El president d’Enagás, el barceloní Antonio Llardén, ha reivindicat la importància del Carbon Border Adjusted Mechanism –la taxa fronterera a les emissions de carboni que equilibra les exigències ecològiques interiors d’un mercat amb les de les seves importacions quan aquestes són inferiors– per a implementar la transició energètica a Europa. Segons el directiu, l’exigència de descarbonització i electrificació a la indústria comunitària sense control pot comportar una substitució de productes comprats a altres països on les demandes reguladores no siguin tan estrictes. “Només solucionarem la transició energètica si la UE pren mesures en conjunt“, ha postil·lat.
En un acte organitzat per la patronal Cecot sota el títol Perspectives dels mercats de l’energia. Hortizó 2023, el president de l’operadora espanyola ha repassat el panorama energètic que afecta el mercat català i els seus desenvolupaments a futur, des de les claus de l’electrificació industrial fins a la transició cap als gasos alternatius, amb especial focus en l’hidrogen verd. Acompanyat del membre de la comissió d’energia de Cecot Josep Maria Serena i del conseller de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència Pep Sales, Llardés ha lloat la iniciativa europea de reforma del mercat energètic. Si bé la “revolució” causada per la invasió russa a Ucraïna va generar “preus absolutament insostenibles” –especialment per al teixit productiu–, els ponents han destacat que les necessitats d’un canvi profund en la forma en què es comercialitza l’electricitat al continent “venien d’abans”.
Com ha apuntat el mateix Sales, la clau de la reforma del mercat energètic a Europa no és tant geopolítica –o no ho era abans de la invasió– com tècnica: el mercat marginalista endreçat pel gas holandès (TTF) no comptava amb la rellevant substitució tècnica que estan patint els mixs energètics del continent. Sense anar més lluny, Catalunya apunta a un pool elèctric del 80% de generació renovable el 2030, una capacitat de generació que “el sistema no podria absorbir”. En aquest sentit, segons el ministeri espanyol de Transició Energètica, es mou la proposta que Moncloa ha traslladat a Brussel·les: dos mercats, un de marginalista amb la base tècnica del gas entre altres i un a llarg termini amb contractes de subministrament duradors dedicats a les renovables, la nuclear o la hidroelèctrica. El model sortint, defensa Sales, ha d’equilibrar els costos finals amb la cadena de valor real de l’energia. “Si algú paga per alguna cosa que no rep i algú rep energia que no està pagant, hi ha guanyadors i perdedors”, lamenta el conseller.
Precisament aquest fenomen –el de la substitució de la base tècnica de la generació europea– està darrere de la intensa pujada del preu elèctric que ja patien els mercats continentals abans de la invasió russa a Ucraïna. La crisi diplomàtica amb Algèria només va fer més greu una situació creada per les males perspectives a llarg termini dels productors de gas de la Unió d’acord amb els objectius de descarbonització imposats per la CE. “Si vostè em diu que ara em compra, però deixarà de fer-ho en 10 anys, produiré menys i apujaré el preu”, argumenta Llardén, tot acusant les administracions comunitàries de fer un “discurs adolescent, que tot serà renovable”. En aquest sentit, el membre de la comissió d’energia de Cecot, Josep Maria Serena, lamenta la manca de flexibilitat per a contingències que demostra el sistema energètic europeu. “On són les amenaces contra la seguretat?”, qüestiona l’expert.
Molts gasos
Durant la sessió, el president d’Enagás ha mantingut una tesi que ja s’ha vist en diverses ponències del teixit industrial català: no tot es pot electrificar. La indústria pesant, el transport marítim de mercaderies i moltes altres cadenes de valor necessiten una potència que els motors elèctrics no poden facilitar. Per tant, sostenir el teixit productiu reclama una diversificació de la disponibilitat de gasos per a indústria; una que inclogui i prioritzi aquells que retallin les emissions de carboni. Així, l’hidrogen verd o el biometà, entre altres gasos –com el Syngas, que ja compta amb importants projectes a Catalunya– seran els grans cavalls de batalla per a una indústria sostenible. Ara mateix, però, la seva viabilitat està en qüestió. “La producció d’hidrogen verd costa tres vegades més que la d’hidrogen gris”, avisa Llardén, tot negant que “a un empresari li pugui fer gràcia disparar els seus costos energètics”.
En aquest sentit, els ponents aposten per més gradualitat de la que es planteja des de les institucions europees –una introducció progressiva de gasos sostenibles que vagin substituint, sempre que sigui viable, el gas natural–. “Les regulacions espanyola i europea parlen d’acabar amb el gas natural en 10 o 15 anys, i això no serà així”, raona el directiu, tot apuntant que, fins i tot en el context geopolític i mercantil actual, “el consum a Europa no desapareixerà”. A més, una renúncia parcial al potencial dels hidrocarburs és especialment atractiva les grans economies del planeta, ja amb una base productiva sòlida: allà on aquesta no hi és, però, l’estalvi momentani és impossible. Molts mercats emergents mantindran durant anys l’ús d’hidrocarburs que a Europa estaran cada cop més penalitzats. Així, reitera el directiu, el mecanisme de control fronterer del carboni es fa a futur encara més necessari.
Una transició cap als gasos sostenibles demanarà, afirmen els ponents, una elevada coordinació de les polítiques energètiques continentals. “Més Europa o menys Europa?”, demana Sales, tot qüestionant la preferència per la individualització de les normatives energètiques respecte dels estats membres. En un sentit similar, Llardén apunta a una coordinació continental en què els països amb més capacitat productiva esdevinguin exportadors. Alemanya, per exemple, fa anys que “parla de xarxes i connexió, perquè no podria generar tot l’hidrogen que necessita”; mentre que l’Estat espanyol, “amb poca densitat, pot ser exportador de gasos renovables”, assolint una posició avantatjosa respecte dels mercats “netament importadors”. En aquest context es fa rellevant la nova connexió gasística entre Catalunya i Frància, el BarMar. “Barcleona és un important hub de gas, com també ho és Marsella”, apunta el president. La connexió facilita, així, que la península Ibèrica aporti a tot el continent la seva “potència de regasificació”.
No reduim prou
Tot i que els projectes estratègics europeus i dels països membres apunten a una substitució gairebé total de la potència d’hidrocarburs amb la generada pel teixit renovable, Sales raona que l’estalvi energètic continua sent una pota clau per a la transició sostenible. El control de preus, via substitució o normativa, farà que aquests “acabin baixant”, si bé el membre de la comissió d’energia de Cecot defensa que “s’ha de continuar apostant per l’estalvi energètic i l’autoconsum”, amb una “actitud activa per part del consumidor”. La generació privada de renovables pren especial protagonisme en el mentrestant, en tant que “l’ampliació de certes renovables aixeca el problema de la seva gestió”. “Falta una gran inversió en el camp de les xarxes de distribució”, conclou el ponent.
