El sector petrolier no viu els seus millors moments. Cap dels grans proveïdors globals hi ha donat gaires alegries en els darrers cursos. Des de l’inici de la guerra d’Ucraïna, amb la caiguda de Rússia de moltes de les carteres internacionals de demanda, la resta de jugadors han anat caient en les seves crisis particulars. L’OPEP va aturar a l’abril una ratxa de més d’un any de frens a la producció, mentre que els Estats Units han fet dubtar del seu nou rol exportador amb les polítiques comercials de Donald Trump. Des de la tardor del 2023, a més, el conjunt de la indústria mira cap a Palestina amb preocupació. Ni Israel ni Gaza i Cisjordània són jugadors rellevants al taulell de l’Orient Mitjà, no en el camp dels hidrocarburs; però el perfil més agressiu del govern de Tel-Aviv feia pensar que la guerra es podria estendre a mercats de més impacte. I així va ser la setmana passada, amb les primeres bombes de les FDI sobre l’Iran, a la cerca de desestabilitzar la República Islàmica i, segons els analistes internacionals, esperonar la caiguda del règim dels Aiatol·làs. Teheran, però, ha saltat a la seva defensa, i el conflicte s’ha tornat més cru, amb atacs recíprocs a infraestructures energètiques clau, com ara la refineria israeliana de Haifa o la iraniana d’Asaluyeh. El passat divendres, el mercat es va llevar amb l’ai al cor, fet que va provocar una alça intensa del preu del barril Brent, fins a tocar dels 80 dòlars, prop de 15 dòlars per sobre del nivell de mitjans del mes de maig. “Va ser una pujada que no havíem vist des de l’inici de la invasió d’Ucraïna”, lamenta Manel Montero, director general del grup petrolier Moure.
Amb el pas de les hores, i un cap de setmana sense nous impactes a la cadena productiva del petroli a la regió, el capital s’ha calmat lleugerament. A mitja jornada d’aquest dilluns, el preu de referència ha caigut fins als 74 dòlars, encara molt per sobre de les mitjanes dels anteriors períodes. El president de Petrolis Independents, Jordi Roset, atribueix aquestes oscil·lacions als “especuladors”, que aprofiten els escenaris d’extrema incertesa a curt termini per enriquir-se. “Els especuladors apugen el preu quan hi ha escalades bèl·liques, però el mercat s’acaba autoregulant”, declara Roset. Amb tot, l’efecte sobre els costos per als consumidors finals es veurà esmorteït per l’estabilització d’últim minut: els conductors catalans, auguren els empresaris consultats, “podrien veure pujades de quatre o cinc cèntims el litre a les benzineres” a uns dies vista. Montero assegura, per la seva banda, que la pujada pot ser sostinguda en el temps. Ara bé, un encariment del carburant entre lleuger i modera és més que esperat durant l’estiu. “En els pròxims 30 o 40 dies, tothom veurà que puja el preu de la benzina; però això respon més a l’augment dels desplaçaments que no pas a la tensió geopolítica”, assegura l’empresari.
L’especulació identificada per Roset, però, segueix més que viva. El mínim refredament de preus d’aquest dilluns respon a la petita treva del cap de setmana amb les refineres iranianes. “Ara, això ho dic avui, però demà podria dir una altra cosa”, sosté Montero. Així, un nou atac sobre els camps productius del país que presideix Ali Khamenei seria prou justificació per veure un nou augment de preu descontrolat com el del passat divendres, que sí que es traslladés a les carteres dels compradors. A més, el risc de propagació de la guerra és ara molt més gran que abans del xoc entre Tel Aviv i Teheran. “Si el conflicte es queda entre aquests dos, no hauria d’haver-hi més efectes”, argumenta el president de Petrolis Independents.
Ara bé, qualsevol sobresalt regional deixa en la corda fluixa els plans immediats d’algunes de les grans reserves mundials de petroli, especialment els països del Golf membres de l’OPEP+. L’organització, alerta el president de Nieves Energia, Lluis Nieves, “podria veure’s obligada a ajustar la seva política de producció” arran del conflicte. L’Aràbia Saudita, els Emirats i altres membres haurien de trencar definitivament la seva política de contenció productiva per evitar un hipotètic desproveïment en cas que l’Iran no pugui atendre totes les peticions exteriors. Aquest cas, per a Nieves, tornaria a enfondir por entre els mercats: “si la percepció és que l’oferta mundial es redueix, o que hi ha risc que es trenquin els fluxos, això es traduiria en pujades de preu que afecten tothom, no només els compradors directes”.
