Ja el 1999, obrir les fronteres comercials amb les principals potències de l’Amèrica Llatina era una decisió problemàtica per a la Unió Europea. Les converses entre potències van començar al juny d’aquell any, amb ampla oposició de la pagesia de tot el continent -una brega que no s’ha aturat en les dues dècades i mitja que han durat les accidentades negociacions-. Aquest mateix dijous, l’espera sembla haver acabat: tal com recordava a aquest diari el secretari de polítiques sindicals d’Unió de Pagesos Carles Vicente, “sempre que hi ha una nova comissió recuperen el tema” del tractat de lliure comerç amb Mercosur. La segona estada d’Ursula von der Leyen al capdavant de l’executiu comunitari, però, ha estat la bona: els presidents dels quatre països membres -Argentina, el Brasil, el Paraguai i l’Uruguai- han acceptat, en una cimera a Montevideo, les condicions que hi ha presentat la mateixa Von der Leyen i la seva mà dreta comercial, el socialdemòcrata eslovac Maros Sefcovic. El ministre de relacions exteriors del govern de Luís Lacalle, Omar Paganini, ha abandonat la reunió celebrant “l’èxit” dels intercanvis entre socis transatlàntics. El sí de l’aliança el Con Sud obre la caixa dels trons a Europa, que espera una oposició política i social que transcendeix el sempre mobilitzat sector primari. Val a dir que els detalls finals del pacte encara no es coneixen, i no es faran públics fins que els executius dels quatre països el signin oficialment.
El tractat comercial, val a dir, té un suport més que sostenible a l’altra banda de l’Atlàntic. Els fluxos de mercaderies amb la UE ha aconseguit unir les normalment irreconciliables posicions de Buenos Aires i Brasília. El president argentí Javier Milei, ja el passat mes d’octubre, va deixar enrere els dubtes provocats per la seva erràtica política internacional, aclarint les posicions favorables al pacte amb Brussel·les; mentre que el mandatari brasiler, Luiz Inácio Lula da Silva, ha estat històricament abanderat d’una entesa que facilita les exportacions agràries del seu país i afavoreix l’entrada de productes industrials alemanys i espanyols al mercat sud-americà. Fins al punt, de fet, d’oferir certs compromisos: el mateix Milei defensava, segons va publicar el diari local La Nación, que “si cal cedir en qüestions delicades, com ara els vinculats al sector agrícola, hi ha disposició a fer-ho”. La por de la Casa Rosada i el Palau de Planalto és similar a la que pateix la Comissió Europea: “no podem quedar aïllats”, defensa l’entorn de Milei; menys encara amb l’agreujament dels xocs entre les principals potències mundials, els Estats Units i la Xina. La darrera instància de la guerra comercial, la prohibició de Pequín d’exportar materials essencials per al sector dels semiconductors, fa témer els mandataris d’ambdues ribes atlàntiques la possibilitat d’esdevenir danys col·laterals en les hostilitats entre Beijing i Washington.
El mateix Milei, però, ha estat dels primers presidents llatinoamericans a constatar les escletxes dins els 27. En una recent reunió, el mandatari argentí es va trobar amb el qüestionat president francès Emmanuel Macron, que ja va comunicar que el seu executiu “no signaria” l’entesa comercial. La postura de Macron s’explica principalment per la intensa pressió de la seva pagesia, entre les més mobilitzades d’Europa. Ara bé, l’oposició francesa, que tal com recorden els representants del camp català, han servit en diverses ocasions de dic de contenció, no sembla tan operativa com fins ara.
L’acord recull la possibilitat d’una minoria de bloqueig, si bé és exigent: per negar-lo, els rebels haurien d’agrupar un mínim de tres països, una fita més que accessible; si bé entre els tres -o més- han de sumar un mínim del 35% de la població de la UE. Històricament, els països de l’Europa de l’Est eren els aliats clau de l’Elisi en la seva negativa a Mercosur. Ara, només es troba fermament al seu costat Polònia, a on el conservador Donald Tusk també ha expressat dubtes respecte de les condicions del tractat. Cal recordar que la pagesia polonesa ha estat la més activa en cicles de mobilització social recents -especialment arran dels beneficis comercials per a Ucraïna després de la invasió russa, que van “inundar el mercat europeu” de cereals ucraïnesos, un fort cop per als productors interns-. Segons el govern francès, l’objectiu és seduir dues capitals que comparteixen recels amb l’acord comercial: Roma i Bucarest. La primera ministra Giorgia Meloni, doncs, és necessària per bloquejar els avenços internacionals, si bé no sembla estar disposada a matar el pacte. El ministre d’exteriors de l’executiu ultradretà, Antonio Tajani, va situar-se el passat dimecres fermament en la trinxera dels favorables al pacte, malgrat els serrells pendents. “Estem a favor de l’acord amb Mercosur -assegurava Tajani- però necessitem corregir alguns punts en temes d’agricultura”. “Estem treballant per assolir aquestes fites perquè, pel que fa a política industrial, anem en la direcció correcta”, sentenciava el dignatari.
