La relació entre les extremes dretes europees i el món del negoci, en aquesta nova onada reaccionària, ha estat plagada de tensions. L’arribada al poder de les primeres rèpliques ultres al continent, principalment als països nòrdics, va estar marcada per un nucli programàtic de mesures econòmiques expansives, pròpies de la socialdemocràcia mainstream, sempre acompanyades del cartell antiimmigració. “Al nord del continent, els partits d’extrema dreta –Demòcrates Suecs o el Partit dels Finesos, entre altres que han acabat tocant poder-se situen al centreesquerra econòmic. No necessàriament volen eliminar l’estat del benestar, sinó que volen reconceptualitzar-lo: per als de casa, i no per als immigrants que venen i roben les ajudes“, critica el professor de Ciència Política a la UAB Marc Guinjoan, en conversa amb Món Economia. Aquesta pulsió expansiva, que comparteixen bona part dels partits ultres de l’Europa occidental i del sud, fa que les patronals dels respectius estats les mirin amb reticències: a diferència dels liberals i els conservadors, acòlits de la “fiscalitat responsable”, els nous populismes dretans abraçaven part de l’horitzó de despesa keynesià. Aquesta opció, però, comença a fer nossa a les formacions de les famílies europees a la dreta del PP; més encara quan es troben a tocar, o ja a dins, de governs d’algunes de les grans economies del planeta. “Passen de ser un reducte a la majoria; i necessiten tranquil·litzar tota una base sociodemogràfica perquè l’avali”, reflexiona l’economista del comportament i membre d’Espai ZeroVuit Olympia Arango: “Han d’encaixar al sistema”.
Abans de l’elaboració del programa, les cares visibles d’aquestes forces, especialment a una França on el Rassemblement National de Marine Le Pen s’apropa cada cop més a victòries electorals definitives, han canviat molt amb el pas del temps. La mateixa Arango recorda que la tendència no es limita a l’àmbit econòmic: la líder ultra francesa ha fet grans esforços per “desvincular-se del seu cognom”; i esborrar de la seva formació l’herència comunicativa i de percepció social de Jean-Marie Le Pen, pare de la presidenciable i històric líder de la reacció a la Cinquena República. Alguns dels noms forts del nou Rassemblement són, de fet, l’epítom d’aquesta estratègia: el mateix cap de cartell a les legislatives franceses, Jordan Bardella, de 28 anys, encaixa més en la percepció social d’un liberal d’escola de negoci que no pas en la d’un ultra. Similar és el cas de l’home fort de Le Pen en afers econòmics, el també jove Jean-Phillippe Tanguy: graduat a la business schoool parisenca ESSEC, Tanguy -potencial ministre d’economia en un hipotètic govern lepenista, segons part de la premsa local i continental- posa la cara davant l’empresariat prometent “dèficits baixos i una postura favorable als negocis del país”. Ja amb les eleccions convocades, i davant l’encara poc convençut capital nacional -la Medef, la principal patronal del país, va qualificar de “perilloses” les estratègies del partit poc després de les europees- tant Tanguy com Bardella han participat en diversos espais patronals i de negoci per tranquil·litzar els líders corporatius -un requisit inexcusable, a parer de l’economista, politòleg i president de la comissió d’Economia Internacional del Col·legi d’Economistes de Catalunya Xavier Ferrer, per accedir a cotes elevades de poder-. “Necessiten l’empresariat del seu costat; i tots els poders econòmics. Les picades d’ullet busquen que els empresaris estiguin còmodes per poder operar amb normalitat”, exposa a Món Economia.
