’una mesura estructural per a Europa però amb pocs rendiments immediats, i més en un moment d’alta competència electoral. “Ningú dirà en campanya que hem de gastar més en canons”, declara; “però sense canons no tenim mantega”.
La capacitat defensiva europea, apunta, no és només una qüestió de quantitat, sinó d’eficiència. Fins i tot un exèrcit pobrament organitzat com el rus és més barat i pesant que una defensa coordinada europea que “costa cinc vegades més” que la del Kremlin. “Europa no és un estat, les competències de defensa són dels membres”, subratlla l’alt representant. Així, es crea un escenari de fragmentació: 27 estratègies defensives amb 27 execucions i uns altres tants pressupostos. Així, la millora de la defensa exterior de la UE no és només una qüestió de diners; també ho és de prioritats “Que l’increment de l’esforç en defensa es faci de manera coordinada, no que tothom gasti més independentment del que té el veí”, alerta Borrell. Si bé allunya la idea d’un exèrcit europeu -“qui el comanda?”, interroga- exigeix un full de ruta comú per a un “continent molt ric sense capacitat de defensar-se”. I no només. Sense una coordinació militar, l’assistència i intervenció d’Europa fora de les seves fronteres es torna ridículament ineficient. “Si Europa vol ser una potència, necessita capacitat militar”, reitera, tot apuntant a un pla d’inversió de 70.000 milions d’euros a millorar les capacitats dels exèrcits regulars de la Unió.
La mala coordinació estratègica en qüestions defensives que acusa la UE es troba a l’origen, també, del model incremental en l’assistència militar que s’ha prestat des de Brussel·les a Ucraïna en la seva resistència a la invasió russa. Durant una visita al país just abans de l’esclat del conflicte, Borrell recorda que el primer ministre Volodimir Zelenski va qüestionar la participació de la Comunitat mitjançant assistència armamentística, una pregunta que l’alt representant no va saber respondre. “No vaig poder garantir que hi enviaríem armes perquè en el moment ni jo ho sabia”. Finalment, han anat arribant, si bé ho han fet amb peus de plom. Tant la Comissió com els principals governs dels estats membres es resistien a enviar tancs Leopard, míssils o avions que finalment han arribat al camp de batalla paralitzats per la por a “una escalada de la guerra”. La lenta reacció internacional, lamenta l’exministre, ha frenat un desenvolupament més ràpid del conflicte. “Si en comptes d’una aproximació progressiva haguéssim sigut més enèrgics, hauríem pogut capgirar la guerra”, lamenta. En la situació actual, Rússia no té incentius, encara, per aturar la sagnia. “Tornaran a intentar guanyar la guerra abans de seure a negociar”, prediu.
Part de la paràlisi de Brussel·les es justifica, segons Borrell, pel repte que un atac com l’orquestrat per Putin sobre Ucraïna suposa per a la cosmovisió que fonamenta Europa. La Unió, apunta Borrell, es construeix “sobre la base del comerç i el dret”: si dues potències mantenen relacions comercials, no hi haurà una escalada bèl·lica, perquè va contra els seus interessos econòmics. Amb aquest trencament de la pax liberal, Europa es veu en la tessitura d’haver-se d’enfortir de cara als possibles rivals i competidors internacionals. Un procés, raona, que beneficia fins i tot les grans potències del planeta. “Una Europa forta interessa principalment els Estats Units, perquè esdevé un soci més fiable”, aconsella. Pel que fa a Washington, a més, suposa una oferta militar que competeix amb la primacia de l’OTAN. L’organització “està bé, però els Estats necessiten una capacitat pròpia” -fins i tot aquells que es troben massa còmodes sota el paraigua atlantista-.
“Ni un gram de Paracetamol”
El desenvolupament d’una coordinació militar a Europa forma part, com molts altres processos que han esdevingut centrals per a la Unió Europea, d’un camí cap a l'”autonomia estratègica” d’una estructura política que creia que podia viure en xarxa. Les tensions geopolítiques han tornat les relacions comercials en dependències, i les dependències, en paraules de l’exministre espanyol, “en armes”. “Ningú vol ser depenent; i si no volem ser depenent hem de construir les nostres autonomies”. No només la guerra ha despertat les ànsies d’independència de l’economia continental: durant els primers compassos de la crisi sanitària de la Covid, recorda el representant, a Europa “no es produïa ni un sol gram de paracetamol”. Una escletxa similar va fer servir Putin per elaborar la seva teoria sobre la resposta europea a la invasió: un 40% del gas que feia servir Europa abans de l’escalada bèl·lica procedia de Rússia. “I això no és normal”, sosté Borrell. La diversificació de proveïdors ha evitat que el Kremlin pogués collar com esperava les institucions comunitàries.
Tot i això, l’establiment d’una sort de cadena de valor autònoma a Europa no agrada a tots els governs. Borrell nega les alarmes d’autarquia que rep l’impuls per l’autoconsciència material d’Europa -va, de fet, en contra dels valors fundacionals-. “L’economia europea té el doble de taxa d’obertura que la dels Estats Units”, indica el diplomàtic, tot lamentant la profunda debilitat que això implica. “Per això -opina- patim el doble quan l’economia internacional no va bé”. “Necessitem obertura, però compte”, recordant l’escletxa que pot obrir una relació comercial massa unilateral.
La Xina, un lligam que no es vol tallar
La guerra a Ucraïna és només un dels símptomes d’un “canvi en la geopolítica global”. Una alta conflictivitat econòmica entre les dues grans potències mundials, la Xina i els Estats Units, està movent l’agulla de les relacions internacionals cap a un punt que no hauria d’agradar a Brussel·les. “No tenim cap interès en una altra guerra freda”, confirma Borrell, tot afanyant la Comissió a “evitar la polarització”. L’encara potent cadena de valor europea podria quedar atrapada entre “dos ecosistemes que no tenen res a veure l’un amb l’altre”. És cert que les institucions històriques de l’organització global comencen a posar-se en alerta, amb crides a la detenció de “la coerció econòmica de la Xina” cap a països tant del sud global com d’occident. Tot i això, l’alt representant rebat que els moviments de Pequín són només els d’un país que esdevé potència. “El món no té res a veure amb el que era, i la Xina demana la seva part del joc”. Insistint al rebuig de la polarització, el ponent suggereix que s’entengui el gegant asiàtic com un rival, però també els Estats Units, que amb la Inflation Reduction Act imposa una “competència esbiaixada” a la resta de mercats.
En aquest sentit, planteja com una prioritat de la Unió la millora de la relació comercial amb mercats mitjans, com ara l’Amèrica Llatina. Les empreses europees, celebra, són les principals inversores al mercat sud-americà, si bé les relacions comercials no han accelerat al mateix ritme. “La Xina ens ha passat”, critica, amb les implicacions culturals que això pot tenir sobre la situació dels mercats del continent. “La nostra proximitat intel·lectual i política és molt gran, però no els prenem molt en consideració”, avisa. Així, argumenta, la relació d’Europa amb aquesta mena de companys de viatge comercials ha de ser de “més diàleg però amb menys superioritat”. “El repartiment del poder i la riquesa no pot romandre com és”, conclou.
