La sostenibilitat de les finances públiques ha estat el conflicte central de molts dels governs europeus en les darreres setmanes. De tot occident, de fet: Alemanya ja es replanteja el seu sistema de pensions a llarg termini, amb un mecanisme d’equitat intergeneracional que busca independitzar-se de l’estructura clàssica de les prestacions per jubilació; mentre França s’ha instaurat en una crisi política permanent per la incapacitat d’entomar cap full de ruta polític que retallin el deute públic, que ja supera el 113% del PIB. Per la seva banda, els Estats Units veuran com la Big Beautiful Bill obrirà un forat de 2,4 bilions de dòlars al seu ja malmès dèficit públic; i el Regne Unit ofereix cada cop menys seguretats sota una inflació que no baixa al ritme dels seus veïns. “Comença a haver-hi una tempesta perfecta, amb molts senyals de recessió“; alerta l’economista i professor dels estudis d’Economia i Empresa de la UOC, Joaquim Clarà. Entre elles, destaca una que ja ha provocat, des de fora, ferides en els mercats de renda variable: les obligacions dels estats a 30 anys han abastat, a finals d’aquest estiu, màxims de més de mitja dècada. “Una recessió és l’única manera que els trams de deute a llarg termini pugin al ritme que ho han fet“, afegeix l’analista de mercats Manuel Pinto, en conversa amb Món Economia. Les emissions de deute públic esglaien el mercat: “Hi ha senyals de recessió”
Els rendiments de les obligacions -les emissions de deute a més llarg termini que fan els estats, normalment amb venciment a entre 20 i 30 anys- es van disparar durant les primeres setmanes del setembre. Als Estats Units i al Regne Unit, entre altres, van arribar a superar el 5%, uns nivells inaudits en dècades. També van abastar nivells similars al Japó, que ja ha hagut de mobilitzar la seva política monetària per rebaixar els riscos inflacionistes a cost de la seva capacitat d’inversió. Amb el pas dels dies, els preus ja s’han estabilitzat, si bé romanen més que elevats: el dels EUA ja supera de poc el 4%, mentre que el del Regne Unit ha deixat enrere el llindar del 4,7%. Tot i això, els experts consideren que aquestes escales revelen una confiança cada cop més danyada entre el mercat i les finances públiques. “Quan els inversors veuen que hi ha dificultats per retallar el deute públic, reclamen un rendiment més elevat per les seves compres”, detalla Pinto.
En aquest sentit, els tremolors permanents sota el govern francès; o la incapacitat de l’executiu de Keir Starmer per aplicar millores pressupostàries, fan pensar al capital que les inversions en renda fixa ja no són segures. Els potencials compradors de les obligacions veuen, amb aquesta inestabilitat, que les administracions “no estan compromeses amb la reducció del deute i el dèficit”. “Cada cop sembla més difícil que paguin”, reconeix el mateix expert. Hi ha casos, de fet, extrems en l’entorn europeu. El francès és el més preocupant: segons els càlculs de la mateixa administració, els interessos del deute ja seran la partida més elevada dels pressupostos públics l’any 2029, superant l’educació, la sanitat i les pensions. Les obligacions sobre el deute suposaran uns 100.000 milions d’euros en només quatre anys, gairebé el doble que els ja inflats 54.000 milions del 2025.
París ha esdevingut, a ulls de molts inversors, “l’aneguet lleig” dels rendiments econòmics comunitaris; enfront d’una Alemanya que torna a activar la despesa pública i d’un Estat espanyol que, a base de creixements per sobre de la mitjana europea, ha retallat la ràtio de deute sobre PIB via millores del denominador. Amb aquestes previsions, el rendiment de les obligacions franceses se situa per sobre del 4,3%, en màxims de més d’una dècada; i va arribar a superar el 4,5% just després de la moció de no confiança sobre l’exprimer ministre François Bayrou. A aquesta escala, els inversors ja tremolen; i el rendiment del deute públic ja cotitza per sobre que el d’algunes grans empreses, com ara L’Oreal, que pot accedir a crèdit a un preu més barat que el seu propi sector públic. “Hi ha menys risc en algunes companyies que en el col·lapse del govern”, exclama l’analista.
