El pròxim dijous, el diàleg social tripartit de l’Estat espanyol s’emplaça a la primera reunió per desbloquejar una de les mesures imprescindibles de la vicepresidenta segona Yolanda Díaz segons el pacte de coalició entre PSOE i Sumar. Després de dues pujades del Salari Mínim Interprofessional sense l’aquiescència de les patronals, Díaz obrirà l’espai de debat amb els representants dels empresaris -només la CEOE a Espanya, en tant que a diferència de Catalunya no hi ha representació específica de les pimes- i els sindicats per completar el compromís que l’executiu de Sánchez fa anys que s’imposa pel que fa al sòl retributiu: assolir la recomanació de la Carta Social Europea, que reclama que l’SMI se situï en el 60% de la mitjana de les rendes del treball a cada país membre. En aquest sentit s’expressen, de fet, Comissions Obreres i la UGT, tot i que encara no han concretat una xifra final -en part a causa de les discrepàncies amb Moncloa pel que fa al mètode de càlcul del salari mitjà per extreure’n l’SMI-. Sí que han donat números els empresaris: després d’una pujada de la referència salarial sense el sí patronal, la CEOE seurà a la taula amb un document que apunta a una pujada del 3% anual que elevaria la regulació dels 1.080 euros actuals a 1.112 euros per al 2024 i 1.145 per al 2025.
La posició de l’entitat que presideix Antonio Garamendi, que els sindicats titllen de “completament insuficient”, respon a una valoració dels quatre factors que l’Estatut dels Treballadors contempla a l’hora de definir l’SMI: l’IPC, la productivitat nacional, la participació del treball en la renda de l’Estat y la conjuntura econòmica. La vinculació dels salaris a la salut del model productiu és una de les reclamacions recurrents de l’empresariat de tot l’Estat, fins i tot quan accepten pujades del salari mínim. En una recent ponència de l’Institut d’Estudis Econòmics -el think tank de la patronal catalana Foment del Treball- l’economista i vicepresident de l’entitat Jordi Alberich, malgrat que concedia la necessitat de millorar el poder adquisitiu de les malmeses rendes del treball, ja alertava que “les pujades de l’SMI no arriben a l’arrel del problema”. “Cal fer que la fragilitat de certs col·lectius deixi d’existir”, declarava l’expert: una iniciativa que, a ulls de la patronal, requereix un canvi de model que millori la capacitat productiva del teixit empresarial català i espanyol, una de les grans escletxes que separa el sector privat del país del seu entorn directe. En paraules del cap de gabinet de Presidència de Foment, Jordi Casas, cal “millorar la productivitat a Espanya” per proveïr la població de llocs de treball que “permetin cultivar amb seguretat un futur digne”.
En un sentit similar, un recent document oficial de l’OCDE indicava que “el baix nivell d’inversió en recerca i desenvolupament, la despesa pública inadequada en educació i formació i un insuficient capital TIC” expliquen una productivitat estatal que fa dècades que roman estancada mentre la resta de grans mercats europeus, en paraules del catedràtic d’economia a la Universitat Pompeu Fabra Sergi Jiménez, “ens passen per la dreta i per l’esquerra”. Es tracta, de fet, d’un diagnòstic comú entre el teixit empresarial del territori. El secretari general de la patronal catalana de la petita i mitjana empresa Pimec, Josep Ginesta, critica que “tirem endavant millores de l’SMI sense entomar altres problemes, el més gran dels quals és la productivitat”. L’augment del mínim retributiu, per a Ginesta, ha d’anar acompanyat d’un “model específic que vagi més enllà de percentatges amunt i avall”. Si bé el representant patronal es mostra favorable a una revisió a l’alça dels salaris, reclama que aquesta es faci sempre “orientada a la millora de la productivitat i competitivitat de les empreses”; i que compti amb la participació del sector privat. “De tenir un salari mínim molt baix hem passat al setè d’Europa”, apunta. L’evolució, afegeix, ha suposat per a l’empresariat “esforços molt grans” que no s’han donat en paral·lel amb una millora productiva.
