Els ulls del món financer, un any més, s’han concentrat aquest divendres en una petita vall a l’estat de Wyoming, a la part més nova de les mil·lenàries muntanyes Rocoses. El conclave de Jackson Hole -la reunió anual dels principals banquers centrals del món- és sempre una cita ineludible per als inversors de tot el planeta; i quan s’ha de retirar un president de la Reserva Federal, encara més. El comiat de Jerome Powell, però, no ha estat pacífic: el discurs del dirigent monetari venia viciat per la batussa que manté amb el president dels Estats Units, Donald Trump; que fa mesos que demana el seu cap. El mercat descomptava un petit senyal de concòrdia: l’escletxa entre els dos presidents s’havia fet més i més gran arran de la negativa acumulada a rebaixar els tipus d’interès -i reactivar el crèdit, com esperava Trump, per rebaixar la pressió financera sobre els consumidors nord-americans-.
Experts i analistes van entrar a les jornades esperant una porta oberta a una rebaixa de tipus el mes de setembre -i, de fet, l’han trobat-. Però la coincidència monetària entre els dos bàndols no ha servit per aixecar cap bandera blanca. Powell ha arribat a Jackson Hole disposat a sortir-ne envoltat salves de canó, i, embolcallat en la seva retòrica tècnica, indestriable de la política monetària, ha volgut enviar un missatge al Despatx Oval: si es poden rebaixar els tipus és malgrat les seves polítiques, i no gràcies a elles. Més enllà: si s’han de rebaixar els tipus és per culpa de Trump. El full de ruta del republicà porta a “riscs inflacionistes a l’alça i riscs d’una ocupació a la baixa – una situació perillosa”; ha etzibat.
A diferència del Banc Central Europeu -i altres homòlegs- la Reserva Federal té un mandat doble: mantenir la inflació als volts de l’objectiu del 2% i salvaguardar la salut del mercat laboral nord-americà. Observant les dades macroeconòmiques que els diversos departaments de la Casa Blanca han publicat darrerament, tot fa pensar que la situació és falaguera: l’atur es mou als volts del 4%, pràctica plena ocupació; mentre que la inflació va tancar el juliol una dècima per sota de les expectatives del mercat, en el 2,6%.
En línia amb el currículum de Trump, però, les xifres tenen trampa: la Casa Blanca va acomiadar de manera fulminant la passada setmana Erika McEntarfer, la comissària de l’oficina d’estadístiques laborals, l’agència federal encarregada d’estudiar el mercat de treball. Les xifres publicades en primera instància per McEntarfer deixaven entreveure núvols de tempesta al mercat laboral del país: segons se n’extreia, el juliol s’havien creat poc més de 70.000 nous llocs de treball a la Federació, extremadament lluny dels més de 109.000 que es descomptaven per a un mes normalment molt actiu. “L’economia va molt bé amb TRUMP, i McEntarfer ha MENTIT per fer-nos quedar malament”, arengava el president a la seva xarxa social, Truth Social. Pel que fa a la inflació, si bé la xifra general creix menys de l’esperat, l’IPC subjacent -el que descompta els productes més volàtils de la cistella de preus, l’energia i els aliments frescos- pujava una dècima, fins al 2,9%, i s’allunyava de l’objectiu estratègic.
L’IPC no es paga
En el seu discurs a Jackson Hole, Powell -curós amb les paraules- ha expressat el seu suport als crítics del president, i ha subratllat exactament les dades que el Despatx Oval volia deixar sota l’ombra. “Dins el nucli, el preu dels béns ha augmentat molt per sobre de la rebaixa modesta que vam detectar el 2024”, ha lamentat el dirigent monetari; un canvi de tendència que atribueix als aranzels. L’escalada de preus, però, té a la contra un factor que difícilment es pot catalogar entre les bones notícies: l’ocupació no pren un camí creixent i, per tant, el poder adquisitiu dels consumidors no augmentarà prou per sobreescalfar l’economia. El president ha reconegut la bona salut macro del mercat laboral, si bé considera que l’equilibri és “curiós”: a parer seu, l’estabilitat prové d’una “caiguda tant en l’oferta com en la demanda de treballadors”. És a dir, els empresaris no busquen nous empleats; però tampoc no s’estan generant nous demandants de feina. Aquesta contradicció indica que “hi ha riscs de caiguda de la força de treball i, si aquests riscos es materialitzen, poden fer-ho ràpidament, amb grans acomiadaments i una pujada de la desocupació”.
Amb les dades prèvies a l’escapçada de la cap del departament d’estadística laboral, Powell ha constatat que “només es creen 35.000 nous llocs de treball nets cada mes, molt lluny dels 168.000 que registràvem el 2024”. En paral·lel, l’economia nord-americana creix la meitat que ara fa un any, una caiguda que explica en bona manera el relatiu control de la inflació: el PIB del país no creix perquè els consumidors cada cop gasten menys, fet que refreda els preus malgrat el xoc aranzelari. D’aquesta manera, la Reserva veu urgent tapar el forat econòmic i laboral que poden deixar “les polítiques comercials i migratòries” de Trump, i deixa la cistella de preus en un segon pla. La ràtio aplicada als dipòsits, entre el 4,25 i el 4,5%, està molt lluny del punt d’equilibri que projectaven el curs passat els analistes financers, als volts del 2%. Amb un preu del crèdit en “nivells restrictius”, doncs, una baixada de tipus sembla -llegint entre línies del discurs del president de la Fed- el menor dels dos mals. Un mal menor, però, que depèn “exclusivament de la lectura que els oficials de la Reserva faran de les dades econòmiques”; amb Trump fora de l’equació.
Sense treva a Washington
La seu de la Fed, que havia estat territori neutral en els darrers 30 anys, ha esdevingut en una trinxera més en la guerra de Trump contra el seu propi govern federal. Com ha fet amb la responsable d’estadístiques laborals, el mandatari ha aprofitat totes les oportunitats que ha tingut per reformar a favor seu el govern monetari del país. En la darrera reunió de política monetària, Powell es va trobar amb una anomalia: dos governadors, els republicans Christopher Waller i Michelle Bowman, van votar contra la decisió del president, i van reclamar una retallada de tipus de 25 punts bàsics -en línia, entre altres, amb les del Banc Central Europeu-. Ara, una altra governadora li ha deixat la porta oberta a més canvis contra Powell: Lisa Cook, nomenada per Biden, ha estat implicada en un cas de frau hipotecari, i la Casa Blanca ha ensumat la sang a l’aigua. Si finalment Cook cau del seu seient, Trump podria nomenar un altre dirigent afí; i guanyaria la majoria per als conservadors, amb quatre de set membres de la directiva triats personalment per ell.
La decisió queda en mans de Powell, que, ara per ara, no s’ha pronunciat; i l’acusada no sembla disposada a dimitir. “No tinc cap intenció d’abandonar el càrrec per unes qüestions plantejades en una piulada”, ha etzibat, rebutjant els atacs per xarxes del mateix president nord-americà. L’actual líder monetari nord-americà té nou mesos més al càrrec -el secretari del Tresor, Scott Bessent, demanarà la seva sortida el pròxim mes de maig- i, vistes les seves declaracions i les amenaces que arriben des de l’Avinguda Pensilvània, res fa pensar que seran pacífics.
