Els mercats financers es van prendre les diverses declaracions de la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, sobre una possible baixada de tipus d’interès al juny com una promesa. Després de prop de dos anys en una cursa cap als màxims històrics, amb una inflació encesa per la crisi energètica del 2022, Frankfurt comença a veure els vímets per alleugerir la pressió sobre el crèdit i la remuneració de l’estalvi. L’entorn de preus als 27, val a dir, encaixa amb les tesis dels més heterodoxos: durant el mes d’abril, segons les dades de l’Eurostat, l’índex de preus als països de la moneda única es va mantenir al 2,4%, només quatre dècimes per sobre del llindar de referència dels reguladors monetaris del planeta.
Durant els primers 20 dies de maig, de fet, l’Euribor diari -bon indicador per dibuixar les previsions que les finances comunitàries fan respecte de les decisions dels governadors bancaris- va sostenir un clar retrocés. Després d’haver superat el 4% durant els pitjors mesos del curs passat, es va quedar per sota del 3,65% -un autèntic respir per als hipotecats-. Ara bé, en les darreres quatre jornades aquesta tendència s’ha revertit, i la referència per als préstecs immobiliaris torna a fregar el 3,73%.
Europa, val a dir, no n’és el causant. Les principals autoritats monetàries del continent semblen convençudes que el camí suggerit per Lagarde és el correcte. Sense anar més lluny, el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, va aprofitar el passat divendres la seva darrera aparició a la Reunió anual del Cercle d’Economia per reiterar que a l’estiu es donaran les condicions per a una flexibilització. L’actual 4,5%, un pic de dècades, faria un primer pas enrere si s’escolten els referents comunitaris.
Ara bé, tot i les seves tossudes reclamacions d’independència, Frankfurt no pot evitar mantenir un ull a Washington: les decisions sobre els tipus d’interès del dòlar no són del tot independents respecte de les de l’euro; i les previsions de la Reserva Federal s’han anat fent menys falagueres amb el pas dels mesos. De fet, el repunt de l’Euríbor correlaciona amb una sèrie de declaracions per part del lideratge de l’institut emissor nord-americà, creixentment contràries a una baixada de rates a l’estiu -i, potser, tot l’any-.
El tipus natural escala
Tant el regulador com els mercats estatunidencs semblen haver assumit que la segona meitat de l’any no serà, necessàriament, més fàcil que l’anterior per al finançament i el crèdit. Segons publicava la CNBC el passat divendres, les xifres de creixement econòmic de la federació, unides a una inflació que no acaba de superar les fronteres d’estabilitat, han fet més densos els dubtes de l’ens presidit per Jerome Powell. El passat abril, l’IPC nord-americà es va quedar en el 3,4%, molt lluny dels dos punts amb què els banquers centrals estan, per tradició, còmodes.
Un dels governadors de l’organisme, Christopher Waller, ja va alertar la passada setmana que caldrien “uns quants mesos de decreixement de preus”, perquè la tradicionalment conservadora reunió de política monetària a Washington prengui la decisió de fer les primeres passes enrere. De fet, el mateix Waller ha alertat que, en el pitjor dels casos, la situació podria forçar la mà de la Fed en un sentit contrari, a l’alça. Segons diagnostica, el punt d’equilibri -el nivell de restricció monetària en el qual s’aconsegueix controlar l’índex sense fer mal a l’economia- podria haver augmentat. El mateix Powell, de fet, ja ha alertat que el funcionament de la política monetària del seu organisme podria “no haver funcionat com en el passat”. La confiança del president amb la capacitat de reduir la inflació en els nivells actuals, doncs, és “baixa”; i la porta a mesures més estrictes queda oberta, atès que els legisladors podrien “no estar fent suficient” per refredar l’IPC. El pròxim 6 de Juny, el BCE decidirà. Sis dies després, ho farà la Reserva. I els ciutadans endeutats, que havien començat a respirar, tornen a agafar aire.
