Després de diagnosticar totes les mancances econòmiques, territorials i democràtiques del país, Manel Larrosa assegura que “aquestes coses només les pots pensar amb optimisme”. Arquitecte i membre de l’associació Fem Vallès, està en posició per sostenir que Catalunya necessita vertebrar-se millor. El Principat -i més enllà- pot no només sobreviure, també reeixir, si es creu tot el que s’hi fa: els centres de recerca i els hubs tecnològics de Barcelona, però també la indústria, molta d’ella d’altíssim valor afegit, que plaga el territori des de l’Empordà fins al Montsià. “De sobte, amb la Covid, vam descobrir que a la Selva hi havia una empresa que feia vaccins”, ironitza. Davant el “forat centralitzador” que detecta a tots els projectes de la Catalunya de les províncies espanyoles, reclama un país “regionalitzat, amb 12 territoris” que encaixin, es governin i es projectin cap al món. Un repte majúscul a l’Espanya que només vol el Gran Madrid. Sobre aquestes múltiples contradiccions, ha publicat D’un Estat no equitatiu i de la identitat productiva de Catalunya (Fundació Vincle, 2025), un llibre que vol rebentar les costures d’un model que “no funciona”. Larrosa rep Món Economia al seu territori, a una terrassa de la Plaça Major de Sabadell, per parlar de trens, de finançament i de com Barcelona, si és una “capital de debò”, pot sobreviure com a ciutat social.
En un punt del llibre diu que el dèficit fiscal que pateix Catalunya respecte de l’Estat espanyol és “la febre, no la malaltia”. Quina és, doncs, la malaltia?
Catalunya és aportadora neta en unes quantitats enormes. Al llibre aportem dades que hi ha 9 comunitats autònomes a l’Estat que no arriben a cobrir el seu finançament autonòmic amb l’aportació fiscal que hi fan. 9 territoris que no només no aporten res al sistema, sinó que a més han de ser ajudades. Això posa en relleu que l’ordinalitat no és una teoria; que hauria de ser una obligació. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut és clara: no pot ser que qui aporta recursos estigui en pitjor situació que qui en rep. Per tant, el panorama, amb una inèrcia de molts anys, és, fins i tot, inconstitucional.
Com ha erosionat aquest forat fiscal el model productiu català?
Per sort, l’economia catalana viu, en part, al marge de les administracions. Però hi ha una part a on tot això incideix: les infraestructures. La deriva no afecta només el finançament ordinari, també el de les inversions, que s’ha concentrat a Madrid. Si tenim una dotació d’autopistes i autovies similar a la de l’Estat, aquí ha estat de peatge. Per tant, hem contribuït a fer que la resta hagi estat gratuït. Ara, aquesta qüestió es revela sobretot amb el tren. Actualment, Madrid està relligant les Castelles, un espai d’11 milions d’habitants, amb alta velocitat a mitjana distància. En canvi, Catalunya ha perdut posicions en aquesta cursa. Fa 20 anys, Catalunya liderava l’Estat en la suma de ferrocarrils de llarga i mitjana distància. Ara, això s’ha capgirat.
Amb el batzac que això suposa per a una economia que vol ser manufacturera.
L’economia catalana és multipolar, es dona en moltes poblacions. Hi ha un dinamisme productiu a l’interior del país que és enormement desconegut. El Vallès és comparable a Biscaia; però tenim un altre País Basc a dins de Catalunya: la Segarra, la Selva, el Penedès, Tarragona… Tenen aquesta dimensió, però estan molt desestructurats. I això debilita la base econòmica catalana.
Com ha sobreviscut aquest teixit productiu sense les inversions necessàries?
Per iniciativa pròpia, sense cap suport institucional. Ni de l’Estat, ni de la Generalitat; perquè les inversions catalanes s’han concentrat en l’àmbit barceloní.
A on hi ha hagut el punt cec perquè les administracions, especialment la Generalitat, ignorin tot aquest valor econòmic?
Ho han ignorat per manca de projecte. Que no només és culpa de la política; és del conjunt de la societat. Fa 40 anys, quan es recupera la Generalitat i tornen els ajuntaments democràtics bevien d’un encàrrec que havia sortit de la societat civil. En aquests moments, no hi ha una demanda per un projecte de país. Per tant, les administracions improvisen d’un dia per l’altre, falta aquest horitzó.
