La victòria electoral de Joe Biden del 2020, tal com recorda el professor de Ciències Polítiques de la UB i expert en política estatunidenca Xavier Torrens, va fer tornar al Despatx Oval un tarannà que el Partit Demòcrata feia dècades que havia guardat al calaix. Lluny del color de l’atractiu de masses dels seus predecessors blaus a l’oficina –Bill Clinton i Barack Obama, amb un discurs i unes formes gairebé pop– Biden “tornava a l’estil d’Al Gore, Carter o Dukakis“. La del 46è president no era una figura per a late shows i concerts de hip-hop; sinó que es movia amb comoditat allà on ja ho havien fet els líders de la seva formació des de mitjans del segle XX: les institucions, les forces vives de les ciutats i, molt especialment, les fàbriques. Els seus grans proponents el defensen com el dirigent més pro-treball de la història recent dels Estats Units: des de la seva presència al piquet de vaga de General Motors fins al seu rebuig de la directiva Taft-Hartley -una llei que, a efectes pràctics, dona poder a la Casa Blanca per aturar vagues-; passant pel pay them more que va esdevenir meme després de la pandèmia, Biden es va voler vendre durant quatre anys com un pròxim aliat del món sindical, amb una connexió amb les bases laborals que no es trobava en anteriors administracions. Sense que el sindicalisme s’hagi mogut en termes de rellevància, però, l’actitud sí que ha canviat: el posat de Biden, lamenta Torrens, “no guanyaria les eleccions el 5 de novembre”.
La mala qualitat de la relació de Biden amb el votant explica en bona manera la tria de Kamala Harris com a successora: per al professor, el perfil de la californiana equilibra el continuisme amb l’agenda política de l’administració sortint amb l’herència expansiva d’uns Obama i Clinton que, de fet, van constar entre els protagonistes de la darrera Convenció Nacional Demòcrata de Chicago. Sembla, però haver après de l’experiència de la darrera derrota del seu partit: en estar confirmada, i amb els errors de Hillary Clinton ben presents, va trencar la seva agenda a la DNC per oferir un enorme míting a Milwaukee, una ciutat industrial del mig oest plena de la mena de votants que van fonamentar l’ascens de Donald Trump al poder el 2016. A parer dels experts, necessita impulsar-se en aquests mercats: en opinió del professor de la Universitat Pompeu Fabra Javier Astudillo, “no té aquella vinculació amb el món del treball que té Biden”; fet que pot arribar a arriscar el vot en alguns comtats d’estats del nord del país amb especial mobilització obrera i tradició industrial.
Institucionalment, el món sindical ha entès la línia que uneix la Harris vicepresidenta amb el seu tiquet per al 5 de novembre. L’AFL-CIO, la principal intersindical dels Estats Units, ha demanat obertament el vot per a la candidata; i ofereix al seu lloc web una comparació programàtica entre demòcrates i republicans que deixa Trump en molt mal lloc quant a legislació laboral. Mentre lloen la recuperació post-pandèmica capitanejada per l’actual administració, recorden la pèrdua de tres milions de llocs de treball en els anys centrals del republicà a la Casa Blanca, així com imposicions antisindicals “il·legals” en sectors gegantins, com ara el de l’educació; i importants retallades als drets dels treballadors del sector públic. Les grans oficines de la representació dels treballadors, doncs, “no han dubtat” a l’hora de portar la bandera blava en les setmanes anteriors als comicis. Ara bé, el seu progrés s’ha estancat en algunes de les estructures més importants del país.
Un cas flagrant és l’enorme International Brotherhood of Teamsters, el sindicat de transportistes que durant els anys 80 va liderar el famós Jimmy Hoffa, aliat de Nixon als anys 80. Després d’una enquesta interna que apuntava a un suport a Trump amb els vots del 60% dels afiliats, l’ITB va esquivar la polèmica negant-se a oferir un suport electoral oficial. En les darreres setmanes, més encara, Harris s’ha trobat en contra també el sindicat de bombers, la International Association of Firefighters. En aquest cas, la pèrdua és encara més sagnant: si els transportistes han estat un col·lectiu històricament marcat pel conservadurisme, els bombers van ser un dels fonaments més rellevants des de l’organització del treball que va rebre Biden el 2020. Va ser, a més, un de sorprenent, atès que els seus membres van rebre amb una sonora escridassada un discurs del vicepresidenciable republicà, el senador per Ohio JD Vance; mentre que, pocs dies després, van abraçar el número 2 demòcrata, el governador de Minnesotta Tim Walz. Sí que tenen garantits els vots d’altres organitzacions majoritàries, com el sindicat del món de l’automòbil UAW o la unió d’electricistes; però la premsa local apunta un important “problema” a una campanya que està trobant importants obstacles per engrescar un dels col·lectius més tradicionalment blaus de la federació.
