El primer mandat de Donald Trump a la Casa Blanca va servir de pedra de toc per a la política exterior de la Unió Europea. Uns Estats Units aïllacionistes eliminen, per a Brussel·les, un aliat clau en el posicionament geoestratègic de la regió -una referència, de fet, per a una comunitat que perd cada volta més pes en els equilibris globals-. Vuit anys després de l’entrada al Despatx Oval del líder conservador, i sense una estratègia comuna encara per assegurar un lloc al món, els 27 tornen a trobar-se amb el mateix terrabastall, si bé amb més intensitat: l’ample marge dels republicans a les eleccions del passat dimarts, a parer de Trump, hi atorga un mandat encara més sòlid per aplicar el seu programa. Les mesures amb les quals ha encapçalat una campanya especialment econòmica, segons els experts consultats per aquest mitjà, amenacen canvis profunds en la conjuntura econòmica nord-americana, però també europea. La combinació entre els agressius aranzels que l’administració de Washington pretén aplicar amb una política fiscal laxa que cerca rebaixar la càrrega impositiva sobre empreses i particulars s’uneixen en un caldo de cultiu potencialment inflacionista. “Les polítiques trumpistes podrien causar un important repunt de la inflació; i obligar la Reserva Federal a apujar tipus”, contempla el professor dels estudis d’Economia i Empresa de la UOC Joaquim Clarà. Les previsions del mercat a mitjà termini, amb menys restriccions monetàries al crèdit, podrien haver de capgirar-se; fet que colpeja directament l’estratègia europea pel que fa al preu dels diners.
Molt més conservadora que les seves contraparts occidentals, la Fed ha trigat a alliberar el crèdit en dòlars. I quan ho ha fet, ha estat a poc a poc. El president de l’organisme, Jerome Powell, va dibuixar al setembre un escenari de baixades de tipus sostingudes que s’allargaria durant tot el 2025, amb 25 punts bàsics aquest novembre i unes altres quatre rebaixes a ritme idèntic el pròxim curs. El passat dijous, el dirigent va confirmar la darrera previsió de l’any, si bé va ser molt més curós descrivint el full de ruta per als pròxims 12 mesos. “A llarg termini -analitza el director del màster de Mercats Financers de la UPF-BSM Xavier Brun– s’han de veure els impactes de les polítiques fiscals expansives de Trump”; així com dels bloquejos comercials.
Els aranzels, segons les expectatives de la patronal nord-americana del petit comerç NRF, causarien una despesa extraordinària per a consumidors i administracions de 78.000 milions de dòlars. A curt i mitjà termini, les tarifes “provoquen que el producte estranger sigui més car”; afavorint les fàbriques nord-americanes, però tensant les ja malaguanyades butxaques dels compradors. “Als productors americans els hi surt a compte produir, però qui el paga? Els americans”, afegeix Brun. A aquest còctel inflacionista s’afegeix la política migratòria: una expulsió generalitzada de les persones migrades sense documents deixarà les empreses de baix valor afegit -serveis o construcció- sense mà d’obra barata i accessible, tal com confirma l’analista de mercats Manuel Pinto. “Això derivarà a contractacions a sous més elevats, incrementant la inflació”, raona. En tercer lloc, unes polítiques fiscals expansives -baixades de taxes, amb especial efecte sobre les rendes del capital- incentiven el consum, elevant la pressió sobre el mercat i, al torn, apujant els preus. “En conjunt, el programa econòmic de Trump està compost de mesures inflacionistes. I això pot canviar el rumb de la Reserva Federal”, assegura Pinto.
