La cursa per trobar el relleu al capdavant del Banc d’Espanya, en un moment d’alta tensió entre els dos grans partits de l’Estat, es fa cada cop més rocosa a menys d’un mes de la caducitat del mandat de Pablo Hernández de Cos. Malgrat que és prerrogativa única del cap de l’executiu proposar a les Corts un nom per encapçalar l’institut de supervisió monetària, tradicionalment l’executiu es reservava el nom del governador i atorgava a l’oposició el nom del subgovernador. Ara, però, els espais de conversa entre els dos principals partits de l’Estat són cada cop més difícils de trobar. El ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, encarregat de recomanar a Pedro Sánchez els noms del potencial successor de l’actual governador, manté la porta oberta a acordar els termes amb el Partit Popular. En recents declaracions des de la cimera del G7, on hi ha acudit en qualitat de convidat de la presidència italiana, Cuerpo manté que Moncloa té la “porta oberta” per negociar la “renovació de totes les institucions pendents i les que venen”. Deixa clar, sense concretar-ho, que a parer del Consell de Ministres la negociació per acordar la direcció del BdE va vinculada a la resta de cicles de governança, inclòs el de l’enquistat Consell General del Poder Judicial.
Val a dir que la tradició no s’ha fet valdre sempre en les assignacions a la direcció del Banc d’Espanya. En el cas del mateix De Cos, i la seva número 2 Margarita Delgado, sí que es va sostenir la norma no escrita malgrat la tensa situació parlamentària: l’actual governador va ser nomenat pel govern de Mariano Rajoy enmig del procés de moció de censura que el va acabar fent fora de Moncloa; mentre que la subgovernadora ho és a proposta del Partit Socialista. Sí que va trencar la disciplina històrica José Luís Rodríguez Zapatero, que va nomenar Miguel Ángel Fernández Ordoñez sense l’aquiescència dels populars per la seva proximitat amb el partit del govern. De la mà de la seva parella de ball, el subgovernador José Viñals, Fernández Ordoñez va xocar no només amb els primers anys de la Gran Recessió; sinó també amb una oposició poc disposada a fer la seva feina fàcil. Políticament, doncs, optar per un nomenament sense consens té els seus perills; i en un moment d’inestabilitat global, la figura del governador del Banc d’Espanya necessita certa seguretat. En aquesta clau es poden llegir les constants mans esteses de Cuerpo al PP tot i l’agra relació que mantenen socialdemòcrates i conservadors -com va quedar palès durant la recent Reunió del Cercle d’Economia-.
Poques setmanes per al canvi
El temps estreny: el pròxim 11 de juny, exactament sis anys després del seu nomenament com a substitut de Luís Maria Linde, l’estança de De Cos al capdavant del BdE arriba a la seva fi. A partir de llavors, a Moncloa li queden dos mesos de marge, fins a l’11 de setembre, quan finalitza també el mandat de la subgovernadora Delgado. Segons diverses informacions publicades per la premsa de Madrid, Delgado seria, de fet, un dels noms que baralla Sánchez -cal recordar que va ser ell mateix qui, com a cap de l’oposició, la va posar sobre la taula el 2018-. Més conegut per al públic és el nom de José Luís Escrivá; del qual se sospitava que podria haver entrat a la cursa després de caure de les travesses per rellevar Nadia Calviño com a ministre d’Economia. Recentment, però, l’actual titular de Transformació Digital s’ha esborrat a si mateix de la llista de noms: durant la presentació del nou capítol del Kit Digital, Escrivá va deixar caure als periodistes un inapel·lable “no em vinguin amb aquestes històries”.
Madrid escolta noms
Tal com ha confirmat el mateix Carlos Cuerpo, el perfil pel qual aposti Moncloa serà un amb “ampla experiència i formació” al món bancari. Tal com ho és el mateix De Cos, val a dir; l’actual banquer central espanyol va escalar la jerarquia de la regulació monetària europea durant més de 20 anys abans d’assolir la primera cadira del BdE, amb llocs de rellevància a diversos departaments del Banc Central Europeu, a on va arribar a ocupar a la Direcció general d’Economia i Estadística. En aquest sentit, diverses publicacions de la capital destaquen el perfil de l’exsubgovernador Fernando Restoy, amb una dilatada carrera tant al BdE com a la Comissió Nacional del Mercat de Valors, a on va arribar a la vicepresidència en els últims anys de Zapatero i en pròxima aliança amb el ministre Pedro Solbes.
També de la CNMV prové un dels noms més joves de l’equació, el de la catalana Montserrat Martínez Parera. Actual vicepresidenta de la CNMV, l’economista barcelonina ha arribat a despatxos rellevants tant a la banca privada -CaixaBank i el BBVA, principalment- com al mateix institut supervisor, a on va arribar a dirigir el gabinet del mateix Restoy. Com en el cas de Delgado, Martínez Parera seria la primera dona a assolir el càrrec; amb l’afegit que esdevindria també la primera governadora catalana del Banc d’Espanya d’ençà de la Transició. Seria la tercera en tota la història de la institució, seguint Nicolau d’Olwer durant la II República espanyola i Antonio Goicoechea en els primers anys del franquisme. Altres mitjans, però, destaquen la posició d’Ángel Uribe, economista expert en finances que ja va sonar en les converses per rebre la cartera d’Economia de mans de Calviño. Amb carrera a l’FMI, Uribe ha passat per alguns dels grans bancs del planeta, inclos el nord-americà Goldman Sachs. Actualment, és el managing director de Citadel Credit Union, entitat amb seu a Pennsilvania. Entre aquests noms -i alguns altres, també procedents de la banca privada- prendran el relleu de De Cos en un moment on la governança monetària europea pren especial protagonisme sobre el poder adquisitiu dels ciutadans.
