L’estiu del 2024, la reunió de Jackson Hole va ser un tràmit. La festa major dels banquers centrals, que fa girar els ulls del món cap a una petita vall a les muntanyes de Wyoming -enmig del massís de Teton, el més jove de les Rocoses– només tractava de política monetària. Llavors quedaven encara tres mesos per a les eleccions presidencials nord-americanes, i la banca estava ansiosa per les primeres baixades de tipus d’interès en mans de la Reserva Federal, que sortia de la crisi inflacionista amb la promesa de retallar el preu del crèdit fins a la nova normalitat, per sota del 2%. Les principals firmes d’anàlisi financera de Nova York consideraven una qüestió de temps que els préstecs s’abaratissin més de 300 punts bàsics, des del màxim del 5,25% que es va assolir el passat juliol. JP Morgan, de fet, titulava la seva innocent nota prèvia Jackson Hole i la velocitat de la Fed. Un any després, el president de la Reserva està en guerra oberta amb la Casa Blanca, els tipus han baixat només un punt, i Donald Trump es permet insultar el president de l’agència, Jerome Powell, obertament; buscar escletxes legals per defenestrar-lo i redefinir a dit el comitè monetari del país. El mercat, doncs, concentrarà tots els seus esforços a analitzar qualsevol declaració que surti del tranquil resort muntanyenc, a l’espera d’un Powell més militant que mai. “És possible que veiem un missatge molt agressiu, per demostrar la independència de la Reserva“, avisa l’analista de mercats Manuel Pinto, en conversa amb Món Economia.
El Jackson Hole del 2024 havia de marcar la sortida de la crisi inflacionista provocada per la guerra a Ucraïna. La Fed, però, només ha rebaixat els tipus en un punt des de llavors, fins al 4,25%. De fet, els governadors no han acceptat flexibilitzar els préstecs al país en cap de les seves reunions del 2025, totes elles ja amb Trump a l’oficina presidencial. L’argument de Powell és tècnic: a parer seu, la política comercial de la nova administració promet un impuls inflacionista i, per tant, els tipus d’interès no poden estar baixos quan tornin a esclatar els preus. Durant els darrers vuit mesos, el líder de la política monetària estatunidenca ha provat de mantenir un perfil institucional, lluny de la batussa política. El d’aquesta setmana, però, és el seu darrer Jackson Hole -el seu mandat acaba el 2026 sense possibilitat de renovar-lo-, i els experts consultats no veuen fora de l’equació un atac directe al Despatx Oval. “Traurà pit de la seva gestió, però també mostrarà els riscos inflacionistes dels aranzels”, augura Pinto.
La guerra contra Powell
La negativa de Powell a adherir-se a la política econòmica de Trump -que necessita tipus baixos per incentivar el consum intern i millorar la seva malmesa popularitat entre els votants de classe mitjana- l’ha deixat a la vora de l’abisme. En els seus usuals esclats a les xarxes, el president nord-americà ha reclamat en diverses ocasions la dimissió de l’expert federal, a qui ell mateix va nomenar el 2018. “Imbècil tossut”, etzibava al seu compte de la xarxa social Truth Social a principis d’agost, després de la vuitena reunió consecutiva amb els tipus intactes.
La darrera trobada de governadors, però, va deixar una imatge insòlita: per primer cop en més de 30 anys, des del 1993, dos membres del consell de direcció de la Fed es van oposar a les recomanacions del president: es tracta dels republicans Michelle Bowman i Christopher Waller, dos aliats del Despatx Oval que “hagueren preferit rebaixar els tipus federals per un quart de punt en aquesta reunió”, segons se’n desprèn de la nota oficial emesa pel regulador monetari el passat 30 de juliol. Trump podria obrir una tercera ferida en el suport a Powell: la governadora d’arrel demòcrata Adriana Kugler, nominada per Joe Biden el 2020, ha presentat la seva dimissió; fet que obre la porta a què el president col·loqui un altre aliat a la taula.
