El programa econòmic del president dels Estats Units, Donald Trump, ha posat de cap per avall qualsevol previsió econòmica a curt termini. El passat mes d’abril, la nova contractació al mercat laboral nord-americà va caure per primer cop en mesos i, malgrat que encara no hi ha un atur preocupant, marca una tendència que podria enfonsar l’ocupació, que fa de notari de la salut econòmica d’un país. A més, el que fora governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, assegura que les xifres dures encara no mostren un moviment tectònic perillós. “Els efectes de la incertesa sobre l’economia dels EUA es noten especialment en les dades soft“, planteja De Cos, molt crític amb les polítiques econòmiques trumpistes. En el marc d’una xerrada dins la 40a Reunió del Cercle d’Economia, De Cos ha alertat que els efectes finals de les mesures econòmiques de la Casa Blanca faran encara més ferida en les butxaques dels compradors del país. “És difícil saber què passarà amb les condicions que estan imposant; però sí que és segur que causaran major inflació”, raona el banquer.
De Cos identifica “quatre pilars” en els moviments de Trump, quatre canals d’actuació en sentits, sovint, contraris, però que difícilment portaran a un equilibri general. “Hi ha dos xocs de demanda negatius, un xoc d’oferta positiu i un altre xoc de demanda positiu”, assegura l’expert financer. En primer lloc, el més evident: la guerra comercial, que necessàriament retallarà la base de productes de consum i de serveis que arribaran al mercat nord-americà. Els aranzels augmentaran els preus via taxes, però també via disminució de l’oferta, especialment en aquells sectors molt dependents de mercats exteriors. El segon xoc negatiu, analitza el banquer, és la política migratòria. “Els empresaris espanyols que inverteixen allà ja pateixen per una manca de mà d’obra”, un desequilibri que el tancament de fronteres -i les potencials deportacions massives- només farà més accentuat. De fet, bona part del bon rendiment de l’economia estatunidenca en comparació de l’Europea en la darrera dècada respon a un “creixement poblacional impulsat per la immigració”, molt més intens que el que hi ha hagut a la UE. Sense aquest flux, “hi haurà menys mercat laboral, i provocarà pujades de sous” que, al torn, contribuiran a disparar l’IPC.
En un sentit contrari, De Cos preveu una important retallada impositiva de caràcter regressiu -és a dir, a favor del capital i de les rendes més altes- que podria servir com a “xoc d’oferta positiu”; és a dir, augmentant el consum dels més rics. Ara bé, el gir fiscal conservador de la segona administració Trump difícilment servirà per fonamentar unes finances públiques més saludables. “La menor recaptació no es podrà compensar amb retallades de despesa pública”, reflexiona el banquer, com les que està imposant el president. “Potser hi ha més demanda, però també un creixement del dèficit públic”, conclou.
La trampa del deute i la resposta europea
El quart xoc, aquest de demanda en sentit positiu, és la desregulació. Les concessions de l’administració Trump als grans empresaris, especialment al capital tecnològic, energètic i financer, “elimina traves a l’activitat econòmica”, fet que contribuirà a rebaixar els preus en aquests sectors. Ara bé, una retirada excessiva de les normes econòmiques pot generar pa per avui i fam per demà. “És el clàssic tradeoff de creixement econòmic a curt termini, però retrocés a llarg”, alerta De Cos, que arriba a considerar el programa regulador de la Casa Blanca “la llavor d’una futura crisi financera”.
A canvi de les pèrdues econòmiques, doncs, no es netejaran unes finances públiques que s’han carregat en la darrera dècada per una gegantina aposta per l’endeutament de les administracions. Washington, com narra el director general de Bank of America a Europa Francisco Blanch, “ha duplicat el seu deute públic” en els últims 10 anys, amb un afegit de 17 bilions de dòlars. “Això ha generat un creixement molt fort, encetat per les retallades fiscals de Trump”, concreta l’expert. És amb aquest desequilibri pressupostari que acceleren la productivitat i deixen enrere la indústria europea. Per contra, Brussel·les ha estat “massa tímida amb el deute en repetides ocasions”. Blanch, de fet, critica la resposta a la crisi de la Covid, que, a parer seu, va ser insuficient en termes d’aportació financera comuna. Similar és la lectura de l’exbanquer central, que crida a que Europa entomi la transformació econòmica “amb polítiques conjuntes, béns comuns i finançament conjunt”.
L’excessiu endeutament del país, però, guarda una trampa a mitjà i llarg termini. Com apunta De Cos, la reacció dels mercats financers a les propostes econòmiques de Trump, amb una pujada gegantina de la prima de risc sobre el deute nord-americà, fa pensar que la confiança en la capacitat del dòlar per mantenir valor ha caigut en molts indrets del planeta. En aquest sentit, l’euro podria guanyar embranzida com a moneda de reserva, fet que ajudaria a atraure noves inversions. Una nova força de la moneda única dels 27 podria servir per resoldre el gap de nou capital que pateixen els mercats comunitaris respecte de la competència nord-americana. Ara bé, desbancar el dòlar com a divisa de referència és, segons De Cos, “molt difícil”.