Trinxeres a Washington
Ja durant el primer mandat de Trump, les relacions entre la Casa Blanca i la Reserva Federal es van espatllar progressivament. El primer paquet de mesures trumpistes -amb aranzels sectorials, com a l’acer o a les tecnològiques xineses; baixades d’impostos a les rendes altes o dificultats per a la migració- van generar un pic inflacionista que els governadors van haver de gestionar amb pujades de tipus, si bé no tan intenses com les aplicades després de la pandèmia i la guerra a Ucraïna. Entre el 2018 i el 2019, després d’haver fregat una inflació del 3%, el regulador monetari de la federació va elevar els tipus fins al 2,5% -una decisió que no va agradar a Trump, que exigia rebaixar-los per encarar les eleccions presidencials del 2020 amb un millor dinamisme econòmic-. En el moment, l’ara president electe va arribar a amenaçar de destituir Powell, malgrat haver-lo nomenat ell mateix el 2016, per “apujar massa els tipus, quan el que caldria és rebaixar-los”. Consultat sobre la qüestió en una entrevista en campanya, Trump va rebaixar la tensió, assegurant que no el faria fora; sempre, però, que “faci les coses bé”. Després de la reunió de política monetària del passat dijous, el dirigent va insistir a la independència del banc central respecte de l’avinguda Pensilvània. El líder de la Fed “defensa el seu mandat: si fas polítiques fiscals expansives, provoques inflació; i per contrarestar-la, cal fer polítiques monetàries restrictives”, etziba Brun.
En aquest context, Clarà veu “ben possible” que torni la mala maror entre institucions. Especialment, apunta, davant les promeses que han articulat la plataforma trumpista: la victòria republicana s’ha construït sobre un fonament de crítiques a l’elevada inflació causada, segons el seu discurs, per l’administració Biden. “Els americans són un poble que els agrada consumir”, i que, a més, ho fan sobre un matalàs de crèdit. “Pot ser conflictiu, doncs, que el preu dels préstecs sigui més elevat” de cara a una presidència que s’ha compromès a recuperar el poder adquisitiu dels salaris del país. Brun insisteix, però, que qualsevol efecte es notarà a mitjà termini: les decisions immediates de la Fed seran com les previstes -o haurien de ser-ho, atès que es basen en dades immediates-. Així doncs, a partir del pròxim 20 de gener, quan Trump prendrà possessió del càrrec, el dibuix econòmic dels EUA pot patir un canvi substancial. I no només: “no són els Estats Units; és Europa i tot el mercat mundial”, alerta el professor de la UOC.
Europa es desacobla
A Europa, els efectes de tot plegat poden ser especialment perniciosos. Els aranzels que s’aplicaran sobre els 27 són més baixos que a altres punts del planeta -només de 10 punts, respecte dels 20 globals o els 60 que patirà la Xina-. La UE, cal recordar, va exportar als Estats Units el 2023 productes per valor de 527.000 milions d’euros, prop d’un 20% de les seves vendes internacionals. En un moment d’especial tensió industrial, amb caigudes productives a mercats essencials com l’alemany i creixements del PIB molt moderats -d’un 0,7% durant el segon trimestre d’enguany-, el batzac aranzelari pot, segons els experts consultats, crear un “context recessionista”, especialment als països més vulnerables dels darrers exercicis. Amb un mercat laboral que es va refredant a la comunitat i la inflació sota cert control, doncs, el Banc Central Europeu no té motius per replicar el full de ruta monetari al qual es veurà forçat el seu homòleg transatlàntic. “Tenint en compte que no hi ha capacitat d’emetre deute conjunt, i que els objectius de dèficit per als membres són cada cop més estrictes, la flexibilització monetària és l’únic motor per accelerar l’economia”; argumenta Pinto. L’analista de mercats, doncs, preveu que el mateix procés que endurirà les condicions de crèdit als Estats Units pot, de retruc, alliberar-les més ràpidament del previst a Europa.
Els mercats, de fet, ja han deixat una pista clara d’aquest fenomen: la cotització bancària. El valor de les principals firmes creditícies de l’Estat espanyol va caure, hores després de la victòria de Trump, un 5%. A parer dels experts consultats, dos factors del programa republicà justifiquen aquesta caiguda: en primer lloc, la banca és un sector especialment procíclic -és a dir, va bé quan l’economia funciona; i malament quan es refreda-. Així, els inversors descompten un empitjorament de les condicions econòmiques de la unió que rebaixi l’atractiu de les accions de les companyies en qüestió. En segon lloc, una baixada dels tipus d’interès provoca una disminució potencial dels marges d’interessos de les operacions bancàries, colpejant així els seus balanços, tal com apunta Pinto. El món bancari europeu, a més, és substancialment més conservador que el de l’altra riba de l’Atlàntic, i no es veu tan directament afectat per les estimacions del BCE. “Només s’han de mirar els últims anys: el sector descompta un canvi important”, conclou.