La “paradoxa trumpista”
L’administració Trump ha recuperat, des del nomenament del president al gener, els temors en el deute que no se sentien des del 2023, amb l’entrada en vigor de les grans iniciatives de recuperació postpandèmiques de l’expresident Joe Biden. Amb el segon capítol del govern republicà, el rendiment de les obligacions a 30 anys es va disparar per sobre del 5%; i ha anat oscil·lant entre els mateixos límits des de llavors. A finals del maig el yield va trencar la barrera dels cinc punts, accelerat per l’aprovació de la Big Beautiful Bill, la mesura econòmica estrella del president, que proposa una retallada impositiva pròxima als quatre bilions de dòlars, però també nous plans de despesa militar. En total, s’espera que el dèficit de Washington es dispari en 2,4 bilions de dòlars. Ja a l’inici del mandat, els analistes alertaven d’una “situació lose-lose” per als inversors en renda fixa, atès que el trumpisme garanteix “grans plans de despesa” amb baixos ingressos; i un “caos polític que recuperi el patiment pel sostre d’endeutament”. En les darreres setmanes, val a dir, la tensió s’ha calmat, i el pagament dels bons acumula rebaixes que el deixen poc per sobre del 4,6%.
Ara bé, bona part dels nous ànims, més frescos que durant l’estiu, prové de la borsa i, concretament, de les rebatejades 9 magnífiques”; les nou companyies tecnològiques que lideren el mercat nord-americà. Els experts consultats detecten una “contradicció” en les inversions del capital. En aquest sentit, la tecnologia és l’àmbit industrial que més aporta a aquestes alces productives; i les big tech sostenen les alces borsàries pràcticament sense ajuda. Això, però, crea una ficció d’estabilitat al mercat: les firmes d’alta tecnologia ja concentren el 40% del valor de l’índex S&P500. “Hi ha un debat entre el rendiment de la intel·ligència artificial i els riscos de les finances públiques. Qui guanyi aquest debat determinarà cap a on van els mercats”, asseguren. Així, la inflació en el valor de les empreses d’alta tecnologia fa de contrapès per als riscos sistèmics que pateixen els EUA; i emeten un missatge d’estabilitat més fàcil de vendre amb el control de la moneda i el comerç internacional. “És un actor que, típicament, ha dominat els aspectes econòmics i monetaris”, assegura Clarà. Tot depèn, doncs, de què el capital mantingui la confiança en la gran tecnologia. Sense ella, “hi haurà una caiguda”.
L’Estat sobreviu
Enmig de tot aquest corrent d’amenaces macroeconòmiques, a Europa hi ha només un guanyador: l’Estat espanyol. Després d’haver format part del grup dels pitjors gestors del seu propi deute durant la Gran Recessió, el “fort creixement econòmic” que mostra l’exclou del grup llastat per França. L’agència de rating S&P va millorar el passat divendres la qualificació del deute espanyol fins al nivell d’A+ amb perspectiva estable; una escala equivalent al notable alt. Segons la firma, el creixement del PIB serà d’un 2,6% enguany, una previsió que comparteixen el Banc d’Espanya o el BBVA; i que el govern espanyol supera en una dècima, fins al 2,7%. La clau és la llunyania amb els EUA: els inversors confien en l’economia espanyola per la seva “baixa exposició” comercial al país nord-americà, així com pel predomini dels serveis, que tenen una relació complexa amb la guerra comercial. Amb tot, l’expansió econòmica ha rebaixat la ràtio de deute sobre el PIB fins al 101%, i podria assolir, segons el BdE, la fita del 100% l’any 2027 -enfront del 113% francès o el 140% italià-. De fet, diverses agències inversores asseguren que el deute espanyol és “generalment positiu per a invertir” com a alternativa al dòlar, en un moment de trencament de la confiança amb Washington. Amb el mercat tancat, l’obligació a 30 anys cotitza al 4,1%; però Pinto sosté que “no es parla de recessió, perquè l’economia mostra bones dades”.
