Una de les representacions més curioses que la cultura pop ha regalat al president dels Estats Units, Donald Trump, d’ençà de la seva elecció l’any 2016 va ser una figura de paper maixé. El 2019, quan el primer mandat ja estava en les acaballes, el cèlebre carnaval de Viareggio, a la Toscana, es va celebrar sota una estàtua de 20 metres representant el líder conservador com el gran antagonista de la saga de fantasia obscura Warhammer: 40.000, el Déu Emperador de la Humanitat. L’armadura i l’espasa gegant que adornaven Trump eren, llavors, una barreja de sàtira i sospir d’alleujament: el seu pas per la Casa Blanca havia estat breu, i relativament innocu, emmanillat per una burocràcia que no havia aconseguit avassallar. Sis anys després, el Déu Emperador ha tornat i, a diferència del primer intent, ha aconseguit imposar la seva llei sense aparent rival. El passat diumenge a la nit, després de mesos d’estira-i-arronsa, va atropellar la Unió Europea amb un acord comercial que Brussel·les ven com un mal menor, però que, en la veu d’experts, governants comunitaris i líders industrials, és molt més que una derrota. “És un mal tracte, i és una humiliació”, detalla el professor dels estudis d’Economia i Empresa de la UOC, Joaquim Clarà. En una línia similar, el primer ministre francès, François Bayrou, ha parlat aquest dilluns d’un “dia obscur en la història europea”. El pacte, signat a Escòcia per una exhausta Ursula von der Leyen, constata que les aspiracions d’autonomia estratègica de la Unió eren poc més que ciència-ficció; com a mínim a curt termini.
Com apunta l’expert de l’Institut Ostrom, Roger Medina, la fotografia que va cercar Trump per escenificar la conquesta comercial d’Europa ja era de capitulació. Lluny de desplaçar-se a Brussel·les o Estrasburg, el president va obligar Von der Leyen a viatjar al club de golf de Turnberry, propietat de la seva família, a on havia d’inaugurar un nou camp i jugar uns quants partits del seu esport preferit. “Se la veia enormement incòmoda”, analitza Medina; en línia amb els encara escassos continguts del document que s’han fet públics en les darreres hores. Essencialment, Europa ha esquivat els aranzels del 30% que havia anunciat el Despatx Oval, i els ha deixat en el 15% -un tipus que multiplica per 8 l’actual, que, segons un estudi del think tank Bruegel, es movia als volts del 2%-. La ferida és menys profunda, però és encara una ferida: “Quan et diuen que et tallaran un braç i, al final, només et tallen un dit, és millor. Però encara t’han tallat un dit!”, bromeja Medina.
A canvi, a més, Europa entrega bona part de la seva capacitat per autodeterminar-se en àmbits estratègics, com ara la defensa o la transició energètica: s’ha compromès a invertir 750.000 milions d’euros en compres d’energia nord-americana, majoritàriament provinent de fonts fòssils i nuclear, i uns altres 600.000 en diversos àmbits, inclosa la indústria militar, però també la microelectrònica. Per a l’economista, politòleg i president de la comissió d’Internacional del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Xavier Ferrer, les concessions comunitàries no són pas una sorpresa. “S’ha d’entendre que Europa negociava des d’una posició de debilitat. Amb el 30% s’espanta molt, i s’ha de conformar amb la menys dolenta d’una llista de males opcions”, raona.
Golejada de Washington
Si s’observa el detall del pacte, de fet, Europa no ha aconseguit res més enllà d’evitar el conflicte comercial. La pau dels cementiris concedida per Von der Leyen contempla diverses exempcions aranzelàries -alguns productes en règim zero-zero, és a dir, sense impostos al comerç a cap de les dues bandes-. Ara bé, aquests àmbits beneficien principalment les empreses nord-americanes. Entre altres qüestions, queden exemptes de les tarifes les màquines de la cadena de valor dels microxips; un sector monopolitzat gairebé sense excepció per la neerlandesa ASML, una de les úniques tecnològiques del món amb pes específic i seu a la UE.
