El juliol del 2022, enmig d’una espiral inflacionista de difícil comparativa històrica, el Banc Central Europeu va encetar el seu programa d’enduriment de la política monetària a la cerca del control dels preus que havia perdut. Amb un IPC a l’Estat espanyol pròxim a l’11%, esperonat per la guerra d’Ucraïna, però generat mesos abans per una profunda crisi energètica, Frankfurt va elevar els tipus d’interès per primer cop en sis anys, en uns 50 punts bàsics que llavors semblaven catastròfics. L’escalada va durar poc més d’un any, i va aturar quan el cost dels diners va arribar al 4,5%, a només 25 centèsimes del màxim històric de l’euro, registrat a finals de l’any 2000. La rectitud monetària de l’institut emissor comunitari havia de servir per rebaixar l’índex de preus del conjunt de l’eurozona -i encara queda veure si ha estat un factor clau per aconseguir-ho-. Un recent estudi del mateix BCE, elaborat per l’economista Spyros Palligkinis, demostra un perillós efecte secundari: el risc del crèdit viu als 27, especialment per als consumidors finals, es va disparar amb el cicle de tipus elevats. Demanar un préstec podia arribar a encendre les alarmes de qualsevol cartera.
Palligkinis fa servir un mètode innovador, assegura, per a l’elaboració de polítiques públiques relacionades amb la regulació monetària: sobre les dades d’endeutament disponibles a la UE, que arriben fins al cicle 2020-2021, elabora unes estimacions del risc de les carteres creditícies europees fins a finals del 2023, quan el consell de govern presidit per Christine Lagarde va frenar l’encariment de l’euro. L’estudi, així, ve acompanyat d’una “anàlisi dinàmica del comportament de les llars” en la seva relació amb els prestadors de crèdit, especialment pel que fa a les hipoteques i els crèdits al consum. A més, hi afegeix les conseqüències d’aquesta mena de préstec: “reduccions pressupostàries, mesures macroprudencials i despeses relacionades amb els impostos i les contribucions socials”. Sobre aquesta anàlisi, el grec assegura que la ràtio entre els deutes a retornar pels ciutadans europeus i la seva renda disponible es va disparar un 6% durant el cicle d’alça de tipus. “Un increment en les obligacions de servei de deute es trasllada a un percentatge més elevat de préstecs dirigits cap a clients en perill financer”, lamenta l’expert.
L’augment de la ràtio del deute real de les famílies respecte dels seus ingressos sembla una conseqüència evident, fins i tot cercada, de les pujades de tipus: l’enduriment monetari cerca refredar el mercat a través d’una frenada dels préstecs, per així equilibrar l’oferta i la demanda i, en conseqüència, rebaixar l’índex de preus a mitjà termini fins a l’objectiu del 2%. Ara bé, segons l’estudi de Palligkinis, el risc del crèdit va pujar aquests sis punts en paral·lel a una caiguda del pes del deute sobre la renda disponible. És a dir, l’endeutament net dels ciutadans durant el període estudiat va caure en prop d’un 1% -els clients bancaris van accelerar el retorn dels seus préstecs per no estar tan subjectes als tipus restrictius-; però, així i tot, la part dels seus ingressos dedicada a retornar aquests crèdits es va disparar.
Aquest moviment va provocar, segons les seves projeccions, una pujada gens menyspreable dels crèdits arriscats: el 2021, quan apareixen els primers senyals d’una escalada inflacionista, la ràtio de préstecs concedits a llars amb “angoixa econòmica” era només del 2%. A principis del tercer trimestre del 2023, quan el BCE va frenar les pujades de tipus, aquest percentatge fregava el 6%. És a dir, prop d’un 6% del finançament viu dels 27 estava en mans de famílies que “no tenien prou ingressos i actius financers per enfrontar les seves despeses trimestrals”. Segons l’economista, a més, hi ha un altre factor que limita el risc: la caiguda dels preus de compra en el mercat immobiliari en algunes localitzacions europees arran de la baixa demanda. Aquest moviment revela, afegeix, Palligkinis, que, en un estat de mercat normal, “les llars solen tenir prou avals per cobrir el seu endeutament, fet que indica una economia robusta”.
Hipoteques i consum
L’estudi deixa dos culpables evidents de l’escalada en el risc dels préstecs a la Unió Europea durant el cicle d’escalada monetària: els crèdits al consum i les hipoteques a tipus variable. Segons les projeccions de Palligkinis, a finals del 2021, quan es recullen les primeres dades, el perill de tot el mercat de crèdit era raonablement similar. El percentatge de famílies amb una ràtio de servei de crèdit superior al 40% -és a dir, que necessitaven més del 40% dels seus actius per enfrontar les obligacions- era del 24% per a les llars amb hipoteques variables. Queia fins al 21% en el cas de les fixes, i s’elevava fins al 28% en el cas dels crèdits al consum. Un any i mig després, en el pic de l’enduriment de les mesures de Frankfurt, el percentatge en el cas de les hipoteques fixes es mantenia relativament estable, en el 26%. En els altres dos productes, però, es va disparar: el tercer trimestre del 2023, el 46% dels hipotecats ajustables patien un índex de pagaments de més de 40 punts; mentre que, per als préstecs regulars, ho feien un 40%.
Aquesta tendència explica bona part de la pràctica desaparició del tipus variable de l’oferta hipotecària el 2025, quan s’espera una recuperació del mercat immobiliari. Malgrat que els préstecs a tipus fix “no són immunes” a les oscil·lacions monetàries, bona part de la seva lleugera pujada s’explica per l’increment del cost fix de les noves hipoteques. És a dir, el risc escala al mateix ritme que l’Euríbor; mentre que en les variables, es multiplica. Amb aquestes xifres, la distribució de l’ansietat creditícia també és desigual. En el pitjor moment del cicle monetari, només el 3,6% dels endeutats amb préstecs fixos patia per enfrontar el seu deute. Per contra, el pes era del 7,7% en els variables, i del 6,5% en els crèdits al consum.
El futur dels tipus
D’ençà de finals del 2023, el Banc Central Europeu ha deixat anar progressivament les regnes de la política monetària. En la seva darrera reunió, a finals d’abril, el consell de govern de l’institut emissor va encadenar la seva vuitena rebaixa de 25 punts bàsics del cost del crèdit, alliberant progressivament el finançament disponible a la Unió Europea. Les expectatives del mercat financer apunten a entre dues i tres rebaixes més fins a finals del 2025, un full de ruta que deixaria el punt d’equilibri monetari als volts de l’1,8%, respecte del 2,4% actual. Frankfurt encara les seves decisions amb una inflació raonablement estable, als volts del 2% en la majoria de grans economies de la zona euro. Ho fa, però, llastrada per la guerra comercial trumpista, i els greuges que aquesta està causant a la flexibilitat monetària del dòlar. Amb els tipus de la Reserva Federal congelats, Lagarde i el seu equip tindran menys marge de l’esperat per consumar el seu pla monetari. Les dades de risc no estaran disponibles fins a, com a mínim, l’any vinent; però els moviments dels consumidors fan pensar que la percepció del risc de demanar diners és molt més falaguera que ara fa dos anys.
