“Més Europa”, resava l’explícit eslògan electoral del Partit Socialista per a les eleccions europees. En una estratègia de clara confrontació amb una extrema dreta a l’alça, la batalla discursiva del PSC –i la seva matriu madrilenya– en la campanya del 9-J ha estat, en alt grau, en defensa de Brussel·les. Ja establert com a primer espai socialdemòcrata del continent, la formació del president del govern Pedro Sánchez ha situat fàcilment la trinxera de la seva oposició. Sense anar més lluny, els ultres espanyols de Vox centraven en l’hostilitat cap a les institucions comunitàries el seu principal spot de campanya; i no han estat ni de bon tros els més agressius de la seva família política en els cops a la integració econòmica. Amb 131 escons entre els dos grans grups de la dreta radical a Estrasburg –a raó de 73 per als Conservadors i Reformistes Europeus, l’espai d’Abascal i Meloni; i 58 per a Identitat i Democràcia, el nucli operatiu de Le Pen a l’Eurocambra– les posicions, com a mínim, escèptiques amb una UE de caire federal són, per primer cop, una força a tenir en compte precisament allà on aquesta es regula. “Veig molt clara la seva oposició; seran un element de bloqueig de les tendències integradores”, apunta en conversa amb Món Economia el politòleg i professor de la Universidad Carlos III de Madrid Pablo Simón.
L’oposició frontal al camí federalitzant d’Europa arriba, precisament, en un seu punt dolç per als seus proponents. Tal com va demostrar l’exprimer ministre italià Enrico Letta a la seva visita a la reunió anual del Cercle d’Economia, els partidaris d’una sort d’Estats Units d’Europa se senten forts. La mutualització de deute o el suport del BCE a la integració bancària coincideix amb les demandes d’un mercat únic cada cop més, de fet, únic. Les posicions europeistes, imbricades al sentit comú de la majoria de govern durant els darrers cinc anys, s’han trobat, però, amb un rival creixent. El no a Brussel·les –sovint com a part d’una “guerra cultural” antielitista que té poc a veure amb els resultats materials de les polítiques econòmiques de la CE– arriba a diferents graus: des d’uns ultres centreeuropeus, com és el cas del Partit per a la Llibertat de Geert Wilders, partidaris de tallar les transferències “dels països rics del nord als països pobres del sud i l’est”; fins als neonazis d’Alternativa per Alemanya, que advoquen per sortir de la moneda única i tornar a les divises nacionals. El Reagrupament Nacional de Le Pen, per la seva banda, fa seva una sortida del mercat energètic comú; mentre que l’enfonsada Lega de Matteo Salvini era encara més explícita –oposada diametral, de fet, al PSOE en la seva relació amb la UE–; i agrupa, en un curt lema de campanya, el sentir ultra al continent: “Menys Europa, més Itàlia”.
Cal recordar, però, que l’efecte executiu d’aquestes postures, a priori, no hauria de ser determinant per a les decisions de l’executiu comunitari. “No veig perillar els principis econòmics que han regit la construcció d’Europa”, abaixa el tó l’economista, doctor en polítiques públiques i membre d’Espai ZeroVuit David Palomera. “En aquest àmbit, la posició de domini la mantindrà Alemanya”, argumenta l’expert; i la República Federal està històricament interessada a mantenir el mercat únic per facilitar l’exportació immediata del seu estoc industrial, entre altres qüestions. “La sensació és de normalitat; de pragmatisme absolut. No passarà res”, afegeix, aquiescent, el president de la comissió d’Economia Internacional i Europa del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Xavier Ferer. Sobre la majoria que ha fonamentat l’administració Von der Leyen, doncs, la continuïtat està garantida. Ara bé, amb un fonament més dèbil que ara fa cinc anys, i sense possibilitats d’arribar a la majoria qualificada de 460 escons que populars, socialistes, liberals i verds van sumar el 2019, Simón alerta que les temptacions de cercar noves aliances per part de l’EPP seran més que presents. El joc dels conservadors, continua, “serà el de mantenir equilibris per buscar els acords tradicionals per a unes coses, però la dreta radical per a unes altres”. Una Von der Leyen subscrita a la geometria variable, doncs, obre més la porta als obstacles a Europa des de la dreta extrema.
No seria el primer cop, a més, que el PP europeu opta per qüestionar els fonaments comuns de la UE. El mateix Simón acusa la “curta memòria” de l’anàlisi política a escala continental: “Durant la comissió Durão Barroso, va haver-hi postures molt dures sobre la gestió de la crisi i els xocs endògens nord-sud”. A més, la correlació de forces en la qual viu el partit de Von der Leyen és substancialment diferent de le que es va trobar a inici de la legislatura. Immers en el mateix procés de dretanització que pateixen moltes de les societats del continent, el bloc conservador de la UE té incentius per “avençar una agenda més liberal en l’àmbit econòmic, però no tant en l’àmbit social”, argumenta l’expert. Més encara quan a França o Itàlia les respectives dretes extremes ja han substituït el gaullisme i la democràcia cristiana com a força tractora del seu espai. En aquesta escletxa, apunta, hi caben “pals a les rodes” del mercat únic.