També queden fora de l’equació les terres rares i altres materials d’alt interès; un moviment amb el qual Trump garanteix per a les seves big tech accés sense límits a la mineria ucraïnesa un cop finalitzi la guerra amb Rússia -a l’espera que Kíiv pugui concretar el seu accés a la comunitat, com ha demanat en diverses ocasions el primer ministre Volodímir Zelenski-. “No hi ha cap mena de reciprocitat”, constata Medina; fet que “contribueix encara més a la humiliació” que ha volgut imposar Washington a Brussel·les.
El premi alemany
L’argument de la Comissió va molt més dirigit al sector privat que no pas als països membres -o a la ciutadania-. Von der Leyen sembla dir, amb el seu moviment, que val més un té que dos et daré: amb la submissió a Washington, l’executiu comunitari esborra la incertesa que atemoria el teixit industrial; i atorga al capital un escenari clar, encara que aquest sigui advers. També s’estalvia una escalada de la guerra, que podria haver suposat un batzac encara més gran per a l’economia dels 27. “L’efecte mitjà sobre el PIB europeu dels nous aranzels pot ser del 0,4 o el 0,5% en negatiu, no és una dada tan dràstica com podria haver estat”, formula Clarà.
A més, segons els experts consultats, el públic preferit de Brussel·les sí que està satisfet. Alemanya -el motor únic de la CE sota la líder cristianodemòcrata- torna a sortir guanyadora de la batussa a costa de la salut de la resta d’estats membre. La indústria de l’automòbil, predominant a la república centreeuropea, és l’única que surt amb un guany net del pacte del golf; amb una retallada dels aranzels d’uns 12 punts percentuals -del 27,5% que hi pesava des del febrer fins al 15% que ofereix l’entesa actual-. “És un acord que s’ha fet pensant en els productes alemanys, especialment els cotxes; i la resta, a aguantar”, ironitza Ferrer.
Oblidant Draghi i Letta
La bandera blanca de Von der Leyen davant Trump deixarà, segons els experts consultats, cicatrius profundes. D’ençà de la sortida de la pandèmia, amb una històrica mutualització de deute europeu per fer front a la crisi sociosanitària, el discurs dominant del gran centre de la Unió era federalitzant. La Comissió s’havia marcat la meta de posar els fonaments d’uns hipotètics Estats Units d’Europa, amb una millor unitat bancària, comercial, fiscal, energètica i militar. Aquest acord, com sentencia Medina, escapça tots aquests esforços. “M’agradaria veure què en pensen, d’aquest pacte, dirigents com Mario Draghi o Enrico Letta“; els caps pensants darrere dels dos informes que han dirigit la política econòmica de Brussel·les els últims anys -amb l’aquiescència entusiasta de conservadors, socialdemòcrates i liberals; i també del conjunt del món empresarial-.
Els fulls de ruta dels 27 contemplaven, doncs, solucions que el pacte amb Trump esmicola: l’electrificació i l’aposta estructural per les renovables queda amagada sota l’ombra de la nova dependència del petroli i el gas americans. L’accelerada de nous “capitans industrials” en el sector de la defensa -els Rheinmetall i Leonardo-, llastrada per les inversions en armes estatunidenques. Per a Ferrer, però, aquestes concessions són lògiques: a curt termini, fins i tot si Europa es volgués comprar armes i aparells defensius a si mateixa, no podria. “La indústria local no té capacitat per cobrir la demanda que genera l’augment de despesa militar. El rearmament europeu sempre havia de passar, en primera instància, pels Estats Units”, etziba l’expert.
I l’amic xinès?
