Europa ha entrat finalment, quatre anys després de la pandèmia que va servir per reintroduir a occident el concepte de política industrial, al món bipolar. Després de prop de mitja dècada d’observació d’unes dinàmiques globals que evidenciaven la batalla entre dos hegemons -els Estats Units i la Xina– Brussel·les ha aixecat les armes comercials per defensar el que encara és el seu sector insígnia: l’automòbil. Impulsats per París i Madrid i entre sonores queixes de Berlín, la Comissió Europea va aprovar la passada setmana un augment dels aranzels al poderós vehicle elèctric xinès fins a fregar el 40%, adduint les fallides de competència que suposen les gegantines subvencions que el govern de la República Popular atorga a les seves empreses de mobilitat. Més enllà que el rol que juguen les ajudes estatals no explica tota la història -com descriu a aquest diari el catedràtic del departament d’Economia i Empresa de la UPF Juan José Ganuza, les empreses xineses gaudeixen d’altres avantatges que els hi són propis, com ara l’accés a primeres matèries, una aposta molt primerenca per la tecnologia o un mercat d’escala que multiplica per tres el de la UE- les alertes alemanyes feien palesa una evidència: les restriccions comercials van en dos sentits -“qui importa també exporta”, conjuga el professor dels estudis d’Economia i Empresa de la UOC Cristian Castillo-, i una amenaça d’aquest calibre pot alçar les fronteres del gegant asiàtic fins al punt d’acabar colpejant tota l’economia comunitària. Dit i fet: només cinc dies després del primer batzac, Beijing va anunciar el passat dilluns una investigació sobre possibles instàncies de competència deslleial per part de la indústria càrnia europea cap als productors xinesos; especialment pel que fa al porcí. La primera espurna de guerra comercial, així, sorprèn uns 27 que, en termes d’autonomia estratègica, “han fet les coses malament i tard”, en paraules de Castillo.
La nova cara de la globalització, reconeix Ganuza, ofereix “més interrogants que no pas certeses” als analistes, i les previsions són complexes d’elaborar. Per al president de la comissió d’economia internacional del Col·legi d’Economistes de Catalunya Xavier Ferrer, les alarmes de guerra estan sobredimensionades. Ambdues potències, a la vista d’un “nou paradigma” de relacions internacionals, intenten establir posicions de força -diagnostica l’expert- per accedir en les millors condicions a les inevitables taules de negociació que tenen per davant. L’evidència que cap dels dos vol un conflicte obert, per a Ferrer, és la intensitat de les mesures: mentre que Europa eleva les fronteres molt menys que a l’altra banda de l’Atlàntic, on l’administració Biden ha optat per aplicar antigues receptes mercantilistes amb uns aranzels del 100%, la Xina obre una investigació que durarà mesos. “Si algú vol una guerra actua de seguida, no avisa a un any vista”. Ara bé, el professor de la UPF apunta que, si bé es manté una pau calenta, no s’està seguint el curs d’acció que més pot ajudar les economies locals. “Acabem amb el dilema del presoner: som a una situació pitjor que si cooperem; però, trencada la cooperació, l’opció estratègicament òptima és reaccionar”, exposa.
La reacció xinesa, però, ha anat per un camí molt diferent de l’acció europea. Les intenses queixes de les grans operadores alemanyes del sector del cotxe -BMW, Mercedes i Volkswagen, principalment- es justificaven per possibles “contramesures” que puguin servir per tallar el camí de les marques prèmium de la UE cap a un mercat tan donat a la despesa com és el xinès. Ara bé, amb la possible alça de fronteres als derivats del porc, Beijing envia un missatge polític molt més potent. El moviment xinès, sentencia Ferrer, “va destinat a productes que puguin afectar a països que han impulsat la pujada d’aranzels”. Tallar les ales al cotxe europeu seria un cop per Alemanya: endurir el moviment dels embotits i la carn vermella ho és per a l’Estat espanyol. En concret, per a Catalunya; i, més en concret encara, per a Girona: el 20% de les vendes de porc a la Xina que surten de l’Estat venen, recorda l’expert, d’aquesta demarcació. “Hom no amenaça sense intencionalitat; està clar que l’estudi té un component polític”, postil·la Castillo. El govern del gegant asiàtic, doncs, és certer; i Madrid és a la seva diana -tal com ho és París, enmig de rumors de possibles argúcies similars en làctics o destil·lats-.
Les administracions espanyoles, de fet, ja s’han donat per al·ludides i, després de donar suport als aranzels en defensa de la política industrial local, ara fan crides a la calma. Hores després que Beijing fes públiques les seves intencions d’investigar els efectes de competència del porc europeu sobre el mercat alimentari del país, el ministre d’Agricultura espanyol, el bescantat Luís Planas, va cercar els punts en comú, argumentant que “les guerres comercials no són bones per a cap de les parts”. Planas -objectiu sovint de les protestes de la pagesia per la tebiesa de les seves mesures a favor del producte estatal- va cridar ja dilluns a la tarda a “l’entesa i la negociació” entre potències per evitar la batussa. Ganuza es mou en les mateixes aigües: els moviments regionals formen part d’una “partida d’escacs” que, tot i la incertesa, difícilment desembocarà en un xoc obert. També Ferrer fa seva a la hipòtesi dels jocs d’estratègia, tot raonant que tant Brussel·les com el govern de Xi busquen “una posició negociadora forta” que defineixi futures enteses. “La Xina no vol una guerra comercial; el que vol és vendre cotxes”, raona l’economista.