La moralina del Brexit
Ara bé, Palomera fa mà d’història encara més recent per descartar qualsevol xoc explícit entre la manada ultra i les institucions europees. “Tenim molt a prop el desastre del Brexit”, un exemple econòmicament catastròfic d’una extrema dreta entestada a elevar les fronteres econòmiques, fiscals i comercials amb el continent. “No crec que a Wilders li convingui una crida contra la UE, perquè sortir-hi seria una hecatombe”, continua. Les promeses de reformes desfederalitzants des de dintre són igualment llunyanes: les revisions dels tractats de la Unió necessàries per a fer passes enrere importants en termes d’integració exigeixen un procediment etern que culmina amb un sí unànime dels 27 països membre; un consens impensable ateses les posicions de l’Europa de l’Est, els països nòrdics o, sense anar més lluny, l’Estat espanyol. Per tant, les passes enrere en el mercat únic des de dins del club continental són una autèntica entelèquia; i els més radicals tenen dues opcions: “o marxar, o acceptar les normes”. Com sentencia Ferrer, sobre aquesta realitat, pocs són els incentius materials per a un tall de relacions à la Regne Unit: “Si una potència veiés que ella sola és suficient per ser rellevant, no hi hauria UE. Si hi és, és perquè no es pot”.
El pitjor de cada casa
Bona part de la manca d’embranzida renacionalitzadora de les extremes dretes europees és, com coincideixen les veus consultades, la seva marcada diversitat. La fragmentació ideològica, unida a eixos culturals i nacionals més que arrelats en la reacció de tot el continent, dificulten un programa conjunt malgrat que l’acció política pugui anar compassada. Sense anar més lluny, fins i tot els més durs del grup Identitat i Democràcia van escenificar el seu escàndol quan el candidat de l’AfD Maximilian Krah va treure ferro als crims de les SS. “Els programes de Le Pen i Meloni són molt diferents”, respon Palomera. A grans trets, analitza Simón, l’extrema dreta comunitària es distribueix en uns ultres centreeuropeus, generalment protestants i, per tant, profundament liberals en l’àmbit econòmic; i un eix sud-est, “més catòlic i ultraconservador”. A aquest estrany encaix s’afegeixen els interessos nacionals: mentre els ultres italians o espanyols actuals “no veuen la necessitat d’estar fora” d’Europa, el Benelux o Àustria poden presentar més dubtes. Fins i tot dintre dels països el factor geogràfic és rellevant: on l’Alemanya occidental celebra les fites industrials de la integració; els territoris de l’antiga RDA “no hi han guanyat tant”, com apunta l’economista; fet que ha impulsat l’euroescepticisme radical fins a la primera força.
L’apropament als càrrecs executius és un altre factor rellevant per entendre com l’extrema dreta es veurà obligada a modular el seu discurs respecte de la integració europea. Les dinàmiques internes italianes, on Forza Italia influeix des de dins el govern de Meloni, han abaixat el tó dels seus dubtes amb Brussel·les. “La política interna és nacionalista, antiimmigració… Però respecte d’Europa, no qüestiona cap puntal econòmic”, apunta Ferrer. En un sentit similar, Simón destaca la iniciativa de Fratelli per “bastir ponts” amb el PP europeu; una pulsió que també es podria estendre a altres forces ultra quan arribin a alts despatxos institucionals. El Partit per la Llibertat de Wilders ja fa servir els populars neerlandesos de crossa; i fins i tot Rassemblement National pot tenir una “temptació de moderació” amb el discurs antieuropeista mentre manté intacta la seva agenda interior. Una bona relació amb la dreta tradicional a Brussel·les, argumenta el politòleg, permet postures més ultramuntanes en qüestions “que sí que són centrals” per al seu electorat, com pot ser la seguretat o les polítiques migratòries. “Mentre no es faci d’una manera molt vistosa”, postil·la, els populars ho permetran.
La “mort” del pacte verd
Els verds europeus, la força de moda especialment a l’Europa central durant la darrera legislatura, han patit la patacada més important, juntament amb els liberals, a la sortida del 9-J. Després de cinc anys d’ocupar posicions centrals en els països tractors del continent, arribant a fonamentar el govern del canceller Olaf Scholz a Alemanya, les reclamacions estrictament ecològiques han patit un important desgast. La combinació d’aquesta davallada amb una extrema dreta que promet una oposició sagnant al que anomenen “ecobogeria” adoba el terreny per una “aturada de les ambicions climàtiques” que havien marcat l’estada de Von der Leyen a la CE. Per a Palomera, la qüestió energètica sobreviurà “per motius geopolítics”; especialment ateses les dificultats que pateix Alemanya per accedir a gas i petroli amb l’aixeta russa tancada. Per a Simón, el retrocés de la pulsió verda no respon al fet que l’entesa europea no funcioni, sinó a un “nou eix de competició política” que marcarà el futur immediat del continent. “En el moment en què les polítiques climàtiques han arribat al mainstream, la dreta radical s’hi ha posat en contra” com a eina per erosionar un cert consens socialdemòcrata. “És una víctima col·lateral d’una altra guerra”, conclou.
