La inflació ha estat un llast sobre les rendes del treball catalanes d’ençà de la pandèmia. La crisi de preus que va encetar el 2021, disparada pels encara vius colls d’ampolla causats per la covid i per una inestabilitat geopolítica inaudita en les darreres dècades -com a mínim a les principals potències occidentals- és la protagonista de la pèrdua de poder adquisitiu de les majories socials que denuncien tant sindicats com organitzacions empresarials en els darrers temps, i que tan difícil sembla de solucionar de forma coordinada. La resposta institucional a la situació ha estat més que tradicional: els principals bancs centrals van escalar durant el 2022 i el 2023 els seus tipus d’interès a la cerca d’un refredament econòmic intens que rebaixés les pressions de preus. A risc de causar una recessió -un risc més que viu, especialment als països centreeuropeus- el BCE, la Fed, el Banc d’Anglaterra i els seus homòlegs han pitjat el botó vermell de la política monetària com a eina de control de l’espiral inflacionista, una estratègia que l’acadèmia heterodoxa fa temps que denuncia com a poc útil -especialment en crisis provocades per l’oferta, com ha estat la darrera, i no per la demanda-. Ara, un estudi de diversos experts de l’institut emissor de Frankfurt troba alguns límits a aquesta política: només un 33% dels productes que formen part de la inflació subjacent -la que descompta els energètics i alimentaris, els més volàtils del conjunt- són sensibles a les pujades de tipus. És a dir, la capacitat de rebaixar costos de forma significativa de l’encariment dels diners es limita a un terç dels ítems estudiats.
El paper, signat per les expertes Anastasia Allayioti, Lucyna Górnicka, Sarah Holton i Catalina Martínez Hernández, dibuixa línies molt clares entre la mena de béns i serveis de consum general que veuen els seus preus rebaixats gràcies a la política monetària, i quins no ho fan: a parer de les economistes, “els productes i serveis de naturalesa discrecional -és a dir, aquells menys necessaris, de caràcter contingent en els costums de compra dels usuaris- són més sensibles a les baixades de tipus”. És a dir, un encariment del crèdit com el que ha capitanejat la presidenta del BCE Christine Lagarde mostra efectes més cridaners sobre el consum d’aquells productes que no formen part de les necessitats bàsiques d’un nucli familiar, amb preus ja més elevats. També, per motius evidents, afecta el cost de la mena d’ítems de la cistella vinculats a préstecs al consum: cotxes, alta tecnologia o vacances i altres viatges llargs. L’explicació per a aquests darrers és extremadament linear: la manca de crèdit fa que el mercat de luxe, o de costos elevats, s’alenteixi substancialment, fet que obliga els oferents a rebaixar-ne els costos per reactivar-lo. Aquests dos tipus de productes, lamenten les autores, “són més comuns a les cistelles de la compra de llars de major poder adquisitiu”, aquelles que ja tenen garantides necessitats més bàsiques.
Així, productes com la roba d’alta gamma, els vehicles de motor o les tecnologies de consum consten entre la curta llista de productes -d’entre els més de 70 grups que l’Eurostat estudia per a les seves dades de preus- que mostren clars efectes deflacionistes arran de les pujades de tipus d’interès. El 33% que sí que s’abarateix quan el crèdit és més car sembla, segons les dades recollies per les economistes, esbiaixat cap als ciutadans amb major poder adquisitiu. Sota la categoria de “béns altament sensibles” a la política monetària, consta també el transport aeri de passatgers, així com els creuers i altres viatges marítims; els paquets vacacionals o la joieria i els rellotges de luxe. Un altre petit grup de productes són “moderadament sensibles”; és a dir, veuen els seus preus rebaixats a un ritme més baix, però encara significatiu, quan els diners són més costosos. El salt d’accessibilitat és clar: en aquest segon grup consta l’accés a la cultura, el transport ferroviari i per carretera, els béns esportius o els utensilis de la llar. Finalment, aquells béns més necessaris consten sota el títol de “no sensibles”. El paper, doncs, llista els ítems no alimentaris de primera necessitat entre els que no veuen rebaixat el seu preu quan els tipus pugen: els serveis mèdics privats, l’educació, els productes farmacèutics, els llibres o les eines per a la reparació de la llar són mostres típiques de la mena de punts que apareixen en aquest darrer llistat. També ho fan les telecomunicacions, les assegurances o els serveis financers; o versions més barates de mercats molt sensibles, com ara les bicicletes o la roba de baixa gamma.