Ormuz, un perill “més logístic que productiu”
Les empreses petrolieres catalanes, com el conjunt del sector a la UE, miren amb certa calma la capacitat productiva de la regió. Ara bé, és més que possible que, tot i que hi hagi producte, les comandes no arribin. Tota la indústria mira ara a l’estret d’Ormuz, entre l’Iran i els Emirats Àrabs Units, que separa els golfs Pèrsic i d’Oman. Es tracta del gran contacte dels productors petroliers de la regió amb la resta del món, atès que el transport d’hidrocarburs es fa per mar. Ara per ara, la batalla no ha afectat aquesta zona, però l’empresariat tem que Teheran “opti per tancar-lo per pressionar els països occidentals” en la seva resistència contra l’amenaça israeliana. Nieves raona que, ara per ara, “no hi ha indicis” d’un tancament com aquest, però, amb l’escalada dels bombardeigs, “no es pot descartar un risc real de bloqueig”. Si el govern de Khamenei opta per congelar el trànsit per Ormuz, posaria en risc el trànsit del 20% de la producció de cru mundial. “És una por més logística que productiva: hi ha producte per cobrir la demanda, però no podria accedir al mercat”, afegeix Montero. Així, un obstacle al pas de mercaderies pel pas causaria “una pujada del cost dels combustibles i l’energia en general”, en tant que es generarien efectes a llarg termini.
Trump hi guanya, Xi hi perd i Europa tremola
L’Iran, val a dir, té una clientela petroliera molt específica. Amb les sancions al petroli rus, els grans consumidors europeus van mirar cap als Estats Units. Així, les refineres del país dels Aiatol·làs es guanyen la vida amb dos grans socis comercials: l’Índia i, encara més, la Xina. Segons el ministeri de comerç de Pequín, el gegant asiàtic envia més de dos milions de barrils diaris al gegant asiàtic. Les sancions a Rússia, que l’han apropat als mercats orientals, i les retallades productives de l’OPEP han reduït el flux d’ençà del passat mes de maig, però encara es mantenia com el comprador principal, amb certa diferència. A més, les empreses xineses “sovint es troben amb descomptes importants” per part de les seves contraparts iranianes. En aquest sentit, troba Nieves, hauran de “buscar alternatives”, fet que augmentarà “la pressió en altres mercats i compradors”. És a dir, el massiu mercat xinès buscarà petroli fora dels seus carrils usuals, emportant-se barrils que, en un context més estable, anirien a parar a Europa, o es quedarien als EUA. “Això pot generar tensions i encadenar faltes de subministraments puntuals a escala global”, afegeix el president de Nieves Energia. D’aquesta manera, la Xina perd, perquè haurà de cercar negocis a condicions menys favorables; i la resta de compradors també, perquè pateixen als seus mercats una injecció de demanda inesperada i monumental.
Del xoc regional surt, percep Montero, només un guanyador: els Estats Units de Donald Trump. En primer lloc, per un criteri tècnic: el processos necessaris per extraure petroli a l’Amèrica del Nord són molt més costosos que a altres regions del planeta. Per aquest motiu, les grans petrolieres estatunidenques confien, perquè el seu negoci sigui sostenible, que el cru es mantingui a un preu superior als 60 dòlars el barril. Abans dels primers atacs israelians sobre Teheran, la nova oferta de l’OPEP va rebaixar el cost del West Texas, fent ballar el llindar de rendibilitat per als EUA. Ara, amb el mateix producte a tocar dels 75 dòlars, les empreses “poden sortir beneficiades a curt termini”, argumenta Nieves. “Un preu més alt fa rendibles projectes menys competitius i els dona més marge d’actuació”. Ara bé, hauran de mantenir certs equilibris, atès que una pujada massa intensa podria provocar “una crisi que afecti la demanda interna” al país. Montero afegeix un segon factor de celebració per a Washington: la “comoditat” de la seva administració en escenaris globals “caòtics”. “Les polítiques econòmiques de Trump es mouen millor en contextos internacionals sense control. Els agrada baixar al fang”, analitza el directiu. Així doncs, els empresaris consultats veuen possible una important pujada de la producció nord-americana -amb empresaris més segurs que la resta i a la cerca de majors rendiments-, fet que podria posar un pedaç al forat que deixi l’Iran. “El mercat -conclou Montero- fa la seva funció”.
