Des del passat 20 de gener, els principals mercats de valors del planeta han esdevingut absolutament imprevisibles. La victòria de Donald Trump a les eleccions dels Estats Units va servir, en un inici, per elevat els esperits entre els analistes borsaris, a l’espera d’un govern eminentment desregulador i curós dels interessos empresarials. Amb l’experiència de la primera administració del magnat, entre el 2016 i el 2020, el món corporatiu sostenia que les seves promeses de proteccionisme i fronteres comercials cada cop més altes no eren una garantia, sinó una eina de negociació. De fet, durant les dues setmanes posteriors als comicis del 5 de novembre, tant l’índex industrial S&P 500 com el tecnològic Nasdaq van assolir nivells de cotització rècord; així com ho va fer Bitcoin, que superava consistentment els 100.000 dòlars durant setmanes. Ara, la criptomoneda de Satoshi Nakamoto cau per sota dels 80.000, i els selectius estatunidencs acumulen sis dies de pèrdues consecutius, la segona setmana crítica en menys de dos mesos. L’índex general queia un 1,6% a inicis de la jornada, mentre que el tecnològic ho feia un 2,8%. Menys ho feia el Dow Jones Industrial, dedicat a empreses productives, històricament menys volàtil però amb un sostre de valor més reduït. L’anàlisi financera, val a dir, no té gaire clar exactament què provoca aquesta caiguda, o la de fa unes setmanes -o l’escalada que es va veure entremig-. “És el moment borsari més difícil d’interpretar dels darrers anys”, explica a Món Economia l’analista de mercats Manuel Pinto.
Trump torna a la presidència dels Estats Units impulsat per un bon vent macroeconòmic. La inflació al país anava a la baixa, l’ocupació sostenia una de les tendències més sòlides d’occident i la capitalització de les empreses tecnològiques no parava d’augmentar, fet que provocava una escalada al conjunt del mercat de valors. Amb aquestes evidències, el consens dels analistes financers col·locava el país nord-americà com la gran promesa inversora de l’any; arribant a declarar, com explicàvem a Món Economia, que l’absència de grans firmes tecnològiques havia provocat un retrocés sense pal·liatius de les borses europees. “Tothom va ser molt optimista amb els EUA i va sobreponderar el seu valor. Al final, els mercats són una tendència que, segons diferents escenaris, pot canviar”, detalla Pinto. En bona manera, segons la majoria d’ulls financers, el gran canvi d’escenari és que, en aquesta ocasió, Trump ha complert el seu programa. Després de setmanes d’incertesa, amb acords parcials amb Mèxic i el Canadà per aturar els aranzels que la Casa Blanca va fer servir com a arma per aconseguir concessions en termes de gestió de la frontera, l’administració dels EUA ha anunciat un gegantí impost a les importacions europees del 25%, ha recordat que les fronteres a nord i sud del seu país continuen vigents i ha amenaçat de disparar les taxes als productes xinesos. En declaracions als mitjans estatunidencs, experts de la majoria de bancs d’inversió de Nova York asseguraven que l’anunci “ha colpejat un entorn que ja era fràgil”, només 60 dies després de posar als Estats Units l’etiqueta d’inversió segura.
“A principis d’any, no es presagiava aquest entorn. Però hi ha signes de canvi clars”, comenta l’analista: a parer seu, l’alentiment del mercat laboral -el “notari de l’economia”, en la definició del professor de la UPF-BSM Xavier Brun, que dona fe de la bona o mala salut d’un mercat- i la nova rendibilitat dels bons de l’Estat han aparegut en les darreres jornades. Les decisions trumpistes, a més, estan lluny de dibuixar un futur falaguer per a cap dels mercats implicats. Una mesura aranzelària com la que contempla el comandant en cap per a Europa podria generar efectes econòmics sobre la UE de més d’un punt i mig de PIB. Però el greuge no és només de fronteres enfora: l’intens pla de retallades federals que lidera el multimilionari sud-africà Elon Musk i el seu bescantat Departament d’Eficiència Gubernamental (DOGE), amb un valor objectiu de 600.000 milions de dòlars, podria generar davallades en el producte interior brut nord-americà superiors al 2%, a més d’una intensa alça de la desocupació. Tot, de nou, envoltat d’una boira difícil d’esclarir per als analistes. “Ni BlackRock, ni ningú pot identificar cap a on van els mercats”, reitera Pinto. Així, “els dos pilars del mercat cauen”: l’ocupació i -especialment des de mitjan 2024- la cotització de les grans tecnològiques.
