Malgrat els clars límits que, amb visió europea, ha tingut l’administració Joe Biden quant a fer carburar el minso estat del benestar estatunidenc, la intensa participació de figures de l’esquerra del Partit Demòcrata, amb el senador per Vermont Bernie Sanders com a principal cara visible, denota un cert gir en la gestió econòmica d’una formació del ruc que sembla mirar més cap a les seves presidències del segle XX –Roosevelt o Kennedy– que no al recent llegat dels Clinton. En aquest sentit, la candidata al 5 de novembre Kamala Harris i el seu equip, tal com explica el professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona Xavier Torrens, han fet un “cop de volta” pel que fa a la centralitat de l’economia en la campanya. “La clau no serà l’economia de forma explícita; sinó el seu impacte social: les propostes en habitatge, ajudes a la maternitat, l’extensió de la sanitat, les prestacions públiques; però no en un llenguatge tècnic, sinó didàctic”, contempla el politòleg. En altres paraules, els spin doctors Demòcrates cerquen derrotar Donald Trump en el seu propi terreny. El “discurs nacionalpopulista” de l’expresident, amb un cert allunyament de la tradició liberal-conservadora dels Republicans en favor d’una “crida a treballadors que es consideren abandonats“, només es pot contrarestar, a parer de l’expert, amb “propostes econòmiques d’impacte social“.
D’aquí que el focus del camp de Harris hagi estat en iniciatives econòmiques extremadament detallistes i dedicades a pal·liar alguns dels greuges que pateixen les rendes mitjanes i baixes del país en una conjuntura que no acaba de destensar-se. Un gran exemple són les mesures per exercir, des de les administracions, control sobre una inflació alimentària que no acaba de rebaixar-se -cal recordar que l’IPC dels Estats Units es manté per sobre del 3,5%, suficient per fer dubtar la Reserva Federal sobre la seva política monetària-. Si bé, tal com recorda Torrens, el govern estatunidenc ha estat històricament un potent regulador contra les tendències monopolístiques, no ha estat tan participatiu pel que fa a la vigilància en l’àmbit del consum. Primer gir, doncs, de Harris: obriria la porta al fet que la Federal Trade Comission -una sort de CNMC transatlàntica- imposi importants multes al price gouging; pujades de preus de la cistella de la compra per sobre de les tendències que marca el mercat. En la línia que comenta l’expert, la vicepresidenta fa servir aquest capítol del seu programa per definir un enemic clar en les grans empreses de la distribució alimentària. “El meu pla inclourà noves penalitzacions per grans companyies oportunistes que exploten les crisis i trenquen les normes”, declarava en un recent míting; tot reivindicant el rol de les petites empreses. Amb plans com aquest, declara el professor, “és on els Demòcrates poden fer forat i agafar l’avantatge” respecte del seu rival.
Adrecen una segona important crisi per a la “classe mitjana” -gran subjecte polític del discurs de Harris-: la residencial. Entre aquestes mesures econòmiques “d’impacte social” que estudia Torrens destaca una important expansió de construcció d’habitatge sota control de les municipalitats, un cert equivalent al mercat assequible que exploren les institucions del sud d’Europa. Entre les banderes programàtiques dels Demòcrates en aquest àmbit de cara al novembre, destaca una inversió de 40.000 milions de dòlars en el rol de l’Estat en l’expansió de l’habitatge; així com subsidis de més de 25.000 dòlars per a ciutadans que cerquen comprar el seu primer habitatge. Per fonamentar aquesta línia davant els crítics conservadors, al·lèrgics al rol de la cosa pública, la vicepresidenta es reclama com una experimentada gestora urbana, tot recordant el seu rol com a fiscal general de California, essencial per aprovar la primera llei de drets dels propietaris vigent als Estats Units. “Sé com defensar la gent que està sent explotada pel mercat residencial”, assegurava durant la ponència; en una nova instància d’aquesta crida, identificada per Torrens, a la classe mitjana com a articuladora del seu people resolent en els seus termes alguns dels grans mals que pateix en els darrers anys.