El canvi de cares té la seva rèplica en el programa: la irrupció el 2017 de Marine Le Pen a l’escenari polític francès com una alternativa de govern va anar acompanyada d’un full de ruta econòmic d’expansió, despesa i estat gran -normal per a un partit essencialment rural, de ciutats mitjanes i barris perifèrics, amb un fonament sociològic popular i sense una apel·lació material a les classes dirigents-. El 2024, però, opten a la majoria parlamentària i al Consell de Ministres afegint-hi una important bossa de mesures liberalitzants: un primer exemple, observant el document normatiu de la candidatura de Bardella, és la proposta de “rebaixar l’impost de producció -el CVAE, o impost al valor afegit de les empreses- per estimular la implantació industrial a França”. També apareixen esments a alguns punts clau de les demandes empresarials, com ara la “simplificació del sistema reglamentari” o la retirada dels impostos de transmissions patrimonials i operacions similars fins als 100.000 euros, entre altres. Contemplen també la creació d’un fons sobirà d’inversions empresarials franceses -molt en la lína d’un marc europeu com és el de l’autonomia estratègica que encaixa, segons els experts consultats, amb el seu nou tarannà fiscal i productiu- o la “privatització de l’audiovisual públic”.
Fins i tot la retòrica al programa opera més en clau econòmica ortodoxa: el capítol normatiu obre amb una promesa d'”alliberar les forces econòmiques” i “restablir el lloc de l’Estat dins l’economia; i l’expulsió dels serveis públics de les persones migrants es concreta en una “reducció de la despesa social prioritzant els nacionals”. Tot plegat, val a dir, en tensa convivència amb mesures més clàssiques de l’extrema dreta francesa, com ara una rebaixa a l’IVA dels productes essencials en moments d’alta inflació o incentius fiscals a les pujades dels salaris dels treballadors -una mesura que diversos economistes del país ja han alertat que posa en risc les ja malmeses finances que ha deixat l’etapa del centre macronista al capdavant del país-. Fins i tot recullen una expansió a l’impost a les fortunes immobiliàries del país, per convertir-lo en una taxa a la riquesa financera. Si bé les veus expertes reconeixen la contradicció en aquests termes, no esperen un gran xoc amb el seu electorat clàssic: “si no casa, ja ho faran casar; la part econòmica pot no importar tant a les seves bases”, exposa Arango. L’economista del comportament, però, veu una clara escletxa en les renúncies liberals d’RN: la reforma de les pensions. Després d’unes multitudinàries protestes contra l’enduriment de les condicions de jubilació per part del govern macronista, Le Pen va mantenir -igual que l’esquerra- la intenció de tornar l’edat de retirada dels treballadors als 60 anys. Si bé la mesura continua al programa, s’ha reduït substancialment l’ambició del redactat, en línia amb els interessos patronals. “En aquest punt sí que poden generar tensions; és una mesura que sí que pot jugar un pes clau a l’hora de decantar la balança”, teoritza.
Ocupar la centralitat
Els experts consultats fan d’aquesta clara decisió econòmica i electoral per part del lepenisme una lectura comuna: la intenció d’esdevenir la força nuclear de la dreta francesa, en un moment de caiguda lliure dels gaullistes Les Républicains i de relativa descomposició de l’espai liberal del macronisme, aglutinat al voltant de la candidatura Ensemble per a les eleccions legislatives. “El canvi d’imatge serveix per presentar-se com un partit més de govern, més seriós; per esdevenir el principal espai de la dreta”, reflexiona Guinjoan. La tendència, coincideixen Ferrer i Arango, es dona altres grans països europeus, amb el cas de Fratelli d’Italia i Giorgia Meloni com a paradigma: el pacte amb els hereus de la democràcia cristiana, la rendició davant la gran banca amb l’impost a les entitats financeres o l’impuls per ser rellevants en la presa de decisions europees desvelen la intenció del neofeixisme la península itàlica de normalitzar-se en la vida política dels països -i normalitzar, de retruc, posicions socials i migratòries reaccionàries a les quals no renuncien-. “L’extrema dreta no té la política econòmica com a objectiu, però si la concepció de l’Estat, el control de les migracions…”, reflexiona el membre del CEC.
