Les esperances de la vicepresidenta tercera del govern espanyol i ministra de Transició Ecològica Teresa Ribera per a la reunió dels ministres d’energia dels 27 es van esvair en les mans d‘Agnès Pannier-Runacher, titular de Transició Energètica al consell executiu francès. Hores abans de la cita al Consell de la Unió, Ribera es mostrava confiada a superar els “aspectes crítics” que encara separaven algunes de les potències comunitàries per acabar de definir un nou mercat elèctric comú que abandonés el marginalisme i es construís, en consonància amb els objectius de Brussel·les, al voltant de les energies renovables. Segons els assistents, la reunió que havia de cosir una ferida oberta d’ençà de l’inici de la crisi energètica va acabar amb retrets i amb el representant alemany, el ministre d’Economia i Protecció Climàtica Robert Habeck, abandonant el Consell abans d’hora davant la negativa de França i els seus escassos aliats a apropar posicions. La clau, de nou: l’energia nuclear. La proposta de la CE sobre la taula dels 27 inclou, en molts d’aquests punts “crítics”, les centrals nuclears dins un paquet de cobertura que estava pensat en un principi per aplanar la transició cap a les renovables.
Si bé tots els dirigents energètics del continent semblen aspirar a la reforma, les posicions de partida són diametralment oposades. Poc abans que Ribera reclamés l’acord a les portes de la reunió, Pannier-Runacher havia declarat la “voluntat conjunta de dibuixar un full de ruta general el 19 de juny”; si bé la francesa prenia com a referència la polèmica consideració de la nuclear com a energia verda per part de la Comissió Europea -una taxonomia d’inversions que s’enfronta a una demanda per part de grups ecologistes de tot el continent davant el Tribunal General de la Unió Europea, tot assegurant que la mesura “viola les pròpies normes climàtiques” dels 27-. La concessió de l’executiu comunitari i la presidenta Ursula von der Leyen és extremadament beneficiosa per a l’Elisi, en tant que els hi dona una sortida per al seu gran problema energètic: l’aposta històrica per la nuclear culminada amb la multimilionària nacionalització del grup elèctric EDF, que va costar a l’executiu francès uns 2.100 milions d’euros. Sobre aquesta base, França defensa que un dels puntals del nou mercat, els contractes per diferència -uns acords a llarg termini pels quals s’estableix una forquilla tancada de preus energètics i en què, si el valor baixa per sota del mínim establert, l’Estat abona la diferència al productor; mentre que si puja per sobre dels màxims, les arques públiques captarien l’excés d’ingressos- s’apliqui no només a les renovables, sinó també a l’energia nuclear.
L’objectiu d’aquests contractes tancats a llarg termini és, segons els països impulsors, afavorir la inversió en renovables. Com explica el gerent d’Eoliccat Jaume Morrón, “amb el mercat marginalista, el preu de les renovables és zero; i a preu zero no inverteix ningú”. En una Europa necessitada de noves centrals eòliques i fotovoltàiques, la manca de planificació a llarg termini amenaça amb frenar les ambicions de neutralitat climàtica per a l’any 2050. EL 2021, el darrer any complet estudiat per l’Eurostat, només un grapat de països superaven el 30% de consum energètic proocedent de renovables; amb una mitjana europea del 22% -un punt per sobre de l’espanyola-. El 19% francès es compensa amb l’elevadíssima producció de les seves nuclears, que encara subministren prop del 70% del consum elèctric del país. En aquest sentit, alguns ministres de la Unió han dirigit crus atacs a la proposta de Brusdsel·les, i a una percebuda connivència de l’executiu comunitari amb les demandes liderades per Emmanuel Macron. Claude Turmes, titular d’Energia de Luxemburg -país amfitrió de la reunió-, va etzibar a la sortida del no-pacte que “aplicar els contractes per diferència al parc nuclear existent és un regal de Von der Leyen a Macron; per facilitar la seva reelecció”. Luxemburg és, juntament amb Alemanya i altres potències comunitàries, un dels “països que no volen ni veure la nuclear”, apunta Morrón. Aquesta confrontació, apunta, fa que molts membres del Consell vegin França com “l’enemic a batre” per assolir la reforrma.
La proposta de Brussel·les a què França s’agafa, d’aquesta manera, no recull els suports necessaris. Segons el document de la Comissió, la captació d’excessos de facturació mitjançant aquests contractes per diferència hauria d’anar dirigida a noves inversions en “renovables i nuclear”, un punt que no agrada als països concentrats al voltant d’Alemanya. A més, tant alemanys com luxemburguesos denuncien que la possibilitat de dedicar els fons recaptats a allargar la vida útil de les instal·lacions ja existents és, nítidament, “una concessió a les centrals nuclears franceses”. Com a possible solució, la comissària europea d’energia Kadri Simson ha proposat “establir un vincle més clar entre els ingressos dels contractes sobre actius existents i la magnitud de les noves inversions”; una posició que podria contradir el sosteniment de les instal·lacions ja establertes al país gal, però que no adreça el problema de la taxonomia d’aquestes inversions que fa possible reproduir l’energia nuclear amb els fons assolits mitjançant el nou mecanisme.
Una energia “morta”
Per al sector de les renovables, la posició francesa és la prova que “la nuclear és una indústria morta”. Segons Morrón, de fet, la resistència francesa a una reforma del mercat centrada nítidament en l’eòlica i la fotovoltaica respon al fet que “s’han llançat a les mans de les nuclears i els ha sortit marament l’aposta”. Part del xoc entre països per la inclusió de les renovables en els contractes per diferència es justifica, afirma l’expert, en una clara “incompatibilitat” entre l’encaix de mercat de les energies alternatives amb una forma de subiministrament tradicional com són les centrals nuclears. Per al gerent d’Eoliccat, el nou mercat ha d’operar sobre un “camp de joc equilibrat”, en que tots els modes de generació comptin amb les mateixes condicions. “Les nuclears franceses són una indústria subvencionada, i a un levelized playing field no pot haver-hi subvencions”, raona. A parer seu, l’objectiu del país veí hauria de ser, lluny de mantenir el mix energètic que els ha portat a aquesta conjuntura, canviar-lo en el sentit que ja han fet altres països -alguns que també havien apostat fort per la nuclear, com és el cas del Regne Unit-. “França ha de començar a treballar en l’eòlica marina”, atia.
Bones intencions i incertesa espanyola
La convocatòria del consell del juny era, en principi, la darrera sota la presidència sueca de l’organisme. La pròxima, a partir de juliol, ja correspondrà al lideratge de torn espanyol, amb Ribera, com a representant de Moncloa en el ram, al capdavant de les negociacions. A la sortida de la trobada fallida, el ministeri va confirmar, preguntat per l’agència Europa Press, que “convocarà tantes reunions com calgui” per tancar la reforma; si bé la vicepresidenta tercera ha estat dura amb totes dues parts del conflicte. “No és vàlid resoldre el problema francès i l’alemany i generar distorsió a la resta; l’interès europeu ha d’estar per sobre”, va declarar a una entrevista amb La Vanguàrdia. Des del sector confien en la visió de Ribera, si bé alerten que el període de lideratge espanyol està marcat per la incertesa que generen les eleccions del 23J. Si bé el Partit Popular ha assegurat que no planeja fer canvis en l’estratègia energètica de l’Estat, Morrón tem que una victòri dels conservadors “posi el fre de mà” al procés de transició renovable. “Si la ministra repeteix, les previsions son bones, si no…”, qüestiona l’expert.
