El vocal de la junta directiva del Cercle d’Economia Xavier Vives identifica correctament la infraestructura secreta que fonamenta algunes de les grans multinacionals digitals del planeta. “Sense la Nasa, Elon Musk i Jeff Bezos no podrien llançar coets a l’espai”, argumenta, de la mateixa manera que sense el servei públic de correus Amazon mai podria haver portat llibres a tots els racons dels Estats Units abans de ser prou grans per comptar amb flotes pròpies. Després de dècades de rebuig, les escletxes de la pandèmia i la guerra a Ucraïna han forçat el teixit industrial a tornar a acceptar la centralitat de la política industrial, de la intervenció de l’Estat en la promoció dels canvis al model productiu. La sòcia d’automoció i indústria química de KPMG Begoña Cristeto, en aquest sentit, reconeix que “la política industrial és fonamental per canviar el model productiu i econòmic”, si bé alerta: “no caiguem a polítiques proteccionistes, que poden portar més perjudicis que beneficis genera l’autonomia estratègica”.
En aquest sentit, si bé la indústria europea intenta fer enrere anys de deslocalitzacions i fugida de baules valuoses de les cadenes productives, empreses i administracions han de viure a dos mons: regular sense bloquejar; se autònom sense estar aïllat. La fragmentació productiva del continent i la majoria dels seus mercats exigeix que les seves companyies, especialment les manufactureres, puguin “accedir lliurement a les xarxes de subministrament globals”. En aquest sentit, el managing director de Lexecon a l’Estat Jorge Padilla alerta contra actuacions de política industrial innecessàries, sovint fruit de mals diagnòstics de les condicions. “Només hem d’intervenir quan hi hagi errades de mercat identificades com a tal”, estableix el directiu. Anys d'”escepticisme excessiu” amb la política industrial, avisa, poden fer girar elm pèndul massa en sentit oposat. “Les escletxes de mercat existeixen; i necessitem l’administració per resoldre’ls”; si bé la intervenció pot ser contraproduent quan s’aplica allà on no és necessària.
En un sentit similar s’expressa el secretari d’Estat d’Economia Gonzalo Garcia Andrés. Ferm defensor d’una política industrial activa –revifada a l’Estat espanyol de la mà del pla de recuperació i resiliència i els fons Next Generation EU– estableix com a condició sine qua non per a la seva execució que es mantinguin les normes del mercat. “És fonamental crear les condicions que ens permeti situar-nos a la nova economia –reflexiona– però sempre mantenint la capacitat competitiva de la indústria”. Com en el cas de la política industrial, la regulació que hi va associada ha de conèixer els seus límits i els de l’entorn sobre què actuarà. “Que l’aproximació a la política industrial es faci de manera integral”: subsidis i ajudes coherent amb les normes del mercat i amb els límits administratius; regulacions marc complementàries amb el bon rendiment de les cadenes de valor. Oferint suport a la posició de Cristeto, Garcia Andrés reclama consistència també en la pota internacional de l’impuls productiu. “L’autonomia estratègia és fonamental, però a més ha de ser oberta”. Les empreses de la Unió han de “tenir els materials per arribar on volen anar”, però en fer-ho no tancar la porta a unes xarxes mercantils que, sense remei, són globals.
Apuntar a la Lluna o fer créixer les pimes
La política industrial, com recorre el conjunt de la que ha estat una de les xerrades més discretes de la darrera jornada de la XXXVIII Reunió del Cercle d’Economia, ha d’aplicar-se cas a cas, necessitat a necessitat. Moncloa ha triat una aplicació “propera als moonshots”: grans projectes de finançament, vehiculats amb els Pertes, que busquen que el teixit espanyol generi els seus propis “titans d’empresa”. Amb un problema, identifica Cristeto: les grans empreses que lideren els projectes estratègics no prenen les seves decisions a l’Estat. L’estratègia de Seat és lleial a Volkswagen; el Perte Chip l’executaran les grans foundries d’EUA, Corea i Taiwan.
En aquest sentit, la taula celebra la que, segons el sentir general de l’ecosistema, ha estat el projecte vinculat als NGEU més eficient: el kit digital, farcit de petites inversions dedicades a impulsar la digitalització, i amb ella la competitivitat, de les pimes espanyoles. Padilla, conseqüentment, alerta contra formulacions industrials que “no s’adaptin a la realitat espanyola”. En tant que l’estat s’ha d’encarregar no de substituir el mercat industrial, sinó de generar entorns de convivència que el facin més eficient, el director de Lexecon reclama que les polítiques s’adaptin a l’entorn sobre què s’aplicaran. “No es tracta de generar moonshots fora de l’abast espanyol; sinó de desenvolupar una política perquè les pimes generin ocupació de valor i que la nostra gent tingui una vida digna”.
La manufactura europea al món
Padilla alerta que els recents moviments geopolítics poden forçar un cop de timó de la política industrial europea en un sentit poc eficient. L’expansiva política industrial xinesa o l’estratosfèric IRA del president nord-americà Joe Biden pot fer entrar la por al cos del regulador, que opti per colar diners i normatives allà on no són necessaris –on el mercat és capaç de generar-los per si mateix–”Entrar en una guerra de subsidis pot esdevenir fins i tot un problema d’integració europea”, critica el directiu: Alemanya és més capaç que Espanya d’oferir subsidis sense regulació, cosa que pot arribar a fragmentar les posicions dels socis. “No sobrereaccionem”, conclou.