Des del bescantat Dia de l’Alliberament, el 2 d’abril en què Trump va presentar la seva enrevessada llista d’aranzels, el món empresarial de la Unió porta a terme una cerca -desesperada, en segons quins països i sectors- d’alternatives. Catalunya i l’Estat consten entre els mercats que es podien permetre, o això asseguraven, mirar fora dels EUA, en tant que la dependència del mercat nord-americà és baixa -en ambdós casos està entre el 3 i el 4% de les exportacions anuals-. Una de les sortides que hi van trobar tant la Moncloa com la Plaça Sant Jaume va ser la Xina: tant el president espanyol, Pedro Sánchez, com el català, Salvador Illa, han protagonitzat en les darreres setmanes viatges institucionals al gegant asiàtic a la cerca de noves vies de cooperació, principalment econòmica. De fet, Espanya ha arribat a baixar al fang, amb un petit contracte d’intel·ligència -uns 12,3 milions d’euros- concedit a la multinacional tecnològica Huawei, una de les grans enemigues del bloc occidental -i que ha generat una polèmica gegantina tant a Washington com a Brussel·les-. Aquest acord, segons destaca Clarà, allunya qualsevol possibilitat d’apropament a Pequín. “Europa accepta els termes dels Estats Units, i es fica a la seva trinxera”, sosté el professor, en un món creixentment bipolar. Hi està d’acord Medina, que troba “irònica” la situació actual: “El gran campió del lliure mercat ara és neomercantilista; i el país de la planificació econòmica canta les lloes al lliure mercat”.
Ferrer, però, es mostra menys pessimista. A parer de l’economista, la força motriu principal de la política del govern de Xi Jinping és el pragmatisme; i entendrà aquesta rendició com un moviment pràctic. “La Xina vol estabilitat, no vol guerres comercials. Valora més la tranquil·litat que no pas engrandir el seu bloc d’influència”, sosté. De fet, assegura que l’entesa deixa obertes escletxes perquè les companyies europees “cerquin nous mercats”, inclosos els asiàtics -afegint-hi l’Índia-. També destaca la rellevància del tractat del Mercosur, que elimina traves per a cinc nous mercats amb prop de 300 milions de consumidors potencials.
La incògnita de l’Europa que ve
Els experts consultats coincideixen que la Unió Europea, així com les altres potències que ja han assolit acords desfavorables amb Trump -principalment, el Japó i el Regne Unit- intenten navegar uns corrents hostils, però que, a parer seu, no haurien de durar. Els firmants “intenten no prendre mal, amb la idea que canviarà la presidència en tres anys i mig”. La realitat electoral els hi dona la raó: la popularitat de Trump està en mínims històrics, fins al punt que l’oposició Demòcrata -fins i tot en moments tan baixos com els que pateixen d’ençà de les presidencials del 5 de novembre- veu abastable recuperar tant el Congrés com el Senat en les mid-terms del 2026. Ara bé, tant Medina com Clarà alerten contra aquesta complaença. “Això de que ens queden tres anys s’haurà de veure: si els aranzels generen ingressos fiscals suficients per millorar les economies familiars, és possible que hagin vingut per quedar-se”, sosté el docent. L’expert d’Ostrom, per la seva banda, tem que aquest neomercantilisme esdevingui, en el que resta de mandat, la nova normalitat en la relació dels EUA amb els seus socis comercials. “Fins i tot l’ala progressista del Partit Demòcrata es pot veure incentivada a fer seu aquest proteccionisme”, opina.
Val a dir que no està tot venut, tampoc a Brussel·les. Ara per ara, es coneixen escassos detalls de l’acord; poc més que el comunicat oficial de la Comissió i les declaracions -sovint hiperbòliques, molts cops desmentides- del mateix Trump. Com recorda Medina, si aquesta entesa pren la forma d’acord comercial, “haurà de passar pels carrils legislatius usuals”. És a dir, l’executiu haurà de convèncer tant el Consell com l’Eurocambra. Una tasca difícil, atès que Trump no acumula prous aliats entre els partits del 27 per influir sobre la votació; i que països de la rellevància de França o l’Estat espanyol ja han mostrat la seva oposició.
Ferrer, per la seva banda, defensa que l’acord pot acabar sent una benedicció disfressada de condemna. “Els grans salts qualitatius de la UE, com el que necessitem ara, només han arribat en moments de crisi”, rememora. L’acord de Maastricht no hauria estat realitat sense la guerra de Bosnia; i la mutualització de deute comunitari era impensable abans de la pandèmia. L’ofensiva trumpista “ha de servir per integrar-nos millor; no per voluntat, sinó per necessitat”, analitza. És l’únic camí, a parer seu, per complir el llunyà objectiu de la CE: afegir-se al tauler global com a tercer actor de pes, raonablement autònom de Pequín i Washington. “Ara som dèbils. Quan siguem forts, ja veurem”, conclou.
1 
