D’ençà del 2016, amb l’arribada de Donald Trump al poder als Estats Units i la subsegüent onada reaccionària que -en part ajudada pel mateix trumpisme- ja és present a bona part d’Europa, l’anàlisi política comuna cerca les raons per a un gir general a la dreta. Una de les intuïcions que més es repeteixen en l’arc de les forces democràtiques té un clar fonament material: l’extrema dreta té una capacitat d’implantació creixent allà on les vulnerabilitats econòmiques són més acusades. La desocupació, la precarietat laboral i la incapacitat per portar a terme projectes vitals es relacionen sovint amb la radicalització de sensibilitats ultraconservadores. Dos experts del Banc Central Europeu -compartint una creixent tendència global a l’ús de mecanismes financers per elaborar anàlisis socials profundes- han aplicat a aquesta sospita un estudi eminentment empresarial.
La tesi del darrer paper dels economistes Ernest Dautovic i Robin Hsieh, publicat aquesta mateixa setmana en col·laboració amb l’institut emissor comunitari, és senzilla: allà on es conserva el teixit productiu, especialment les pimes, l’extrema dreta té més difícil penetrar. Enmig d’una dècada de turbulències econòmiques, la protecció de la petita i mitjana empresa es fa complexa d’estudiar. A l’informe, però, troben una clara palanca empírica: els crèdits empresarials garantits pel govern per sostenir les empreses durant la pandèmia del Covid-19 -popularitzats a l’Estat espanyol, entre altres països de la UE, com a contrapès als greuges causats per la pandèmia-. En el seu cas, analitzen les xifres del gran país de la Unió on l’extrema dreta ha tingut més a prop les responsabilitats de govern: França. Un mercat, argumenten, on aquest model de finançament impulsat per les institucions ha estat “més eficients que a altres indrets de la UE” -i, per tant, els seus efectes són més visibles-.
No tot el teixit empresarial és, però, igual: segons les dades analitzades per ambdós experts, centrades al període d’expansió del partit de Marine Le Pen Reagrupament Nacional -des de les eleccions presidencials del 2017 fins a les del 2022, ambdues guanyades en segona volta per l’actual president Emmanuel Macron– el crèdit garantit per l’erari públic és especialment efectiu en la seva capacitat d’aïllar l’extrema dreta “en el cas de les microempreses; petits negocis o autònoms”. Per als autors, la clau resideix a la capacitat d’aquestes empreses de mantenir una ocupació sòlida quan gaudeixen d’un marge de maniobra prou ample. “La protecció dels llocs de treball -asseguren Dautovic i Hsieh- és el driver principal de la caiguda dels suports al populisme de dretes” allà on la presència de crèdits garantits per l’administració ha aconseguit mantenir flotant negocis locals arrelats. L’estudi llegeix, així, com la supervivència de mipimes gràcies als préstecs avalats per l’estat francès -que van tenir rèpliques a diversos països europeus durant la crisi de la Covid, com ara els ICOs a l’Estat- podria estar darrere de la pèrdua de prop de 140.000 vots als comptes de l’RN. Una quantitat, reconeixen, “no decisiva per al resultat, però sí políticament significativa”; especialment a un sistema d’elecció presidencial directa com el francès. Es tractaria, de fet, de més d’un 1% de tots els vots aconseguits pel lepenisme en els darrers comicis.
Es tracta, val a dir, d’una aproximació innovadora: si bé la teoria econòmica, apunten els experts, ha elaborat una extensa bibliografia al voltant de la relació entre les condicions materials d’existència dels votants i la seva tendència cap a l’extrema dreta, el focus havia estat sempre la butxaca del consumidor. És a dir, s’havien estudiat factors directament lligats a la renda i el nivell de vida dels electors, com ara la desocupació, les condicions de crèdits al consum o l’accés a béns i serveis essencials. La lectura de Dautovic i Hsieh, en aquest sentit, apunta a una aproximació més col·lectiva al voltant de les companyies -que entenen, en bona manera, com a eines de preservació dels llocs de treball-. Especialment, apunten, en el món de la pime i la microempresa, on “els efectes d’una política de crèdit garantit és molt més tangible per a l’electorat; sigui com a propietaris, empleats o membres de la família”. La correlació, de fet, es fa més dèbil amb l’augment de la mida de les empreses beneficiàries, atesa la separació que pot haver-hi entre la garantia financera d’una gran companyia i l’efecte que aquesta pot tenir per a les condicions de vida dels seus treballadors.
La rellevància de l’empresa
La metodologia de l’estudi, que aterra els fluxos de crèdit garantit a escala municipal, permet també observar com les prestacions públiques d’aquest perfil guanyen potencial com a prevenció contra l’extrema dreta allà on la ciutadania és més econòmicament vulnerable. En aquest cas, també on l’activitat de petites i mitjanes empreses i autònoms trontolla més. Segons les conclusions del paper, aquelles regions on els ingressos i beneficis de les petites i mitjanes empreses superen la mitjana de l’estat francès -aquelles, doncs, menys amenaçades per la baixada de l’activitat durant la crisi sanitària- mostren una menor correlació entre préstecs garantits i reducció del vot al lepenisme; mentre que la correspondència és més exacta allà on el teixit productiu estava, ja abans del 2020, més castigat. Amb tot, els autors ho tenen clar: l’evidència recollida suggereix que “els préstecs garantits pel govern afecten el comportament dels votants quan aconsegueixen mantenir l’ocupació en aquelles àrees més econòmicament afectades per un shock”. És a dir, aconseguir que el teixit de negoci sobrevisqui a una crisi exògena esdevé una palanca útil per aturar -o, com a mínim, alentir- la deriva autoritària a una societat com la francesa.
Els extrems funcionen
En primera instància, la hipòtesi de Dautovic i Hsieh apunta que el manteniment de les empreses durant la Covid gràcies al crèdit garantit per l’erari públic era un motor d’estabilitat. És a dir, que els efectes d’aquesta mena de polítiques públiques no són tant un antídot contra l’extrema dreta com contra la inestabilitat: serien, doncs, els partits incumbents els més beneficiats per la correlació detectada. Ara bé, l’estudi encreuat per comportaments de vot en les eleccions del 2022 -en aquest cas, en la primera ronda de les presidencials- mostra que no són només els partits majoritaris els que surten guanyadors. Un cop testades les hipòtesis amb les dades mostrades, en aquelles municipalitats més afectades pels crèdits públics, el macronisme i l’esquerra -la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, ara integrada al Nou Front Popular- són les dues formacions més beneficiades. Val a dir, però, que aterrant els resultats exclusivament entre les microempreses, és el macronisme qui surt més beneficiat de la mesura, molt per sobre de les formacions a la seva esquerra.
Per la seva banda, tant l’extrema dreta com la dreta tradicional mostren importants retrocessos en comparació amb la primera ronda del 2017. De fet, fins i tot, el gaullisme mostra pèrdues més rellevants que el lepenisme -si bé, reconeixen els autors, aquesta tendència es pot emmarcar més en el deteriorament general de l’atractiu electoral de Les Républicains que no pas en una causalitat directa amb el crèdit a les pimes-. Sobre aquesta recerca, els autors vinculats al BCE asseguren que “les condicions financeres tenen un impacte tangible en els resultats electorals en el context de crisis de crèdit externes”. Tenir cura de les empreses -i els seus treballadors, al torn- des de l’administració en un moment de crisi, si es tenen en compte les conclusions del paper, esdevé una eina per aturar les tendències reaccionàries. Més encara en un context en el qual el populisme de dretes, amb França com a clar exemple, ha girat la cara cap a aliances econòmicament liberals.
