L’economia europea no ha caigut tant com s’esperava, segons celebren uns sorpresos economistes comunitaris. L’estratègia del Banc Central Europeu per retallar la inflació, una intensa pujada de tipus d’interès en un grapat de mesos a la cerca d’una frenada en el crèdit i un incentiu a l’estalvi, no ha causat una recessió de llarga durada a una Unió Europea que es vanta d’una millor salut econòmica del que s’esperava. Segons el professor d’economia política de la London School of Economics Paul de Grawe, com a mínim en part, aquesta condició no respon tant a una clau de gestió com a una trampa. “He parlat amb bancs que guanyaven tant que ofereixen descomptes en el crèdit”, revela l’acadèmic, una de les grans autoritats del continent pel que fa a l’anàlisi de la política monetària. La banca privada té, segons De Grawe, massa diners perquè l’enduriment monetari sigui efectiu. I té massa diners, com constaten els històrics beneficis que el sector acumula a tots els països membres, perquè el Banc Central Europeu “els hi regala”.
A l’origen d’aquest regal, segons ha explicat l’acadèmic en una conferència telemàtica organitzada pel col·lectiu d’economistes català Espai Zero Vuit, hi ha el conegut com a quantitative easing (QE); una estratègia de Frankfurt per reduir els problemes d’endeutament dels estats arran de la crisi financera del 2008 i la posterior crisi de l’euro. El BCE, a través dels bancs centrals estatals, van comprar massivament bons a llarg termini del deute dels seus estats membres. Aquesta adquisició, per la naturalesa del mercat financer, genera enormes reserves dels bancs privats –venedors, de fet, d’aquests bons– a les arques del regulador bancari. La pujada de tipus d’interès, recorda De Grauwe, afecta també la remuneració d’aquestes reserves. I ho fa, precisament, per l’excés de liquiditat: la remuneració dels dipòsits, una “anomalia en la política monetària”, es torna obligatòria per incentivar que els préstecs interbancaris deixessin de donar-se a interès zero.
Els bancs centrals, el BCE en el cas europeu, generen ingressos gràcies a un “monopoli de la creació de diners”, segons apunta De Grauwe. Són uns beneficis, cal subratllar, provinents de recursos i de mandats públics. “Aquests beneficis es donarien als governs, que són els que donen el poder als bancs centrals. Però en comptes d’això, acaben a la banca privada”, analitza. Les dades del mateix estudi del professor belga en col·laboració amb Yuemei Ji apunten a nombres vermells d’institucions tan rellevants com el Bundesbank, que es troba en una situació “dramàtica”, amb un desequilibri del 0,6% del PIB. Per altra banda, els accionistes de la banca privada es troben en una situació difícilment millorable. Els beneficis rècord de les entitats financeres han generat, recorda De Grauwe, 120.000 milions d’euros per als accionistes, “gairebé la mateixa quantitat que hi entreguen els bancs centrals”. “Els contribuents no reben els seus diners, els bancs centrals traslladen 140.000 milions al sector privat i ells fan servir la majoria per abonar dividends”, critica.
Aquestes transferències a la banca privada, segons De Grauwe, “no tenen fonament econòmic”, a més de ser “extremadament injustos”. Val a dir que els principals governadors comunitaris, els de les institucions nacionals, són públicament crítics amb un model que trasllada amb tanta facilitat recursos públics al sector privat. Ara bé, la resposta des de Frankfurt és que “no hi ha alternativa”. “Hi ha una omertà: el nou procediment operatiu del BCE no diu ni una paraula sobre aquest problema”, critica l’acadèmic. Intervenir-hi, a ulls de l’establishment econòmic europeu, “crea distorsions”; una reserva marcadament ideològica que els estaments monetaris de la Unió rebutgen de seu. “Si una mesura no és justa, els economistes podem viure amb ella; però no facis res que porti a ineficiències”, ironitza el belga. Les transferències als bancs privats, però, generen les seves pròpies fallides de funcionament, en aquest cas en la política monetària de la Unió.
Els tipus d’interès no serveixen
La pujada dels tipus d’interès per part del BCE és una eina per empetitir la demanda. Un crèdit més car fa que el públic demani menys préstecs; i per tant tingui menys líquid disponible per accedir al mercat i escalfar els preus. Després d’un pic inflacionista per sobre de l’11% en els pitjors moments de l’escalada de l’IPC europeu, la Unió ja s’apropa a la fi del cicle, el 2% que els bancs centrals es marquen com a horitzó d’estabilitat. Ara bé, amb les transferències que el BCE executa cap a la banca privada, el seu capital augmenta molt per sobre dels requisits de capital. És a dir, les entitats financeres tenen molts més actius dels que haurien de tenir per complir amb les regulacions.
Això, tal com apunta De Grauwe, els incentiva a prestar, fins i tot oferint millores de les condicions respecte de les establertes per Frankfurt. Els beneficis de la banca, així, provoquen que torni a haver-hi líquid al mercat; contrarestant així els efectes de les pujades de tipus d’interès. La política monetària europea, així, és “més dèbil i menys efectiva, perquè els bancs presten més”. Les anàlisis del professor belga apunten en aquesta direcció: una pujada de tipus de l’1%, sense aquesta situació, retallaria la demanda de crèdit un 1,5%; mentre que la mateixa mesura sobre una remuneració tan elevada de les reserves manté més estables els préstecs a particulars i empreses, i allunya els objectius de les institucions.
Com reconduir-ho?
Si el quantitative easing es troba darrere de l’acumulació de reserves de la banca privada, el camí oposat les retalla. Un procés de quantitative tightening, la venda massiva de bons de deute estatal, podria resoldre el problema de les transferències; si bé pot generar una important desconfiança al mercat que apropi les condicions per a una nova crisi de deute. A més, tant la Reserva Federal com el Banc d’Anglaterra han rebutjat ja aquesta operació, fet que l’allunya encara més per a Europa. A ulls del professor, doncs, s’ha de regular amb més intensitat les exigències de reserves a la banca. Un sistema de dos tiers que apugi l’exigència de capital disponible és una de les decisions a prendre. Actualment, el requisit de Frankfurt és d’un 1% de reserves obligatòries no remunerades, una xifra que s’hauria d’elevar substancialment. “Unes reserves mínimes no remunerades del 10% tallarien per la meitat les transferències als bancs comercials”, argumenta el professor. Més enllà del 10%, sí que s’abonarien aquests interessos. Aquest camí, apunta De Grauwe, “barreja justícia i efectivitat”: millora la transferència de la política econòmica als mercats i deixa més recursos de l’erari públic a l’abast dels ciutadans, en comptes de traslladar-los a les butxaques dels banquers. La crítica situació monetària de la Unió, segons el professor, fa que, malgrat les resistències, actualment hi hagi una “finestra d’oportunitat per introduir aquest sistema”; i recuperar així el bon funcionament dels procediments interns de la política monetària europea.