Per superar això, hem de veure Catalunya regionalitzada. Quan pensem que Barcelona és l’únic motor del país, l’esguerrem. Per exemple, en termes productius, Barcelona no hi pinta res. Es nodreix d’un finançament públic molt concentrat -hospitals, centres de recerca…-. La Universitat Autònoma de Barcelona va néixer a finals dels 60, i no hem construït res més en termes estratègics a fora de la ciutat. Falta una mirada de país, perquè la competència amb el projecte que té Madrid no pot ser Barcelona, ni l’Àrea Metropolitana. Ni tan sols la regió dels 5 milions que l’envolta. És Catalunya sencera. I, fins i tot, en alguns aspectes, la nostra continuïtat cap al País Valencià i cap al Rosselló. Cal una política territorial més ambiciosa, i en això, estem fallant.
Existeix aquesta visió? Hi ha, ni que sigui, la intenció d’aplicar aquesta visió que demana al teixit social del país?
Comencen a haver-hi petits brots verds. Algunes institucions amb mirada catalana ho tenen. Molts municipis de fora de l’àmbit metropolità tenen clar que el discurs exclusivista de Barcelona és inoperant. No són mirades contra Barcelona, eh? Demanen que Barcelona faci de debò de capital del país. Ferrmed quan parla del corredor mediterrani; el teixit del Penedès, que va aconseguir la seva vegueria; hi ha sensibilitats a l’Ebre, a Ponent… Ara cal armar el discurs.
Quins seran els actors d’aquest procés?
Han de ser diversos. Al món municipal de l’interior de Catalunya hi ha una bona base. En el món econòmic també cal més consciència, però hi ha una divisió d’opinions. Hi ha actors econòmics molt barcelonins, que es pensen que tot passa entre les Tres Xemeneies i Montjuïc. I ho diuen així, eh? Tot i que comença a haver-hi organitzacions amb mirada més llarga. Únicament així, aconseguirem desbloquejar-ho.
També hi ha circumstàncies que ajuden. El Govern va pactar amb els Comuns que faria el Pla Territorial General de Catalunya. Si podem fer-hi, és un marc fantàstic. També el Pla Ferroviari, que caduca el 2026. Però això és impossible que ho faci la Generalitat ella sola, malgrat que alguns tecnòcrates dins el Departament de Territori s’ho pensin. La revisió d’aquest Pla Ferroviari pot ser l’element articulador del país. És a dir, la Catalunya actual no l’entenem sense l’AP-7. Doncs, la del futur, no l’entendrem sense la capacitat de fer viatges de mitjana distància sobre la línia d’alta velocitat. Per tant, cal que, des d’un punt de Catalunya a l’altre, hi hagi una hora i mitja a tot estirar.
Però més enllà de la voluntat de la Generalitat, o del teixit social, aquí hi ha una força centrípeta, la de Madrid. És un forat negre.
Bé, un forat negre que també descentralitza. En aquests moments, pots viure a Valladolid i treballar a Madrid. Està articulant un amplíssim territori al centre de la península que mai ens hauríem esperat que podria fer-ho. El Madrid real, dit clarament, suma Toledo i Guadalajara; i això és l’equivalent a Catalunya. Quan pensem en la Barcelona dels 5 milions, la pifiem! Perquè només aquestes tres províncies espanyoles tenen 7,9 milions d’habitants. Estan jugant a moltes cartes.
Catalunya té dret a una equitat en inversions -viàries, ferroviàries…- equivalents a totes les regions espanyoles. Per tant, Madrid no té dret al monopoli d’inversions. Si això fos així, tindrien un corredor mediterrani com Déu mana, i no hauríem de passar els regionals pel mateix corredor que les Rodalies i que les mercaderies.
Vostè ho ha dit, si això és possible. La voluntat de Madrid és que no ho sigui.
Cert. Però només reivindicarem amb prou força si tenim projecte. Únicament fent constatació del greuge, no anem enlloc. A Catalunya falta projecte, falten aspiracions d’estructura de país.
Llavors, si tots aquests plans que apunta es completen, en tindrem prou?
Parlem d’equitat, eh? No d’una singularitat excepcional. Equitat, pura i simple. Això té una defensa constitucional molt forta. El que passa és que, durant molts anys, no l’hem sabut fer. L’element base, motor, és la mobilització de la societat catalana. Que es vegi que hi ha una escala de país que pugui ser una sortida a l’atzucac. En la mesura que tinguem això, la política no tindrà més remei que assumir l’encàrrec. Perquè no hi ha alternativa! No estem davant de dos models confrontats. El model que es va formular fins a l’esclat de la bombolla, en l’època del tripartit, no funciona.
