La victòria de Geert Wilders i el seu Partit de la Llibertat (PVV, per les seves sigles en neerlandès) s’ha identificat arreu del món com un nou batzac de la internacional reaccionària al consens democràtic occidental. Només uns dies després que l’ultradretà Javier Milei prengués el control de la Casa Rosada a l’Argentina, l’extrema dreta dels Països Baixos trenca prop de dècada i mitja de govern dels conservadors tradicionals de Mark Rutte amb les receptes ben conegudes dels seus homòlegs a la Unió: un intens rebuig a la immigració, amb especial focus en una intensa islamofòbia, recorren el discurs d’un encara candidat a la presidència que ha fet servir durant la campanya la idea força de “tsunami d’asil” per a referir-se als fluxos migratoris que arriben a les seves fronteres. Wilders, però, s’ha imposat en un context molt concret, i que ha sabut aprofitar per al seu benefici: Holanda viu una de les pitjors crisis del mercat de l’habitatge de la seva història.
Diversos estudis, com recorda el cap de la comissió d’Economia Internacional i Unió Europea del Col·legi d’Economistes Xavier Ferrar, apunten que només aquest any falten 400.000 habitatges al país. “Hi ha qui diu, fins i tot, que mancarà un milió en els pròxims 10 anys”, postil·la Ferrer. La impossibilitat d’accedir a un habitatge ha estat un dels problemes que Wilders ha vehiculat en el seu discurs contra la immigració, atribuint-lo a un fals accés d’un allau d’estrangers als lloguers disponibles al país. El problema del sector, però, ha marcat el dia a dia de la campanya electoral de totes les opcions polítiques, d’esquerra a dreta. La situació, doncs, és excepcionalment tensa, especialment per a un país que fins fa poc era la referència europea pel que fa a l’habitatge públic –i, en xifres, encara ho és–.
“Històricament, als Països Baixos el lloguer social era una pota més de l’estat del benestar”, apunta Enric Vila-Villasante, investigador d’Economia a la universitat d’Utrecht i membre del think tank català Espai ZeroVuit. Fonts diverses, però, identifiquen que durant la dècada i escaig del govern de Rutte aquesta tendència ha canviat. Segons Vila, “Rutte troba una important base social entre propietaris, i l’VDD aconsegueix mantenir una gran presència social entre els petits inversors” en el mercat immobiliari. Una tesi que coincideix amb la que exposa l’expert local i investigador en urbanisme en la universitat d’Amsterdam, Cody Hochstenbach, que en el seu darrer llibre Uitgentwood apunta que la pota del lloguer social s’ha anat desgastant amb anys de polítiques liberalitzadores que encoratjaven l’endeutament i la compra per sobre del lloguer, fet que ha disparat els preus dels habitatges tant de segona mà com de nova construcció.
Segons dades oficials, el preu mitjà per metre quadrat d’un habitatge a Amsterdam o a les ciutats adjacents supera els 7.600 euros, un món de diferència, per exemple, amb la mitjana de les comarques de Barcelona, que va assolir el passat setembre màxims de més d’una dècada de 2.800 euros. Així, un pis mitjà a les grans ciutats neerlandeses –la mateixa Amsterdam, per exemple– pot arribar a costar més de 560.000 euros. Un llindar de preus que fa temps que expulsa les famílies del mercat, fins i tot a un país on el salari mitjà vora els 39.000 euros anuals. A més, la demanda no ha aconseguit fer repuntar la construcció: segons dades de l’institut nacional d’estadística neerlandès (CBS), en l’últim any només s’hi han construït 72.000 nous pisos, “unes xifres extremadament baixes –etziba Vila– si es comparen amb les necessitats del país”. Els experts consultats apunten que la manca de sòl, unida a una cada cop més estricta regulació municipal de la nova construcció, expliquen en bona part el lentíssim creixement del parc de l’habitatge respecte de la demanda. “Cada cop hi ha menys terrenys on es puguin fer nous edificis, i no s’ha planificat en els darrers anys”, critica Ferrer.
El lloguer, una alternativa inexistent
Com explicava Vila, així com la majoria d’acadèmics que estudien el fenomen de l’habitatge al país centreeuropeu, l’estat del benestar neerlandès té una molt propera relació amb el lloguer social. De fet, els habitatges assequibles de propietat pública conformen el 30% del conjunt del parc d’habitatge al país –i, segons dades oficials del govern neerlandès, tres de cada quatre pisos llogats són de propietat pública–. Crida l’atenció que amb aquesta taxa de lloguer social hi hagi els problemes que hi ha; especialment des d’un país com Catalunya on amb prou feines la taxa d’arrendaments públics arriba al 2% del total, i on el sector privat insisteix a un impuls de la construcció de noves residències de titularitat pública com a solució a la crisi local.”Hi ha una part molt important del problema que és de gestió”, assevera Paco Campos, director del grup de treball especialitzat en habitatge ViSO.
