Abans de les passades eleccions europees, escrivia que la població havia d’escollir entre seguir el camí de l’Europa social o el de l’Europa del capital. La primera opció consistia a reforçar una Europa que utilitza el seu potencial en economies mixtes i en l’estat del benestar per avançar en el desenvolupament econòmic democràtic i en la sostenibilitat ecològica. La segona opció era seguir un camí de baixa inversió pública i privada, amb un escàs dirigisme en la planificació econòmica.
Malgrat que les eleccions europees van resultar una oportunitat perduda, amb un augment d’una extrema dreta amb una vocació servil cap al capital especulador, Europa té actualment una nova oportunitat gràcies a Trump i Elon Musk. Aquests dos magnats i autòcrates estan destruint a gran velocitat els suposats consensos globals basats en la llibertat de comerç, l’obertura de comptes de capital i el dret internacional. Des de fa anys que aquest discurs s’estava ensorrant, tant en l’abandonament de principis liberals per part del mainstream o per la vulneració sistemàtica del dret internacional per part de potències militars. Ara bé, la participació en organismes internacionals com l’ONU i la COP i l’establiment d’uns compromisos mínims en matèria d’ajuda internacional i reducció d’emissions de CO2 permetia als defensors del neoliberalisme oferir una cara més humana del seu projecte de desregulació i d’enriquiment de les elits.
Ara la bèstia s’ha tret la careta i ha quedat explícit que el neoliberalisme ja no té cap credibilitat en les seves promeses. Sobretot en aquella famosa sobre l’economia del degoteig, segons la qual, al final del camí de la desregulació financera i d’un rol minoritari de l’Estat, hi havia prosperitat i llibertat per a tothom. Trump i Elon Musk segueixen afavorint unes elits (està per veure quines exactament), però aquest cop creant un híbrid amb un nacionalisme imperialista reaccionari que assenyala enemics interns i externs de la nació en la forma d’immigrants, energies renovables o països veïns – fins i tot aliats històrics com el Canadà. Pel camí del desacoblament eliminen discursos sobre la importància dels valors democràtics i la separació de poders, trenquen compromisos financers per a la transició ecològica i amenacen els avenços en la igualtat de gènere i els drets sexuals i reproductius a través d’una visió reaccionària de la institució familiar. Tanmateix, el programa de reducció de la despesa pública d’Elon Musk, que promet crear un Estat més eficient, només ha pogut garantir reduccions significatives en la despesa a partir de la retallada en programes socials.
Al contrari, la Xina i la dictadura del Partit Comunista són avui, de forma sorprenent, els principals defensors d’institucions globals i principis liberals en l’esfera econòmica. A la Conferència de Seguretat de Múnic, el ministre d’Afers Exteriors, Wang Yi, es reafirmava en el compromís de la Xina amb un món multipolar adherit a regles internacionals. Crec que aquest discurs, junt amb l’estabilitat de la política econòmica internacional del govern xinès respecte a la improvisació de Trump, farà que creixi la simpatia de certes elits empresarials cap al país del sud-est asiàtic, escoltant més el que diu en l’escena internacional.
Podem aprofitar aquest moment per aprendre i extreure lliçons d’algunes polítiques centrals del seu programa econòmic, incloses les seves bondats i els seus mals. Cal anar amb compte en treure conclusions d’un indret culturalment llunyà i políticament complex, així com de creure que existeix un model pròpiament xinès. Aquí només pretenc agafar narratives i històries de la Xina com un “altre” per enriquir la nostra comprensió sobre el que pot funcionar en el desenvolupament econòmic a Europa.
Primer, la Xina ha implementat un capitalisme d’Estat que mostra que la planificació i la política industrial d’Estat poden ser polítiques econòmiques eficients i efectives, especialment per superar la miopia del curt-terminisme dels mercats. A la Xina l’Estat treballa directament en dirigir les dinàmiques macroeconòmiques a través de les seves polítiques, organismes i empreses públiques. En finançament, el banc central xinès i els bancs comercials de control públic – recordo les perdudes caixes d’estalvi del nostre país – ofereixen finançament sostingut amb objectius socioeconòmics a llarg-termini. Aquest va ser el cas en la creació d’un sistema de finançament verd per lluitar contra la contaminació, incloent-hi instruments heterodoxos del banc central xinès. En el govern corporatiu, les grans empreses estratègiques, com l’energia, tenen una alta participació pública, i les empreses de titularitat pública han tingut un paper clau per mobilitzar recursos en sectors intensius en capital. En termes d’innovació, les inversions estrangeres directes han de garantir participació xinesa i transferència tecnològica en sectors escollits – política que ara la UE està considerant per les inversions xineses a Europa. En realitat, bona part dels èxits del programa xinès van ser aplicades fa dècades per nombrosos països, com els Tigres Asiàtics o Alemanya, però han sigut marginades a Europa per l’hegemonia del neoliberalisme.