L’altra banda del diàleg social, però, no troba tan evident el vincle entre productivitat i regulació salarial. Si bé la secretària d’Acció Sindical de Comissions Obreres a Catalunya Cristina Torre reconeix que “hem de prendre mesures” per afavorir que les empreses siguin més productives, apressa a introduir al càlcul factors com l’escalada de preus de productes bàsics, com l’alimentació, que pateixen una inflació molt superior a la dada general. “El matalàs que tenien les famílies s’està esgotant”, alerta Torre, tot recordant que una manca de poder adquisitiu limita profundament l’activitat econòmica. “No apujar els salaris més baixos en un moment d’alentiment econòmic significa disminuir encara més el creixement”, raona. Pel que fa al rendiment dels factors productius, Torre raona que és una referència útil quan es negocien condicions mínimes d’un abast més limitat, com ara convenis d’empresa; però no ho és tant quan s’estableix un marc general. “En una sola companyia, podem controlar les xifres; però en general depèn del teixit productiu, la inversió, i no tant del ritme de treball de la plantilla”, desenvolupa la sindicalista.
Pèrdues escasses
Els efectes reals sobre el mercat de treball de les quatre pujades del salari mínim que ja acumula el govern de Pedro Sánchez suggereixen un important marge de millora sense riscos excessius, com recorda el mateix Jiménez. “L’evidència seriosa que s’ha trobat no apunta que hi hagi hagut grans efectes sobre el mercat laboral” en les pujades del mínim salarial. S’han generat pèrdues, sí, però prou minses per rebutjar la mesura en conjunt. En aquest sentit, i atès que la productivitat durant les darreres dècades ha crescut a un ritme “desastrós”, el catedràtic advoca a prendre com a referència per al mínim salarial altres variables, com ara el poder adquisitiu mitjà dels salaris. “Quan l’evolució de la productivitat és dramàticament dolenta, bàsicament un desastre, s’hauria de mirar de complir amb la resta de factors”, com ara la suficiència d’un salari mínim per “mantenir una persona”. Així, advoca per “deslligar de moment” els increments salarials de la mitjana productiva per cobrir les necessitats conjunturals de les rendes del treball. Menys favorable es mostra l’expert a una indexació automàtica de l’SMI al 60% de la mitjana salarial com la que proposa Yolanda Díaz i que contemplen els sindicats; en tant que no la troba una “estratègia sostenible”.
Si bé encara no hi ha una xifra definitiva, el secretari general de la UGT Pepe Álvarez ja ha apuntat que, actualment, el 60% del salari mitjà -l’objectiu que es marquen les organitzacions del món del treball, així com el ministeri que dirigeix Díaz- voltaria els 1.200 euros, una escletxa de prop de 90 euros mensuals en 14 pagues respecte de la proposta inicial de la patronal. Jiménez, però, estima que l’empresariat ha posat sobre la taula “una posició de partida en la negociació a l’espera que l’increment final no es dispari”; en tant que, als seus ulls, hi ha marge per una pujada més intensa que el 3% anual amb què Garamendi anirà a la taula de diàleg social sense un perjudici molt significatiu sobre l’ocupació. Una anàlisi que, de fet, comparteix Ginesta, que declara que “cada dígit que s’incrementa l’SMI provoca indirectament una pèrdua de llocs de treball, però ara per ara és residual”.
Mesures productives
Més enllà del lligam amb l’SMI, però, totes les parts coincideixen en la necessitat d’una aposta per l’augment del rendiment productiu de les empreses catalanes i espanyoles -també Moncloa, que es marca com a objectiu de legislatura, d’acord amb el pacte PSOE-Sumar, la constitució d’una taula nacional per la productivitat-. Tant Torre com Ginesta apunten a un factor clau per explicar el mal rendiment comparat del teixit espanyol: la petita mida de les empreses. “Alemanya té una dimensió mitjana de 13 treballadors per empresa; Catalunya, 4,3”, lamenta el representant patronal -fet agreujat per la manca de “legislació en petit” que des de Pimec enlletgeixen al govern espanyol, una conseqüència, al seu parer, de l’absència de la pime de les altes instàncies del diàleg social-. Des del món del treball reclamen, de la mateixa manera, un suport al teixit empresarial per introduir-hi millores productives que acabin revertint en les condicions de les plantilles. “Cal un impuls a les empreses; i cal fer-ho ràpidament, perquè fer-ho tard és perdre competitivitat”, sosté Torre. Ginesta, per la seva banda, raona que el nou executiu “parla molt de productivitat, perquè tenen clar que és un problema central”; i reclama que es tracti com a tal. “Si la taula es reuneix, si hi ha recurrència, si es fa alhora que s’obren altres melons, serà un èxit. No pot ser que ens reunim un cop l’any i adeu”, conclou.