I això ho hem de fer amb aspiracions democràtiques. No pot ser que, quan votem, només puguem triar una llista de 85 persones totes elles nomenades pel comitè central del partit de torn. Això no s’aguanta. Catalunya ha d’estar regionalitzada també electoralment. És una qüestió prèvia a la proporcionalitat: els districtes electorals de Catalunya han de ser les seves regions. Què som? Som Catalunya, sabem que no som quatre províncies. Som una dotzena de regions, amb identitat humana, econòmica, ambiental… Reconeixent aquestes regions, com s’ha fet amb el Penedès, tenim un camí. Un camí que practiquen tots els països d’Europa! Els departaments francesos són elegits! Els districtes alemanys, que n’hi ha 400, són elegits!
Precisament parla al llibre que la manca d’autogovern genera forats de gestió. A Catalunya li falten competències per governar-se?
La primera competència és mental: atrevir-nos a pensar el país. I per a això no calen competències. Després ja les aclarirem, perquè evidentment que en falten! Però el primer que cal és projecte de país, diàleg social. Amb el Procés potser vam pensar que podríem fer un salt que ho resoldria tot, però ens mancava projecte de país. I aquest projecte s’ha de formular.
Com encaixa la Catalunya regionalitzada que vostè pensa amb una Espanya que vol la seva megaciutat de serveis?
Els serveis que concentra Madrid -finances, comunicació, serveis professionals- perden valor afegit des de principis de segle. És un model econòmic molt directiu, però que té els peus de fang. En canvi, el món manufacturer ha augmentat el valor afegit per ocupat des de principis de segle. I a Catalunya, amb més dinamisme encara. Madrid creix de PIB perquè és més eficient, és productiva; o perquè creix en població?
Però la ficció que fonamenta aquest model és l’Estat. Els peus de fang són l’Ibex.
És clar. I el model buida Espanya. Les Castelles perden població formada a favor de Madrid. Només s’hi queda la població envellida i la més precària. La situació de les Castelles és pitjor, per exemple, que la d’Andalusia. Per tant, la hipercapitalitat que Espanya vol per a Madrid té el preu de destruir una regionalització raonable a escala espanyola.
Parlant de model productiu, Catalunya també ha tingut aquest problema?
La Catalunya productiva és dinàmica per si mateixa, però ningú no s’ho creu. La Catalunya no metropolitana, més enllà de les cinc comarques al voltant de Barcelona -Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès i Maresme- aporten gairebé el 70% del nou valor afegit brut des del 2006. Per exemple, amb la Covid vam descobrir que hi havia a la Selva una empresa, Hipra, que fabricava vacunes. Això no és cap casualitat: la Selva té un potencial econòmic extraordinari, tan important com l’Alt Penedès. Només li manca Vilafranca; una capital sobresortint. I aquesta dinàmica hi és a la Segarra, hi és a Olot, hi és a Lleida, a Tarragona… No aspirem a socórrer l’interior. Ja és una força. Aspirem a relligar-lo i donar-hi instruments.
I això és tan senzill com posar-hi trens?
No. Autogovern. Aquí només hem fabricat dos autogoverns en 40 anys: l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el Consell General d’Aran. I no s’ha fet mai més. Ningú té cap mena de governança, i les diputacions són absents. Estan governades per uns regidors que els hi toca anar allà i una plètora de tecnòcrates que no es deuen a cap càrrec electe.
Per tant, qualsevol projecte econòmic que s’implementi a Catalunya tindrà un forat polític.
Una mancança de centralisme. Preguntem a Biscaia si ells sols van a Europa. A banda que tenen un finançament fantàstic, també tenen competències sobre FP, infraestructures, habitatge… Però el Vallès, que és equivalent a Biscaia, això no ho pot tenir. Calen institucions territorials de base electa. Tota Europa té un component democràtic superior al nostre. Però és que set comunitats espanyoles també la tenen.
Al llibre argumenta que el mirall de Catalunya han de ser regions com el Ruhr, el Randstad o el Piemont. Pot Catalunya ser el Piemont en l’Espanya de la Gran Madrid?
És una pregunta econòmica complexa. Hem perdut molta pistonada des de l’any 2000 amb la integració en l’euro, però hem mantingut un valor industrial gens negligible. Tenim institucions de recerca que permeten una complementarietat a la indústria que està bé. Però això ho hauria d’impulsar la Generalitat. I el 25% dels recursos es dediquen a pagar deute. Si aquest 25% es dediqués al foment productiu -educació, recerca, innovació- viuríem en un altre món. Però és que aquest món existeix, a Navarra i al País Basc.