Segon, malgrat la insuficiència del creixement verd per mitigar el canvi climàtic a temps, la Xina mostra que transició energètica és avui una estratègia econòmica competitiva. La Xina està assolint una implementació massiva d’energies renovables a preus baixos – el ‘problema’ per les empreses és ara la sobreproducció de l’excedent de mòduls solars – i avançant ràpidament cap a l’autonomia energètica. Això ens mostra com es pot avançar ràpidament en autonomia sense perdre competitivitat econòmica. La Xina té greus problemes en termes de contaminació i sostenibilitat ecològica, però no podem ni imaginar la destrucció accelerada que hagués suposat si el creixement que ha tingut s’hagués sostingut només sobre el carbó, l’energia abundant i tradicional al país. Aquest avenç en l’energia renovable és una gran notícia pel Sud Global, que ha de fer créixer el seu PIB de manera considerable per treure la seva població de la pobresa i necessita energia barata per fer-ho. I si bé és cert que el Nord Global ha de generar economies del post-creixement – i no emmirallar-se amb l’obsessió pel creixement indiscriminat de presidents com Xi Jinping – , també li calen arguments per combatre els lobbies de les energies fòssils, especialment amb l’obsolet “Drill, baby, drill” de 2008 ressuscitat per Trump l’any 2025.
Ara bé, com deia, extreure aquestes lliçons no vol dir acceptar la globalitat del model xinès, si es que n’hi ha un. El capitalisme d’Estat xinès ha accelerat processos d’explotació de treballadors/es i les seves dinàmiques institucionals frenen avenços democràtics per afavorir el lucre de les elits empresarials, impulsant dinàmiques de desigualtat i processos de despossessió de béns comuns. En contraposició a aquest capitalisme elitista, Europa pot avançar cap a institucions més democràtiques i descarbonitzades impulsant una de les seves institucions més valuoses: els seus Estats de benestar forts i eficients dissenyats per maximitzar el benestar humà. Malgrat els atacs del neoliberalisme, l’enginyeria dels Estats de benestar encara permet generar, mobilitzar i distribuir enormes recursos públics i privats a llarg termini cap a objectius socials compartits. Gràcies a aquesta institució, aconseguida per la classe treballadora i que gaudeix d’un ampli consens social, no només les persones poden disposar de més temps i augmentar el seu benestar, sinó que es creen noves tecnologies i organitzacions enfocades a millorar les nostres vides en àmbits essencials, com la salut, les cures, l’educació, la cultura, l’habitatge, etc.
En definitiva, la pèrdua de centralitat dels dogmes econòmics del neoliberalisme i dels Estats Units hauria de contribuir a refer l’arquitectura institucional d’Europa. Deixar de banda una arquitectura tecnocràtica a plaer dels grans capitals financers i de les consultores privades. També deixar de dependre energèticament tant dels Estats Units, Rússia o dictadures de l’Orient Mitjà. El context actual ens ha de fer reclamar un avenç cap a una federació democràtica europea més autònoma en l’àmbit internacional, capaç d’abordar els grans reptes socials i ecològics mitjançant programes econòmics ambiciosos. I el més important, impulsar i democratitzar la planificació econòmica, la transició energètica, i l’estat del benestar, amb un control democràtic de les institucions i organitzacions que gestionen els recursos estatals. Només avançant per aquest camí podrà Europa assegurar-se un benestar futur i no deixar-se emportar pels cants de sirena de l’autoritarisme.
Agraïments a Ricardo Molero per les seves valuoses aportacions i el suport de la Marta Ribera i l’Enric Vilà de l’Espai08. Per suposat, totes les imprecisions i errades són responsabilitat de l’autor.