D’aquesta manera, segons el document, la política monetària sembla una necessitat a l’hora de controlar uns mercats disparats, si bé els efectes semblen notar-se més a les butxaques de les famílies amb major poder adquisitiu. No tant per una dedicació política concreta com per un efecte matemàtic: el preu dels diners, el cost afegit de demanar un crèdit, és un factor a tenir en compte a l’hora de fer una despesa discrecional, no vinculada a cobrir una necessitat immediata. Ara bé, els medicaments, la roba bàsica o l’accés a l’educació no tenen aquests vincles: els ciutadans els han de pagar tant sí com no. Així, refredar el mercat, malgrat que pugui ser un camí inevitable quan aquest accelera massa, pot ser una arma de doble tall: un llast per a les rendes més baixes i un regal disfressat per a les més elevades.
Ha funcionat el darrer cicle de tipus?
A parer de les expertes darrere d’aquest article, malgrat les limitacions que troben en els efectes de la política monetària sobre els productes de primera necessitat, el temps ha demostrat que l’estratègia dels bancs centrals durant els mesos posteriors a la crisi inflacionista era la correcta: la inflació a la majoria de països occidentals es troba sota raonable control, fins i tot per sota del límit del 2% que marca l’èxit dels emissors -és el cas italià, per exemple, que ja baixa de l’1%; o el francès, que volta l’1,5%-. Un factor clau per entendre la bona resposta per part de la cistella de preus a les palanques monetàries és la coordinació: atès que l’espiral del 2021 va ser un fenomen global, sense fronteres clares, la majoria de bancs centrals occidentals van decidir aplicar intenses pujades de tipus d’interès per controlar-la. Per a les autores, “una política alineada globalment podria haver amplificat l’impacte sobre la inflació d’aquestes polítiques”.
Les estimacions de les economistes, doncs, apunten que la disfunció que els mercats estimen en el curt termini pot esdevenir problemàtica. Frankfurt i Washington, segons les lectures que en fa el món inversor, podrien desacoblar a partir del 2025 les seves decisions: mentre que el BCE continuarà el camí de la flexibilitat, les condicions econòmiques que podria generar la política comercial del president electe Donald Trump apunten a una frenada per part de la Fed -si no nous augments de tipus, en cas que l’IPC nord-americà torni a disparar-se-. Queda per veure, doncs, quin és l’efecte del programa quan no entra en vigor arreu al mateix temps.
Atenció amb el menjar
El caràcter volàtil del sector alimentari l’expulsa sovint dels càlculs dels principals bancs centrals. La xifra més rellevant per a les previsions inflacionistes del regulador, la inflació subjacent, descompta els moviments de la cistella del menjar, precisament perquè les seves usuals batzegades no deixen veure les tendències més estables, que marquen el camí a un futur més llunyà. Ara bé, diversos experts apunten que aquesta lectura podria estar equivocada. Un estudi del Banc d’Anglaterra firmat pels economistes Nikoleta Anesti, Vania Esady i Matthew Naylor apunta clarament en aquest sentit: les dades del text demostren -mitjançant la combinació d’entrevistes individuals i dades macroeconòmiques agregades- que el preu del menjar és el que més pesa sobre les previsions d’inflació dels consumidors generals. És a dir, els shocks produïts pel sector alimentari delimiten les previsions de despesa de les majories socials.
Així, la majoria de compradors prendrà decisions de consum d’acord més amb les etiquetes del supermercat que no pas amb els moviments tectònics del sistema d’apreciació. I ho farà, a més, durant més temps: “la resposta als preus alimentaris no és només més forta, sinó també més persistent en el temps”, asseguren els experts, fet que suggereix que els bancs centrals haurien de replantejar-se part del seu sistema de prioritats. A parer dels autors, “els reguladors monetaris haurien d’estar més atents als preus alimentaris” a l’hora de prendre les seves decisions de governança; “i no mirar només la subjacent”. “Descartar el menjar podria portar a infravalorar la persistència de les expectatives d’inflació i, en conseqüència, la inflació mateixa”, conclouen.