“L’habitatge social neerlandès manté rendes perpètues, no hi ha rotació al parc”. És a dir, les persones que aconsegueixen un habitatge social –amb lloguers limitats a uns 800 euros mensuals– difícilment hi sortiran, fent que la rotació del parc sigui pràcticament nul·la. Malgrat que el govern neerlandès obliga els gestors a aplicar uns límits de renda a l’hora d’assignar els habitatges, aquests superen substancialment el salari mitjà –44.500 euros anuals contra els 39.000 abans esmentats–; fet que eternitza les estades al lloguer públic i posa un clar fre als “següents estrats socials que s’hi podrien beneficiar”, argumenta Campos. En aquest sentit, i com recorda Vila, això causa que sigui gairebé impossible per a les noves generacions optar-ne a un. “Les llistes d’espera per una residència assequible s’allarguen fins a set anys”, lamenta l’economista. Tant és així, de fet, que els estudiants dels primers anys de l’institut –recorda l’economista, ironitzant– “ja es van apuntant a les convocatòries públiques perquè els hi pugui tocar un pis de protecció oficial quan hagin d’anar a la universitat”.
La manca de construcció durant la darrera dècada, a més, ha tensat un mercat de lloguer que ja es trobava en condicions dubtoses. L’impuls dels successius governs conservadors a l’endeutament i la compra va treure molts pisos de lloguer del mercat obert per passar al de compravenda. Així, els preus han mantingut una tendència creixent que ja s’acumula durant anys: el cost d’un lloguer a Amsterdam s’eleva durant el tercer trimestre del 2023 fins als 25 euros per metre quadrat, segons dades de CBS. Per comparar, el districte més car de Barcelona, Sarrià-Sant Gervasi, va tancar, d’acord amb el recull estadístic de la Generalitat, el primer trimestre amb un preu mitjà de 17,9 euros per metre quadrat. La conjuntura, a més, es va veure agreujada per una limitació de facto del preu del lloguer imposada pel govern de Rutte, que va treure bona part del parc residencial del mercat d’arrendament i el va posar al sobredimensionat entorn de compravenda –una regulació que els experts descriuen com un “pedaç d’urgència que no adreça les mancances estructurals”–. “Jo sempre soc més partidari d’incentivar que de penalitzar”, exposa Campos, defensor d’aquelles regulacions que “busquin la claredat en l’operació d’arrendadors i arrendataris”, en contra de les que “posen pressió a un sector de lenta producció”.
“La gent vol viure a les ciutats”
Com en el cas català –i el de la majoria de grans mercats europeus– la crisi residencial és substancialment pitjor a les grans ciutats que no pas a les zones rurals o a les regions més allunyades de la capital. “No és el mateix Amsterdam que Limburg; allà t’hi pots trobar cases amb jardí barates”, comenta Vila. En aquest sentit, els experts consultats apunten a dues solucions: o bé polítiques d’habitatge que ampliïn els habitatges disponibles, o bé una descentralització de l’ocupació i els serveis cap a altres indrets, fent que part de la demanda marxi dels grans nuclis urbans –una proposta extensible de Barcelona a Rotterdam; o a París o Berlín–.
Tot i això, la clau de volta, per a Campos, rau a la “sostenibilitat” del model residencial. Les ingents inversions en habitatge públic als Països Baixos van acabar sent ineficients perquè “no eren sostenibles”. “És fonamental impulsar un habitatge social i assequible, però també tenir rigor en el model que permetrà entrar-hi el capital”, raona l’expert –atesa especialment l’elevada quantitat de recursos que necessiten les polítiques d’habitatge, fet que obliga que el sector públic col·labori amb fonts de finançament privat–. Més enllà de la descentralització, Campos apunta a un sistema que reformuli com és residir a les grans ciutats; una reclamació per a la qual la rehabilitació d’espais és clau. “Els nuclis antics, oficines, entorns que no tenen molta demanda es poden reconvertir en habitatge assequible”, declara el director de ViSO. “Si l’habitatge forma part de l’estat del benestar –com asseguren els successius executius neerlandesos i com l’expert considera imprescindible– s’ha de considerar una infraestructura; i només gestionant-la de forma eficient hi haurà accés de capitals”, conclou.
3 