Llavors parla d’un règim fiscal diferent, no de l’equitat constitucional que esmentava abans.
Però la Constitució diu que els Estatuts autonòmics no poden comportar privilegis. Hi ha un gran silenci sobre això, i a les regions forals no interessa que se’n parli. Hem de parlar del fracàs de la regionalització espanyola.
Per tant, com valora el projecte de reforma de finançament que han pactat el PSC i ERC?
Hi ha una oportunitat, però ja veurem com es concreta. Es mantindrà l’ordinalitat? Ens deixarà molt lluny del País Basc i Navarra? I què passa amb Madrid? Perquè Madrid es nodreix d’uns fons autonòmics curts, perquè es dedica a abaixar els seus impostos; però també d’una despesa de l’Estat enorme. Es pot fer un pas endavant; però un que, segurament, no ho resolgui tot.
És un problema de números. Tothom està d’acord amb el concepte, amb el text. Però això s’ha d’aterrar. I l’àmbit de concreció és enorme. A l’hora de la veritat, no es poden subscriure totes aquestes músiques. S’han de demostrar. Ara, és molt difícil! Perquè el desgavell és tan gros… Que ningú hi perdi, és impossible. Algunes comunitats hauran d’anar enrere en el seu finançament. I no hi ha prou recursos per arreglar els que estem pitjor -Catalunya, però també el País Valencià i alguna més-. Miracles, no n’hi ha.
És a dir, perquè Catalunya estigui ben finançada, hi ha qui s’haurà de deixar diners sobre la taula.
Exactament. Al llibre hi ha dues simulacions de models de finançament autonòmic en què ningú hi perd. És impossible, els números no surten.
Per tant, Catalunya ha de sortir del règim comú?
Evidentment, seria una meravella. Però Espanya no s’ho pot permetre. Madrid concentra pràcticament el 40% de tota la recaptació fiscal de l’Estat, però Catalunya és imprescindible. La solució basca o navarresa provocaria una fallida d’Estat.
Barcelona pot ser una capital de debò, com deia vostè, sense ser la capital d’un Estat, com ho és Madrid?
Barcelona té una dinàmica pròpia de serveis professionals. Que Madrid en tingui més, per l’efecte capitalitat, o pels contactes amb l’Ibex, és una altra cosa. Però Barcelona pot ser capital de tota Catalunya. I, per ser-ho, ha de saber descentralitzar-se. Barcelona crea 9.000 llocs de treball cada any, però expulsa 11.000 ciutadans. Per tant, s’ha de redistribuir. I Barcelona ha de ser capaç de liderar això. Però sovint la mirada queda molt tancada des del Tibidabo fins al mar.
Però Barcelona és una capital sòlida; que, a més, s’ha beneficiat d’un centralisme en les inversions de la Generalitat. S’ha comportat una mica com Madrid: concentra el 90% de tots els recursos que la Generalitat dedica a centres de recerca, hospitalari… El Barcelonès és receptor net d’inversions catalanes. Potser un barceloní es pensa que una rotonda a l’entrada de la Seu d’Urgell l’ha pagat ell, i no és cert. Qui paga la festa? El Camp de Tarragona, el Vallès, el Maresme… Es tracta de reequilibrar aquesta situació.
I reequilibrar-la en benefici de Barcelona, perquè la ciutat està explotant. És una màquina que destrueix la ciutat social. Una Barcelona per als seus ciutadans no pot ser una Barcelona ella sola.
Partim d’un punt molt llunyà del seu objectiu. Com gestionem el mentrestant?
No només de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca del senyor. Si Catalunya té horitzó, les coses canvien. En aquests moments ens estem complicant la vida més del compte, passant les Rodalies per la mateixa via que les mercaderies. Això espetegarà. De fet, ja ha espetegat. Podríem viure molt més bé: és més fàcil ampliar la casa que no reformar-la mentre hi vius. El problema és que no tenim aquest horitzó.
Durant el Procés hi havia aquest horitzó. O, com a mínim, un horitzó.
Hi havia reclamacions, però no hi havia projecte. Semblava que, com que tindríem tants calés, tot seria automàtic. Però no parlàvem de democratització de Catalunya, de regionalització, de la base productiva, d’habitatge… I ara, resulta que aquests temes no els podem defugir. Perfecte, benvinguda sigui la crisi mental. Ara, n’hem de poder sortir amb un projecte que, si no el fem, sucumbirem.
1 