L’excusa de l’autonomia estratègica
Bona part del gir polític de la UE en relació amb la seva indústria és producte dels estralls de la pandèmia sobre una munió de mercats interiors. Després de la covid, van mancar des del material sanitari fins als semiconductors, arribant a trencar importantíssimes continuïtats econòmiques al continent. Només cal recordar els incessants ERTOs de Seat a Martorell durant el 2022 i la primera meitat del 2023 per la impossibilitat d’accedir a microxips per a l’electrònica dels seus vehicles. Europa busca, arran d’allò, esdevenir raonablement autònoma; deixar de dependre a un grau tan elevat de les cada cop més incertes cadenes de subministrament globals. “Hi ha una evolució per no tenir la globalització com a única via”, exposa Ferrer, tot assegurant que la Unió és una regió “prou important per plantejar-se tenir capacitat industrial dins el seu mercat”. Les condicions de partida, però, són molt diferents de la dels dos grans pols productius del nou ordenament geoestratègic: ni Europa té les matèries primeres, ni els habitants, ni les economies d’escala, ni la laxa legislació en matèria de drets laborals o mediambientals que gaudeixen la Xina i els EUA. “Veig complicat que Europa pugui mantenir la pressió; perquè hi ha molta relació, i molta dependència”, esgrimeix Castillo.
Més enllà de la capacitat material del continent per mantenir posicions pròpies arreu, Ganuza alerta contra els excessos d’aquesta posició industrial. Una autonomia estratègica malentesa, crida l’atenció el catedràtic, pot exacerbar un proteccionisme contraproduent al món global. “L’autonomia estratègica s’ha de fer servir com un escalpel: té sentit evitar les aturades dels muntatges de cotxes perquè no hi ha microxips; però no que això serveixi d’excusa per a unes altres coses”, comenta. El camí comunitari cap a la integració i la defensa del mercat comú ja deixa exemples de “colls d’ampolla” locals que qüestionen el paradigma competitiu sobre el qual es fonamentaven les relacions mercantils entre els 27. “Dono suport a la chips act? sí. Però no em sembla bé que es fusionin Alstom i Siemens”, conclou.
Nou cop als pagesos
Per sota del tir amb bala nacional que ha cercat la Xina amb la pressió sobre el sector porcí hi ha una altra intencionalitat política: Beijing ataca la Unió a través d’un sector “que no està tranquil, com ho havia estat en anys anteriors”. El fet que un mercat del potencial de la Xina apliqui aranzels als productes carnis com a resposta a una mesura per protegir els fabricants de cotxes elèctrics encaixa perfectament en l’argumentari de les mobilitzacions del camp en tot el continent. En declaracions a aquest diari, el responsable del sector porcí d’Unió de Pagesos Rossend Saltiveri lamenta la “manca de prioritats” d’una UE que, de nou, s’obre a una renúncia per a la pagesia a favor de grans companyies industrials. “És un clar exemple que no es valora prou els altres sectors”, analitza el sindicalista, tot avisant que “ens podem veure perjudicats” per uns hipotètics aranzels al porc europeu. La intensitat del cop dependrà, puntualitza Saltiveri, del “valor dels aranzels”; si bé el sindicat manté l’esperança que finalment s’imposin les converses bilaterals i s’evitin les restriccions.
Els arguments que esgrimeix el ministeri de comerç de Xi per plantejar mesures aranzelàries, a més, no es corresponen -argumenta el sector- amb la realitat. Lluny de la competència deslleial que verdures, hortalisses i fruites catalanes pateixen per part d’entorns exteriors que envien el seu gènere sota condicions sanitàries, laborals i ambientals molt inferors a les locals; els ramaders del país poden competir arreu gràcies a haver esdevingut “més eficients”. “El que tenim aquí són productors competitius, tenim una capacitat de producció eficient, i això fa possible portar porcs cap allà”, etziba Saltiveri, que defensa el “bon funcionament” del sector agropecuari local com a motor exportador. “Si hi ha demanda, el preu és competitiu i aconseguim marges, s’exporta”, postil·la.
Ara bé, una retallada de l’exportació porcina de Catalunya cap al mercat xinès el 2025 seria molt menys perniciosa per als ramaders locals que en anys anteriors. Segons dades de Prodeca, l’agència de la Generalitat per a les exportacions alimentàries, les vendes del carni al gegant asiàtic van retrocedir el 2023 en un 38,9% respecte de l’any anterior. Passa a ser, de fet, el segon objectiu asiàtic per als ramaders especialitzats en derivats porcins al país: segons dades de l’Idescat, el passat mes de març Catalunya va vendre a la Xina poc més de 18,6 milions d’euros en aquest àmbit; una xifra que queda per sota del Japó -en una tendència, val a dir, que es consolida durant tot el primer trimestre de l’any-. En sentit oposat, Itàlia i França van escalar amb intensitat, amb una facturació de més de 35 i 30 milions durant el tercer mes de l’any; acompanyades d’altres clients interiors, com ara Portugal o Polònia. La concentració conjuntural de vendes a la Xina enmig d’una dolorosa passa de PPA ja s’ha capgirat, i Catalunya ha mostrat, d’ençà, la seva resilència. En un “mercat global”, descriu el membre d’Unió de Pagesos, un producte tan apreciat com el porc català té possibilitats de diversificar la seva base de clients fins i tot davant els aranzels. “És molt apreciat a escala internacional”; i el consumidor xinès no en té, ni molt menys, el monopoli.
