La recuperació després de les destrosses que la DANA ha deixat al seu pas al País Valencià s’està demostrant més complexa del que s’esperava en un primer moment. Més enllà dels estralls humans i materials d’una catàstrofe pobrament gestionada, la gota freda ha passat per damunt de bona part de la capacitat econòmica i productiva de comarques senceres. Aquesta, alerten els experts, serà una dinàmica cada volta més comuna no només a la conca mediterrània, sinó al conjunt de la Unió Europea. Els esdeveniments meteorològics extrems són un risc, ja més que material, que qualsevol planificació econòmica, sigui empresarial o pública, ha de tenir en compte tant sí com no. Les lectures a escala continental, o fins i tot estatal, poden ser, però, massa amples per calcular correctament l’abast, projectadament gegantí, d’aquests fenòmens sobre certs punts de la geografia dels 27. Així ho assegura un recent informe de diversos experts del Banc Central Europeu, sota el títol de L’impacte regional dels esdeveniments climàtics extrems a mitjà termini. Segons els seus autors -els economistes Sehrish Usman, Guzmán González-Torres Fernández i Miles Parker– “els estudis d’impacte d’escala nacional podrien infravalorar els impactes a llarg termini” de l’amenaça climàtica. El causant: un focus massa ample. “Estudiar els cops a mitjà termini” de sequeres extremes, incendis, riuades o onades de calor, doncs, esdevé imprescindible per a una gestió correcta d’aquests.
Segons la lectura que ofereix l’informe, l’aproximació local és imprescindible per entendre qualsevol recuperació reeixida després d’un esdeveniment meteorològic extrem prou disruptiu per impedir el funcionament del sistema productiu. Especialment perquè, ateses les conclusions de l’informe, una comprensió general dels efectes d’una onada de calor o una inundació pot amagar rere les dades macroeconòmiques els efectes concrets, que es materialitzen exclusivament allà on el clima colpeja. Un batzac que, d’acord amb les dades ofertes pel BCE, supera amplament les fronteres temporals de la pura reconstrucció. “De mitjana, quatre anys després d’un esdeveniment, la capacitat econòmica baixa un 1,4% al territori que ha patit una onada de calor; i un 2,4% menys allà on ha colpejat una sequera”, alerten els autors. Una baixada que pot, fins i tot, estar infrarepresentada; atès que fenòmens com les emergències hídriques són no només cada cop més comuns, sinó també cada cop més duradors -com bé sap Catalunya-; i que els batzacs meteorològics poden sobreposar-se uns als altres. “Amb tot, les nostres figures probablement infravaloren el perill dels climes extrems sobre l’economia”, comenten.
A curt termini, és evident, tots els esdeveniments climàtics extrems generen importants impactes -la majoria d’ells, asseguren els autors, duradors-. Especialment insidioses, segons l’estudi, són les onades de calor, cada cop més usuals a territori europeu -més encara en aquells països sense sortida al mar, com constata l’informe-. En concret, en el curt termini, una onada de calor durant l’estiu genera pèrdues en la capacitat econòmica properes al mig punt percentual. Curiosament, les anomalies de temperatura a l’estiu són lleugerament positives per a l’economia de les regions, especialment les que tenen ja més capacitat empresarial. En concret, una onada de calor durant l’hivern seria d’unes 46 dècimes en positiu. Tot i això, les temperatures extremadament elevades acaben equilibrant el seu impacte baixista en el mitjà termini, especialment per uns efectes negatius sobre el sector industrial, de la construcció i, encara més, l’agrícola. En el terciari, cap de les regions estudiades han pogut recuperar la capacitat econòmica inicial quatre anys després d’un període de temperatures extremes, especialment per una comuna caiguda de la inversió en tots els casos.
Els cops de la sequera
Les emergències hídriques, en cas de no ser solucionades, són les que més poden colpejar, de mitjana, una economia regional. Segons l’informe, de mitjana, els territoris europeus afectats per aquesta mena d’esdeveniments perden, a quatre anys vista, un 2,5% de la seva capacitat econòmica total. Curiosament, i contra la que podria ser la lectura més intuïtiva, les zones més afectades econòmicament per una sequera -indica l’estudi- són les urbanes. L’economia agrícola es veu especialment afectada per la manca d’aigua a curt termini, és clar, amb pèrdues sectorials properes al 10%; però es recupera amb el retorn a la normalitat. El mateix succeeix amb les manufactures, que perden dinamisme durant els primers mesos per la dependència hídrica, però acaben escalant substancialment amb els anys. Són les àrees econòmiques més pròpies d’una ciutat les que detecten retrocessos més significatius a mitjà i llarg termini. Mentre que, en un primer moment, la construcció no es veu colpejada de manera evident, quatre anys després del fenomen, de mitjana, perdria prop d’un 5%. Similar és la patacada del sector serveis: un retrocés pràcticament imperceptible durant l’esdeveniment esdevé un enfonsament de més de tres punts quatre anys després.
L’estrany cas de les inundacions
L’informe detecta una oscil·lació estranya en el cas del desenvolupament econòmic de les regions europees que han patit inundacions. Segons les dades estudiades, la reconstrucció de les zones afectades per l’aigua “genera oportunitats per renovar el capital, i pot fins i tot portar a creixements econòmics”. De fet, de mitjana, els territoris analitzats recuperen completament l’estructura econòmica quatre anys després de l’esdeveniment. Ara bé, una distinció entre les característiques -geogràfiques i econòmiques- de cadascun dels mercats afectats dibuixa una realitat diversa. Les poblacions i estats amb una capacitat econòmica més baixa han de lamentar, per exemple, descensos importants en l’stock de capital, la capacitat productiva i el rendiment econòmic en general a mitjà termini. En les àrees més riques, ans al contrari, es detecten “increments en les manufactures i la construcció”, i millors composicions del capital; un puzle estadístic “absent en les zones amb ingressos més baixos”. Allà on la riquesa ja hi és, “la narrativa de la reconstrucció” és adient -i suficient- pel seu “accés suficients als recursos financers” per endegar-la.
Tot plegat, a parer dels autors, apunta a la necessitat “d’estratègies d’adaptació específiques” per a les característiques de cadascuna de les regions afectades per aquesta mena d’esdeveniments. La mitigació dels efectes del canvi climàtic, així com la recuperació després dels seus batzacs, fa necessari un prisma local, no estatal, si es vol “reduir els efectes sobre la productivitat i la demografia”. L’informe, val a dir, no detecta un futur gaire falaguer, especialment davant “l’absència de polítiques europees efectives” per entomar els reptes de la crisi climàtica. “Uns esdeveniments climàtics extrems cada cop més comuns poden generar impactes perllongats” en segons quins territoris del continent. I la desigualtat dels fonaments econòmics dels mateixos, lamenten, defineix la resposta quan no hi ha una estratègia conjunta. L’emergència ambiental, doncs, “exacerbarà les divergències entre les economies regionals” a una Europa ja fragmentada.
