Els termes de la claudicació de Trump davant els mercats internacionals van fer entrar encara més por als empresaris estatunidencs. El president, amb menys de 100 dies del seu segon mandat, va estirar la palanca de fre de la seva mesura estrella, els aranzels universals, després que als mercats “els hi entressin els tremolors“. Després del cridaner pas enrere del mandatari, la seva administració es va comprometre davant el sector privat a arribar a nous acords comercials amb mercats clau -el Japó, Austràlia, l’Índia o Corea del Sud, per exemple- en condicions més favorables, gràcies, precisament, a l’amenaça aranzelària. La calma artificial que va injectar la Casa Blanca al capital, però, ja s’ha esvaït; i no hi ha cap nou tractat internacional que justifiqui el terrabastall. De fet, alguns dels governs esmentats -el de Tòquio, principalment- s’han mostrat molt crítics amb les formes del secretari del Tresor, Scott Bessent, a qui acusen de moure constantment els objectius en les negociacions.
De fet, segons publicava el mitjà novaiorquès The New York Post, el pacte comercial amb el Japó va estar pròxim a signar-se durant la passada setmana, però va caure en els últims moments de les converses. Un inversor amb coneixement de les converses declarava al mateix rotatiu que la Casa Blanca “canvia constantment el redactat de l’entesa”. És a dir, no sembla haver-hi consens respecte de què és exactament el que busca l’administració Trump quan es refereix a “acords comercials més favorables” als EUA. Els pactes amb el Japó són essencials, per exemple, per a algunes branques de la indústria tecnològica, que troben en les empreses nipones una baula imprescindible de la seva cadena de valor. Davant el trencament dels contactes amb Tòquio, el Nasdaq -l’índex borsari de les tecnològiques americanes- ha caigut més d’un 2,5% en la darrera jornada obert, i apunta a un “abril negre”, segons el consens dels analistes de Wall Street.
Els empresaris locals, doncs, perden la confiança que l’administració arribi als pactes que va prometre, i per als quals els aranzels universals eren un suposat avantatge competitiu. La figura de Bessent, de fet, era de les que despertaven més confiança entre el capital local. Considerat un “moderat comercial”, havia estat aliat de George Soros al seu hòlding familiar, Soros Fund Management. Per tant, les seves connexions amb el capital tradicional de Wall Street eren un factor diferencial. Ara bé, el seu pes a l’administració s’està erosionant en favor a altres noms molt més bel·licistes, pròxims a les tesis del president. És el cas del milmilionari i exdirectiu de Cantor Fitzgerald Howard Lutnick, que ocupa la secretaria de Comerç. Lutnick ha estat un dels grans aliats de Trump al món financer d’ençà de la seva primera cursa presidencial, i sosté postures molt més autoritàries respecte dels pactes amb els aliats comercials.
Més a la seva dreta encara hi ha Peter Navarro, l’economista fitxat pel gendre del president, Jared Kushner, per liderar el disseny dels aranzels. Considerat un falcó comercial, Navarro desperta especials reticències entre les borses, atès el seu passat com a divulgador econòmic. Cal recordar que l’economista va fonamentar tota la seva feina publicada en les tesis d’un expert anomenat Ron Vara, una suposada eminència en matèria comercial que, finalment, es va descobrir que no existia. Ron Vara és, de fet, un anagrama de Navarro.
Prestatges buits als supermercats
El perill dels aranzels de Trump no només ha colpejat les empreses cotitzades, enfonsades per la incertesa inversora arran de la retirada comercial del president. Les empreses de serveis al públic, al final de la cadena de valor, també temen un panorama desolador si la Casa Blanca no firma una treva comercial, especialment de cara a l’estiu. El passat dilluns, el president es va reunir amb diversos directius de cadenes de gran distribució de tot el país. La trobada, segons va anunciar un portaveu de Home Depot, “va ser informativa i constructiva”; però no sembla haver-se arribat a cap solució per l’esperada inflació dels béns de consum que s’espera un cop acabin els 90 dies de pausa aranzelària. De fet, veus del sector han traslladat a diversos mitjans temors de desproveïment de cara a l’estiu, especialment en aquells béns importats de la Xina.
A l’altra banda de la trinxera, els productors nord-americans comencen a notar els dolors causats pels aranzels. Un dels productes estatunidencs que més es demanda als mercats asiàtics és la soja, abundant en les grans plantacions del centre i l’oest del país. El 50% de la producció nacional arriba, de fet, a la Xina, i ara patirà uns aranzels del 145% per arribar als compradors. Davant el forat que deixen els EUA, els productors de l’Amèrica Llatina, principalment del Brasil, són els més beneficiats, amb un trànsit regular de producte cap a Pequín. Caleb Ragland, president de la patronal nord-americana de la soja, assegurava que el sector es troba en “converses constants” amb l’administració, però encara no es veu una sortida clara per als productors afectats. Molts d’ells alerten que la seva sostenibilitat a curt termini penja d’un fil.
