L’impost de patrimoni és un dels punts calents de la fiscalitat contemporània a Catalunya. La pràctica excepció europea que suposa aquesta figura a l’Estat –només Noruega i Suïssa el conserven als voltants immediats, mentre que França el va substituir per un tribut a la riquesa immobiliària que afecta substancialment menys contribuents que l’antic ISF– s’afegeix a l’intens rebuig de les grans empreses i a la competència fiscal a la baixa que posen sobre la taula les comunitats autònomes governades pel Partit Popular per qüestionar la seva mera existència. La taxa, talment com l’impost a les Grans Fortunes de Moncloa, cerca gravar l’acumulació patrimonial per part de les grans fortunes. La defensa discursiva d’aquest tipus és senzilla per a les esquerres nacionals: que paguin els rics. Un recent estudi elaborat pels economistes Jordi Galí, catedràtic de Fonaments de l’Anàlisi Econòmica de la UPF i investigador sènior del CRE, i Èlia Capella, però, posa en qüestió aquesta màxima. Els rics, els de debò, no paguen pas –o no tant com haurien–. “Realment no va a les grans fortunes, acaba gravant la classe mitjana-alta, professionals que viuen de les rendes del treball“, lamenta el coautor, en conversa amb Món Economia.
El disseny mateix de l’impost, a través d’una sèrie d’exempcions clau, fa que una mesura que es reivindica com a epítom de la progressivitat sigui, de fet, enormement regressiva. Segons les dades recollides per Galí i Capella en un recent paper sota el títol Qui (no) paga l’Impost sobre el Patrimoni a Catalunya?, a partir d’una certa acumulació patrimonial, els contribuents han d’abonar cada cop menys. En els tres primers trams de les bases imposables –menys d’un milió d’euros, entre un i dos milions i entre dos i cinc milions d’euros–, la quota efectiva progressa: va des del 0,06% del patrimoni total fins al 0,37%. En endavant, però, retrocedeix: a partir dels cinc milions d’euros, els ciutadans que han de declarar la seva riquesa hi dediquen entre un 0,31% –de cinc a 10 milions– i un 0,26% –més de 100 milions–. És a dir, els perfils més baixos, sovint corresponents a professionals d’alta qualificació que acumulen propietats immobiliàries i inversions productives fonamentades en les rendes del treball, paguen en concepte de patrimoni més que no pas els megarrics, perfils que encaixen més amb el gran capital o nissagues empresarials. “I no tothom ha de ser empresari”, critica Galí.
Com s’explica, aquesta regressivitat? Ambdós experts identifiquen culpables clars: una sèrie d’exempcions i límits a la quota que afavoreixen clarament les grans fortunes del país. Per una banda, l’impost preveu deixar fora de la base cotitzable una sèrie d’actius de caràcter empresarial: el patrimoni professional, per exemple; però també participacions en societats empresarials de caràcter familiar –aquelles en les quals el subjecte passiu o familiars de primer o segon grau sostinguin funcions de direcció, fet comú en algunes de les principals multinacionals de l’entorn–. D’aquesta manera, les inversions pròpies de les rendes del treball més elevades, com ara les immobiliàries –pisos i locals per llogar o segones residències– o els fons fixos i altres carteres d’accions, sí que computen per a la base de Patrimoni; mentre que títols de propietat de companyies sovint de grans dimensions, per exemple, no computen. “A la pràctica –concreten els autors– el legislador ofereix un mecanisme a través del qual moltes grans fortunes poden eludir l’impost”; en tant que molts d’aquests contribuents concentren gran part del seu patrimoni en ítems exclosos pel gravamen. De fet, prop d’un terç dels contribuents amb fortunes superiors als 25 milions d’euros aconsegueixen deixar fora del càlcul fins al 90% de la seva riquesa. A l’altra banda de la taula, les fortunes més modestes acostumen a pagar pel conjunt dels possibles i, quan hi ha beneficis, suposen “fraccions negligibles” de la base.