Salut i educació, cabdals
El gir econòmicament progressista del programa Demòcrata, cal recordar, ja s’identificava durant els anys de Joe Biden al Despatx Oval. Entre els moviments clau del comandant en cap destaquen qüestions com l’expansió de Medicare, el programa d’ajudes públiques a l’accés a la sanitat privada que va fer el seu primer gran pas endavant durant els dos períodes de Barack Obama a la Casa Blanca; o el perdó al gegantí deute estudiantil que acumulen milers de graduats universitaris estatunidencs. Torrens, de fet, posa la diana en aquests dos àmbits, especialment simbòlics per a una població estatunidenca sempre en risc per culpa dels crèdits a la salut i a l’educació; i el passiu que sol generar en les famílies de classe treballadora i professional. “L’Estat intervé molt poc en temes socials, amb un model amb menys impostos, però també menys prestacions públiques”, raona l’expert. Reverteix l’argument, de fet, el 2008, quan la victòria d’Obama als comicis “comença a trencar” l’hegemonia de l’economia ortodoxa als Estats Units, un període que té l’Obamacare com a principal bandera, però que “no arriba fins al final” en les reformes que proposava.
No en va, les figures de l’expresident i la llavors primera dama Michelle Obama han estat troncals en el camí de Harris cap al novembre, com va evidenciar la segona jornada de la Convenció Nacional Demòcrata al United Center de Chicago. Les mesures concretes poden llegir-se com a poc ambicioses des de l’altra banda de l’oceà -el límit de 35 dòlars al preu de la insulina o un topall de 2.000 dòlars a les despeses anuals associades amb programes de medicació; així com cancel·lacions de deute-; però recuperen “la capacitat de transmetre il·lusió amb el canvi social” que va moure l’etapa Obama a Washington; i que no es va veure tant en els anys de Biden, una administració expansiva, però políticament llegida més en clau de resistència contra la regressió trumpista. Aquesta darrera pulsió, val a dir, també és més que present el 2024, amb els crits de “we won’t go back” que s’escolten en totes les trobades electorals.
Els amics milionaris
El darrer capítol, potser el més agressiu, del full de ruta econòmic de Kamala Harris -que descriu com a “economia de les oportunitats”- també té una alta càrrega política, plantejada per antagonitzar Trump i fer-lo fora del rol de maverick antielitista. El discurs “similar a Le Pen o a Meloni” xoca, clarament, amb la realitat material del candidat republicà, un dels grans magnats de la Nova York de l’espectacle des dels anys 80. Així, la vicepresidenta abandera un programa de moderades pujades d’impostos a les grans empreses -fins al 28%- i fortunes, amb un especial focus en les rendes del capital, per a les que reserva una sort de taxa a la riquesa en forma de gravamen als seus guanys irrealitzats.
Aquesta embranzida per la progressivitat fiscal també té un component de millora de la situació de les rendes baixes, amb retallades de la pressió fiscal sobre la classe mitjana. La realització discursiva d’aquest moviment es fa recordant la legislació aprovada per Trump el desembre del 2017, una de les grans baixades d’impostos als estatunidencs més rics en la memòria recent: Harris no només busca fer de les classes més pudents els seus enemics electorals; sinó que els vincula amb el líder Republicà, “amic dels milmilionaris”. L’atac, doncs, cerca atraure els vots de les rendes del treball a tota escala -des d’obrers fabrils tradicionals, clau als estats del mid-west on es decidirà l’elecció, fins als professionals liberals de les dues costes- mentre allunya el vot antiestablishment de la butlleta conservadora. Un doble tall perfectament personalitzat en la figura del vicepresidenciable Tim Walz, un nom “del sector més progressista, però amb la personalitat d’estats més rurals i cèntrics”. D’aquesta manera, el governador de Minessota mobilitza el vot més polititzat, allunyat dels Demòcrates durant els darrers mesos de Joe Biden; mentre atrau de nou les bases dels Apalatxes, el cinturó de l’òxid o les regions industrials dels Grans Llacs. Sobre aquest fonament, “Kamala té altes probabilitats de guanyar”, s’aventura Torrens.