A més, Le Pen ja ha comprovat des de París com Roma xoca amb un mur inamovible: la legislació europea. RN i els seus aliats troben -argumenta Arango- que poden moure’s amb més llibertat si s’adapta a les fronteres econòmiques de Brussel·les. “Quant a l’economia continental, tenen els peus i les mans lligades; la política fiscal és nacional, encara que limitada per Europa, però la monetària és del BCE”, prossegueix l’experta; que assegura que els espais reaccionaris s’han adonat de la incompatibilitat d’algunes “proclames” amb els límits reguladors vigents a la UE. “Entenen les directives europees, el BCE, i ho juguen”. Guinjoan afegeix, a més, una motivació política clara en un sentit similar: “quan un partit d’aquest perfil arriba al govern, o en forma part, el seu tó canalla ja no es pot mantenir”. L’antielitisme, doncs, s’ha de reformular; i el barnís tecnòcrata del programa econòmic és un bon punt des d’on fer-ho.
A la caça dels liberals
El moviment, comenta Arango, pot servir també per dretanitzar certs postulats del liberalisme clàssic, i desvincular-los de qüestions que en els darrers anys s’hi havien integrat, com ara la sostenibilitat ambiental o les polítiques de gènere. En el cas francès, el conflicte -concreta la integrant de Zero Vuit- se situa més en les polítiques verdes. No en va, el programa de Bardella promet “sortir del sistema de preus europeu que coarta la competitivitat” i, especialment, un rellançament de les energies nuclears; així com esments específics a aquelles renovables més rendibles per a l’empresariat clàssic, com ara la geotèrmica o l’hidrogen. En altres latituds, la mateixa experta ho relaciona amb els atacs de les bases socials i els entorns militants del Partit Republicà dels EUA a les estratègies d’igualtat de gènere i LGTBIQ+ des del món corporatiu. “L’extrema dreta solia fer aquesta lectura de les polítiques relacionades amb la responsabilitat social coorporativa en termes de diversitat o sostenbilitat de què s’havien aprofitat sectors del liberalisme tradicional; i a França aquest xoc s’ha generat al medi ambient”, comenta.
Empresaris i aliats
També coincideixen amb els EUA en el trànsit específic d’empresaris de sectors molt concrets cap al suport obert a les polítiques reaccionàries: mitjans locals -de tot l’arc editorial, des de Le Monde a Libération– s’han fet eco del suport a Le Pen de perfils del capital energètic, de les finances electròniques o de les noves tecnologies. El magnat Vincent Bolloré, amb clars interessos al món petrolier, ha estat clau en l’expansió de la televisió conservadora CNews; mentre que diversos emprenedors digitals de certa escala han voltat el vessant dret de LR i l’espai d’RN en les darreres setmanes -alguns, com el fundador de la digital Whaller Thomas Fauré, van rebre, segons la premsa local, propostes per concórrer a les legislatives de la mà dels espais conservadors-. La tendència en l’empresariat, afegeix Ferrer, té una segona palanca: l’adveniment del Nouvéau Front Populaire com a alternativa realista a les institucions. “Hi ha empresaris i grups d’opinió que, davant l’escenari actual, estarien més tranquils amb un primer ministre d’extrema dreta que amb un de l’NFP”, alerta l’economista. La por a la inestabilitat, doncs, serveix com un gatell per a un Rassemblement més d’ordre, garant d’una certa calma econòmica en termes ortodoxos que es guanyi el suport -reticent en alguns casos, entusiasta en altres- del gran capital.
Espanya, per als senyorets
El trànsit cap a les propostes econòmiques liberals és un que l’extrema dreta espanyola, com recorda Guinjoan, no ha hagut de fer. Vox, a diferència dels seus aliats continentals, mai ha estat un partit nacional-popular. Tot i les pinzellades a l’estètica i l’esperit falangista, els d’Abascal, Garriga i Buixadé. “Vox és un PP extrem, amb líders de classes benestants, i molt de dretes en tots els eixos”, declara Guinjoan. A diferència dels veïns europeus, el vincle dels ultres al Congrés amb la dreta tradicional és molt més proper -són, al cap i a la fi, una escissió dels populars; mentre que RN, Fratelli o els seus aliats parteixen de postulats antielitistes, sovints aliens al règim polític vigent-. “Un partit d’extrema dreta convencional està econòmicament a l’esquerra del centre-dreta tradicional; Vox són més liberals, més reaccionaris”, conclou el politòleg de la UAB.