Més enllà de les exempcions, la llei que regula l’impost estableix un topall al pagament: la quota de Patrimoni, sumada a la de l’IRPF, no pot superar el 60% de les bases imposables de la renda. Els treballadors d’alt nivell, amb ingressos elevats per la seva activitat professional, difícilment compliran aquest requisit; mentre que sovint, recorden els experts, les fortunes més elevades “no treballen”; viuen de rendiments diferents dels de la renda. Per tant, els resulta senzill arribar al llindar establert per la llei i retallar la quantitat a abonar, amb rebaixes que poden arribar fins al 80% del total imposable. D’aquesta manera, exposen Galí i Capella, els contribuents amb patrimonis inferiors als cinc milions d’euros abonen entre el 90 i el 100% de la quantitat establerta; ràtio que es va reduint progressivament a mesura que avança la fortuna. Els escassos ciutadans amb una bossa de riquesa superior als 100 milions d’euros, concreta l’estudi, paguen de mitjana el 50,9% de la quota que haurien d’abonar segons els tipus marginals assignats per llei.
La ‘proposta Zucman’
Contra aquest exemple de fiscalitat regressiva, els autors fan seva la proposta que va posar sobre la taula l’economista francès Gabriel Zucman, professor de polítiques públiques a UC Berkeley i director de l’observatori fiscal de la UE. Zucman va ser un dels principals assessors en matèria econòmica de la candidata a les primàries del Partit Demòcrata Elizabeth Warren. El programa de Warren, senadora per Massachusstes i una de les cares visibles de la branca progressista de la formació, contemplava introduir als EUA una taxa a la riquesa similar a la que existeix a l’Estat, si bé sense les disfuncions que plantegen Galí i Capella; i amb un mínim exempt d’uns 50 milions de dòlars, 10 vegades més que el tipus espanyol, que el situa en 500.000 euros. El model de Zucman, que exclou els beneficis a les grans fortunes i simplifica –i retalla– els tipus marginals, permetria, segons els experts catalans, mantenir la recaptació actual, però concentrar-la només en aquells contribuents de la part més alta de la taula de riquesa. Actualment, recorden els investigadors, més de 85.000 catalans estan subjectes a l’impost de Patrimoni; mentre que l’alternativa permetria retallar aquesta base d’afectats en més d’un 95%, però sostenir –o fins i tot elevar– els recursos generats.
Tal com recull l’article, amb el model actual, l’any 2022 el tresor públic va atraure poc més de 610,5 milions d’euros en concepte de Patrimoni, amb una mica més de 87.700 pagadors. En la simulació que plantegen Galí i Capella, amb un mínim de patrimoni exempt de 10 milions d’euros, el pagarien només 3.113 catalans. Amb només tres trams de base imposable, i sobre uns tipus respectius d’entre l’1 i el 2%, els economistes calculen que es podria mantenir aquest ritme d’ingressos, o fins i tot superar-lo en més de 130 milions si s’afegeix mig punt al tipus segon tram –1%-1,5%-2%–. D’aquesta manera, apunta el catedràtic, s’evitarien noves càrregues fiscals sobre els professionals d’alta qualificació, fent el territori més atractiu per al talent local i global; mentre que es posaria el conjunt de la càrrega impositiva sobre les fortunes més grans de Catalunya, que ara l’aconsegueixen esquivar gràcies a les escletxes –intencionals– que el legislador va deixar a l’impost. El mateix Galí explica que s’aproxima a aquesta problemàtica arran de la marxa de “professionals d’alt nivell” al seu entorn personal. “He vist gent marxar a Londres, perquè aquí els massacren”, comenta. Mentrestant, ironitza, “les grans fortunes del país viuen aquí”.
Un impost en dubte
Més enllà de la proposta, Galí qüestiona la mateixa arquitectura de la taxa. “D’entrada, els tipus són altíssims”, critica: en la seva franja més elevada, s’apropen al 3,5%. “Fins i tot els partidaris, com Zucman, diuen que és impensable”. També titlla de “molt baix” el límit exempt de 500.000 euros –800.000 si s’afegeix el valor de l’habitatge habitual–. En aquest sentit, considera “injust” l’impost en la seva forma actual. “Alguna cosa s’ha de fer”, postil·la. El camí cap a un canvi estructural, val a dir, és tortuós; atès que es tracta d’una norma espanyola, i per tant és el Congrés dels Diputats qui l’hauria d’abordar. A curt termini, i mentre no es pugui entomar una reforma de la llei, l’expert suggereix la bonificació per part de la Generalitat –”l’única solució per no perpetuar l’impacte d’un impost que no és progressiu ni equitatiu”.
2 