NVidia no aixeca el cap
El gran exemple de la mala maror al món tecnològic és NVidia, que ha perdut un 8,5% del seu valor en poques hores. La companyia de Jensen Huang, el gran proveïdor de les memòries gràfiques essencials per a les solucions basades en intel·ligència artificial, ha estat expulsada del selecte “club del bilió de dòlars”. Ara per ara, se situa en els 120 dòlars per acció, a nivells de la seva darrera crisi a principis del febrer i molt per sota dels màxims del curs passat. Ho ha fet, a més, després d’uns resultats anuals que van superar les expectatives del mercat, fet que deixa entreveure uns dubtes més profunds pel que fa al seu sector. “És possible que les inversions en IA hagin tocat sostre”, comenta Pinto. Aquest subsector, immers en dubtes generalitzats per la seva capacitat de saltar als mercats, ha oscil·lat intensament en les darreres setmanes. El capex que preveuen dedicar les set magnífiques a desenvolupar les seves eines el 2025 està en màxims històrics, és cert; i els analistes mantenen l’esperança a curt termini. Ara bé, com explica el president del Cercle Tecnològic de Catalunya Joan Ramon Barrera, empreses i consumidors encara no han trobat les palanques concretes que necessiten per optimitzar els seus processos. “Tenim xatbots, elements que ajuden a la presa de decisions, detecció d’imatge… Però no hi ha una gran solució” que atrapi el consumidor.
Aquesta llunyania del comprador final, val a dir, no només ha colpejat NVidia. Els principals clients de la firma de Santa Clara, de fet, són la resta de grans tecnològiques; així que la seva baixada és, sovint, testament del mal moment de la resta del sector. Tant Amazon (-0,55%) com Microsoft (-0,33%) registren caigudes lleugeres en la jornada, així com ho fan Meta (-0,62%) i Google (-0,42%). Només Apple es manté estable, amb una alça de poc més una dècima, en un mercat que els hi és més favorable per la penetració dels seus dispositius entre els consumidors finals. Aquestes males xifres, que enfonsen el conjunt de la borsa, poden pressionar Trump per prendre decisions més agressives en termes de política econòmica: “Com més trigui l’SP500 a tornar a nivells normals, més pressió hi haurà sobre la Casa Blanca; i, com més pressió hi hagi, més es pot moure”. Així, el mercat espera, per exemple, majors pressions polítiques sobre la Reserva Federal perquè flexibilitzi la seva política monetària. Fins i tot Europa pot veure’s obligada a rebaixar tipus més que abans: “si abans s’esperaven tres baixades, ara mirem cap a quatre o cinc”, comenta l’analista de mercats.
Millor per a Europa?
Els mals dels Estats Units han fet que la poruga inversió es refugiï en valors més estables. “Es triaran empreses amb fluxos de caixa constants, que no pateixin tant en cicles durs”, s’espera en endavant; especialment firmes de “sectors defensius”, aquells que no necessàriament responen al rendiment immediat de l’economia. El consum, el sector farmacèutic, les finances, les utilities… aquelles firmes amb demandes poc elàstiques i ingressos garantits, seran les que dominin entre uns capitalistes que treballen sobre segur. Això, apunten els especialistes, pot capgirar la tendència dels moviments borsaris. A diferència d’un entorn d’agressiva inversió tecnològica, a on els Estats Units dominen qualsevol duel, les companyies menys cícliques, més segures, estan presents a Europa, i a molts altres mercats. A més, sobre les males perspectives que l’anàlisi financera hi atorgava a finals del 2024, moltes empreses europees “cotitzaven a descompte”, recorda l’analista, perquè “no tenien l’atractiu” de les seves contraparts tecnològiques de l’altra banda de l’Atlàntic. Amb accions més barates, i si Frankfurt accedeixi a rebaixar amb més contundència el cost del crèdit, el capital pot moure’s encara més del que s’esperava. El futur, però, ningú el pot predir; i menys encara en el món de Donald Trump.