Equilibri i tradició
Astudilla, malgrat els dos batzacs demòcrates en les darreres setmanes, continua veient un clar suport sindical a Harris respecte del seu rival, que s’allunya cada cop més del món del treball. Ara bé, reconeix una important debilitat: malgrat l’important creixement en els darrers anys de l’afiliació en sectors innovadors -al món tech s’ha expandit prop d’un 10% en set anys- l’estructura de les unions continua reservada, majoritàriament, per a treballadors homes, blancs i d’empreses industrials. Un col·lectiu que el 2016 es va veure parcialment seduït per Trump, però que després de quatre anys de polítiques conservadores, es va veure emmirallat en Biden. L’encara president, “un home blanc d’ascendència irlandesa, podia mobilitzar més el treballador tradicional que en els darrers anys ha vist perillar el seu poder adquisitiu”. Per contra, afegeix Torrens, el perfil de Harris “pot ser un hàndicap” en aquells comtats més industrials, a estats en joc com Michigan. “En un país amb tan poca igualtat de gènere, certs treballadors blancs poden dubtar si votar una dona no blanca”, raona el docent; que veu el potencial problema més en les diferències culturals que no pas en el programa.
Tal com afegeix Astudillo, la memòria pot ser tramposa en la mobilització del vot de les classes treballadores: malgrat que les xifres macro siguin favorables a Biden i Harris, durant l’era Trump els treballadors industrials no havien notat encara les conseqüències de la crisi de preus generada per la pandèmia i la posterior inestabilitat geopolítica: “Molts diuen: molt bé, però jo amb Trump tenia un major poder adquisitiu”. Harris, per altra banda, “no acaba de traslladar” el seu rol en la recent creació d’ocupació. Fins i tot alguns analistes i mitjans de referència -el New York Times en una recent columna, sense anar més lluny- han titllat de descafeïnades les mesures de control de preus i fiscalització de les empreses de gran consum que ha portat la vicepresidenta per bandera. “Sovint és massa demanar per al votant que vinculin les polítiques del govern amb la seva vida”; afegeix el docent de la UPF.
En aquest sentit, Torrens suggereix que Harris hauria de marcar-se com a objectiu agafar una pàgina del llibre dels seus predecessors. A diferència d’un Biden que va beure de les mobilitzacions, arribant a compartir discursos i plànols sovint amb el socialdemòcrata de Vermont Bernie Sanders, la seva mà dreta haurà de trobar la manera d'”il·lusionar” les classes mitjanes i treballadores amb les formes i rutines que van portar Obama i Clinton a la presidència. Vista la baixa influència electoral de les mesures per rebaixar el preu de la cistella de la compra, l’expert de la UB veu en l’estat del benestar el següent pas. Educació i salut, dos puntals de les antigues administracions demòcrates que analitza, servirien per atraure aquest votant tradicional blanc, recelós de la candidata; però també per mantenir el vincle amb el gruix de votants no blancs, especialment afroamericans, que van impulsar el tiquet blau el 2020 a estats del sud tan rellevants com Georgia. Un avenç de la cobertura de sanitat pública, o aprofundir la condonació del deute estudiantil, “arrossegarien molts vots favorables a Kamala, perquè Trump no pot prometre res que serveixi d’incentiu d’aquesta forma”.
El president més antitreball
Els forats a les aliances sindicals dels demòcrates són encara més sorprenents quan s’observa l’altra banda del passadís congressual. El rival de Harris ja no és el Trump “nacionalpopulista” del 2016, que prometia recuperar la indústria, protegir els sectors productius estatunidencs i enfrontar-se a la competència deslleial xinesa. Diversos sindicats estatunidencs, de fet, han publicat al llarg dels darrers anys extenses anàlisis del “catastròfic i devastador historial antisindical” del 45è president. Sense anar més lluny, la mateixa AFL-CIO va elaborar el setembre del 2023 un informe amb el qual defensaven que “la retòrica proteccionista de Trump no concorda amb la realitat”. Entre els greuges de la seva estada al despatx oval, la principal intersindical del país recorda l'”assalt als drets dels treballadors federals”, les retallades en la Seguretat Social, la negativa a apujar el salari mínim o la firma de diversos tractats internacionals de comerç -amb Corea del Sud, per exemple- que van amenaçar milers de llocs de treball al productiu nord-americà, així com disminucions gegantines en el pressupost de les agències públiques d’ajuda al treballador. “Sovint hom mira mira les enquestes entre els obrers blancs i diu: com pot ser que votin a aquest home?”, ironitza Astudillo.
El gran avantatge de Harris, doncs, no sorgeix del mèrit del seu propi programa, sinó del demèrit del rival. Experts i activistes laborals han atacat per tots els fronts el bescantat Projecte 2025, una iniciativa de la trumpista Heritage Foundation que el presidenciable esquiva en públic, però que fonamenta en bona manera el seu full de ruta a futur. El president del sindicat de treballadors del sector comercial, Stuart Applebaum, assegurava que el document és una “descripció al detall de com una administració Trump-Vance retirarà els drets dels treballadors, frenarà el dret d’organització, eliminarà l’obligació de pagar hores extres i els protocols de salut i seguretat, així com la protecció contra el treball infantil”. Torrens, així, observa una dissonància cada cop més greu entre el discurs i l’acció política del gran líder ultra global: “a diferència de les primeres eleccions, ara pot ser que part del seu electorat treballador es quedi a casa”, raona. La clau, una que defineix també el futur de les extremes dretes europees: “Qualsevol líder nacionalpopulista té l’avantatge que la gent es pot creure el seu discurs quan no és a les institucions; però arriba un moment que això es compara amb el dia a dia”. En aquesta comparació, el GOP només pot perdre.