La pagesia, “igual que al gener”
Ja aprovada la proposta de Von der Leyen per les seves contraparts llatinoamericanes, Europa es prepara per una possible nova onada de protestes camperoles. França, de fet, ja s’hi ha trobat: el sindicat camperol FNSEA, dels més mobilitzats del teixit associatiu del país, ja ha fet una crida per un nou cicle de “desobediència civil” -un que s’exacerba enmig de la greu inestabilitat política que pateixen, amb la caiguda del govern del conservador Michel Barnier, enfonsat per una moció de censura amb els vots de l’esquerra i l’extrema dreta-. Ja durant el novembre -setmanes abans de la cimera a Montevideo-, els sindicats van prendre les principals ciutats, amb el record encara recent de les marxes del gener. De fet, el dirigent camperol Armelle Fraiture va assegurar que “les demandes són les mateixes” respecte de les primeres setmanes de l’any. “Hem de fer entendre el govern que ha estat suficient”. A mitjan mes passat, un grup de tractors ja va bloquejar un dels accessos per autopista a París. Cal recordar, a més, que l’acord ha suposat un ruixat de sal a una ferida ja oberta al camp francès, després d’un fort temporal d’aiguats que ha colpejat moltes collites; així com mesos de tensions per diverses malalties bovines.
A la banda catalana, les agrupacions pageses fan pensar que, si no s’arriben a replicar les estampes del gener, poc quedarà. El Gremi de la Pagesia Catalana -fundat arran de la mobilització de Revolta Pagesa, l’entitat que va capitanejar les marxes a primers d’any- va convocar dijous passat una cimera amb les principals entitats del territori per coordinar una acció conjunta. En una taula que van completar l’UDAC, la FCAC, Asaja, País Rural, Afrucat, Aubrac i l’Institut Agrícola Sant Isidre, els pagesos van constatar el “suport de tots els assistents a una resposta clara davant l’acord”. La portaveu de l’ens, Montse Centellas, preveia -en declaracions a aquest mitjà- que els tractors recuperarien l’embranzida de l’inici del curs. A hores d’ara, les organitzacions treballen per fer públic un manifest conjunt que serveixi d’articulador de la protesta. No hi confien tant, però, les dues centrals majoritàries, Unió de Pagesos i la JARC, que no es van sumar a la jornada. Vicente, de fet -i malgrat l’oposició al tractat, en què coincideixen- ha negat la possibilitat de recuperar les condicions d’acció de dotze mesos enrere. “Hi havia moltes altres qüestions”, recorda el dirigent sindical; qüestions que ara per ara no son tan punyents. “Si em preguntes si la pagesia catalana sortirà al carrer contra Mercosur, jo et diria que no”, postil·lava.
La gran amenaça sobre el boví
Les marxes pageses catalanes poden tornar a trobar a la trinxera oposada el ministre espanyol d’Agricultura, Luís Planas. Ja el passat febrer, les entitats sortir cap a Madrid per pressionar Moncloa per aconseguir unes polítiques favorables. Les protestes van aconseguir arrencar de l’executiu de Madrid el compromís d’inserir clàusules mirall als acords a què s’hi arribés, si bé l’experiència no ha estat satisfactòria: els punts contractuals s’han afegit als recents pactes, sí, però sense compliment obligat. Així es va donar amb Xile, i les declaracions dels comissaris europeus apunten -a l’espera de la lletra petita- en un sentit similar en el cas de Mercosur. Sense aquestes limitacions dures, els camperols catalans temen que l’acord suposi pèrdues importants per a la ramaderia bovina, atès el potencial exportador del Brasil i l’Argentina. La firma podria suposar l’entrada de més de 90.000 milions de tones de carn de vedella substancialment menys controlada -i més barata- que la local, fet que podria danyar profundament el mercat del país. A l’altra banda de la moneda, la indústria automobilística alemanya cerca al Con Sud un client capaç de salvar-la de la seva mala situació econòmica. També ho fa la petroquímica espanyola, fet que explica la disposició de Pedro Sánchez per donar-hi suport.
2 
