Aquest dimecres passat es va obrir de manera oficial l’agència lliure de la National Football League, que equival a la finestra de fitxatges d’estiu dels esports europeus tradicionals com el futbol o el bàsquet. En aquests dies les franquícies de la lliga han jugat al mercadeig amb tots els jugadors que no estaven lligats als seus equips i publicat els seus nous contractes milionaris. El que no s’ha fet ni es farà mai és que un equip de la lliga fitxi a canvi de diners un jugador amb un contracte d’un altre equip, un fet que és molt habitual a Europa. Sense anar més lluny, Robert Lewandowski va poder arribar al Barça a canvi de 45 milions d’euros al Bayern de Múnic. A les quatre grans lligues americanes no s’acostuma a veure això, sinó que els jugadors amb contractes s’intercanvien per rondes del draft o d’altres jugadors, un fet que demostra clarament que la cultura de la lliga és diametralment oposada a una costa i l’altra de l’Atlàntic. Aquí es prioritza l’esport com a tal mentre que als EUA es busca, abans de res, que les lligues tinguin beneficis i cada any generin més i més diners.
De fet, els experts en la matèria asseguren que aquesta deferència cultural rau en el principi o objectiu de les mateixes lligues. Mentre que l’NBA o l’NFL són lligues col·lectives i tancades vistes com a vehicle per fer diners a través d’una competició esportiva, els clubs espanyols són entitats independents que miren única i exclusivament per la seva supervivència. En aquest sentit, el professor del Màster en Gestió Esportiva de la UPF-BSM i gerent de la Reial Federació espanyola de Patinatge, Xavier Moyano, explica que als Estats Units les lligues tenen un model centralitzat d’ingressos i aquests es redistribueixen entre tots els equips que la conformen. El que vol dir que, per exemple, els diners que ingressen els equips per marxandatge no van a parar a l’equip, sinó que van a la lliga.
En aquest sentit, l’expert en l’NFL Jesús Soler, més conegut com a @unmalkicker a les xarxes i que forma part de l’equip de Tots al Blitz -un podcast sobre futbol americà a Catalunya Ràdio-, explica que per a ell la diferència principal entre els EUA i Europa és que treballen com a una unitat. A més, apunta que el fet de no pagar els fitxatges en efectiu a un altre club provoca dues coses, que la lliga estigui més igualada perquè no es creen clubs de primera i de segona i una reducció brutal dels costos que maximitza els beneficis. Tot i aquesta retallada de costos, els jugadors no acaben de cobrar tot el que generen, especialment els més joves, assegura Soler.
Una lliga més transparent i més estricte
El principal instrument per a aquesta reducció dels costos arriba per la via dels salaris als jugadors. En aquest sentit, les grans lligues americanes fan públic cada any un límit salarial que els equips, en principi, no poden superar i, en cas que ho acabin fent, han de pagar un impost a la lliga, per exemple, a l’NFL aquest límit és de 253 milions d’euros. Aquest límit, explica Soler, depèn dels ingressos que genera la lliga en televisió, venda de samarretes, etc. El fet que sigui públic -que és el mateix per a tothom- provoca que els salaris dels jugadors siguin públics i que tothom pot saber el que cobren tots els jugadors de la lliga amb les primes incloses, un fet que a Europa és impensable. Sense anar més lluny mai s’ha sabut que cobrava Leo Messi o Cristiano Ronaldo. En canvi, sí que se sap que Tom Brady va guanyar un total de 332,9 milions de dòlars durant les seves 23 temporades a l’NFL o que Michael Jordan en va guanyar 93,8 milions durant les 16 temporades a l’NBA. Tot i aquesta falta transparència a Europa, s’ha de dir que ja fa uns anys que LaLiga ha imposat un límit salarial als equips per intentar controlar les seves despeses, encara que només el coneixen els equips i no és públic.
Tot i això, Soler apunta que el límit salarial no deixa de ser una eina comptable, ja que els equips són capaços de diversificar les despeses al llarg dels anys perquè els salaris dels jugadors els afecti de la manera que millor els convingui. L’últim exemple d’aquesta enginyeria fiscal s’ha donat a l’MLB, la lliga de beisbol, on els Los Angeles Dodgers han fitxat a Shohei Ohtani per 700 milions de dòlars en 10 anys. Això, en principi implica que se li han de pagar 70 milions anuals al jugador, però han arribat a un pacte pel qual Ohtani només rebrà dos milions anuals durant el seu contracte, per la qual cosa els 680 restants se li pagaran en un futur, encara que en aquest cas no s’ha especificat quan.
Buscar noves vies d’ingressos
Una altra de les divergències entre els dos formats són els partits internacionals. Recordem que l’any 2018 el president de LaLiga, Javier Tebas, va proposar que un Girona-Barça es disputés a Miami. Aquella aventura -que no deixava de ser un intent per presentar la competició de futbol espanyol a l’estranger- no va acabar produint-se per l’enorme oposició que va rebre el partit. Aquests problemes no s’han donat mai als EUA i les seves lligues van ser les primeres a veure que si volien continuar augmentant els beneficis havien de portar el seu negoci a l’exterior i, amb els anys, ja no ens estranya que disputin tres partits de la NFL a Londres o que a partir del 2025 aterrin a Madrid. En aquesta línia, Soler apunta que un cop el nou Camp Nou estigui acabat és més que possible que també aculli un duel de l’NFL. El més possible, assegura Soler, és que sigui dels Chicago Bears o dels Miami Dolphins, les dues franquícies que han escollit l’estat per expandir el seu negoci.
En aquesta voluntat de buscar nous ingressos Moyano comenta que Tebas sempre ha tingut bones idees per tal d’augmentar el negoci de LaLiga, però que els equips no ho han permès. Tot i això, l’expert afegeix que exportar partits, per exemple, possibilitaria que els ingressos pels drets televisius augmentin, ja que si la gent d’un país estranger no coneix la competició mai estarà disposat a mirar-la per la televisió. La diferència de com els dos models acaben traduint-se en ingressos és claríssima. Mentre que el Barça i el Madrid -els dos clubs que més ingressen per drets televisius de LaLiga- cobren uns 160 milions d’euros anuals, cada franquícia de l’NFL rep uns 374 milions de dòlars en concepte de drets de televisió, explica Moyano.
A més, cal recordar que el fitxatge de Messi per l’Inter de Miami té una mica a veure amb aquesta voluntat de maximitzar ingressos per tota la lliga. Aleshores, es va anunciar que Messi arribava a la lliga, però el fet no era només important per al conjunt de Miami sinó per a tota la lliga, ja que el més important de tot era que el millor jugador de la història disputés la lliga americana. El club on ho fes no tenia importància, ja que el format econòmic de la lliga fa que tots els nous ingressos provocats per l’astre argentí no van a parar, en un primer moment, al seu equip, sinó que van a la MLS i aquesta els reparteix. Per això tots els clubs estaven disposats a pagar un part del salari de Messi.