L’home seleccionat: Stephen Miran, un dels experts de confiança del nou establishment republicà. Un dels pares intel·lectuals dels aranzels, Miran es va fer un nom per les seves crítiques a Powell durant l’administració Biden -al·legava que la Fed havia “perdut la seva independència” i que el binomi havia “eliminat les parets que separen la política monetària de la fiscal-. Fins ara ocupava la posició de president del comitè d’afers econòmics, un equip de rang consultiu que informa les decisions econòmiques de Trump.
El president de la Fed, doncs, arriba a la seva darrera trobada de banquers centrals amb l’enemic a casa; i el mercat no és encara capaç de preveure la seva estratègia de combat. Per al professor dels estudis d’Economia i Empresa de la UOC, Joaquim Clarà, la incertesa és màxima: “si té un discurs més flexible i s’obre a baixar tipus, és possible que els principals índexs borsaris es disparin fins a un 3%. Si s’enfronta a Trump i és més conservador, s’esperen baixades d’entre l’1 i el 2%”, descriu. Ara per ara, tant l’SP500 com el Dow Jones romanen plans. Només el Nasdaq, el selectiu de les tecnològiques, registra una alça de l’1%, emocionat pels resultats imminents d’Nvidia. “La reacció de la borsa serà una batalla entre les empreses del boom de la IA i les industrials. Unes pujaran, les altres es poden enfonsar”, afegeix Pinto.
Inflacions a l’alça
Els experts consultats apunten veuen fonaments en la lectura tècnica de Powell, i preveuen que l’IPC del país, que ara es troba al 2,7%, terminarà l’any en el 3,5%, molt lluny de l’objectiu dels dos punts que guia la mà dels bancs centrals. De fet, malgrat que el discurs sortit del Despatx Oval destaca que la cistella de preus general va fer un lleuger pas enrere el juliol, Pinto recorda que la inflació subjacent va pujar una dècima, fins al 2,3%, fet que podria indicar un encariment generalitzat dels productes de consum. La tendència encara no és prou marcada per evitar les baixades de tipus a futur, i el mercat descompta que Powell acceptarà una retallada del 0,25% el mes de setembre; però no hi ha cap seguretat que continuï fent-ho en el que resta de l’any.
No fer-ho, val a dir, significaria atiar les flames de la guerra amb Trump. El president ha exigit en múltiples ocasions al govern de la Fed que rebaixi el preu del crèdit, i que ho faci, a més, a un ritme agressiu. Ha arribat a reclamar una retallada de 100 punts bàsics en només una reunió; una proposta potencialment catastròfica per al conjunt de l’economia nord-americana, segons Clarà. Les iniciatives trumpistes, segons el docent, deixarien el regulador estatunidenc “sense eines” per adreçar cap crisi de preus que vingui a curt termini i, per tant, garantirien un període d’estagflació si arriba un cicle baixista de l’activitat econòmica.
I tot fa preveure que arribarà: cal recordar que la majoria de les amenaces aranzelàries de Trump no s’han concretat fins a principis del mes d’agost, i moltes d’elles -com les condicions comercials pactades amb el Japó o la UE- arribaran a l’economia real durant les pròximes setmanes. Així, alerta Pinto, “les empreses hauran de traslladar a preus al consum” els nous impostos a les importacions, un moviment amb efectes inflacionistes evidents. Així, el mercat descompta que Powell finalment es doblegarà a partir del setembre, però ho farà a un ritme molt més lent del que voldria el president: “no baixarà els tipus més de 25 punts bàsics”, albira. A més, des de principis d’any, ni l’IPC ha caigut significativament ni ho ha fet la taxa de desocupació, l’altra variable que guia les decisions de la Fed; fet que indica -contra les exigències de l’administració- que “l’economia està en equilibri” amb els tipus al 4,25%.
Europa tremola
Durant la crisi interna que ha fet trontollar la Fed, el Banc Central Europeu ha intentat fer valdre la seva independència. Mentre Powell ha mantingut els tipus congelats, la presidenta de l’institut emissor amb seu a Frankfurt, Christine Lagarde, ha impulsat fins a vuit baixades consecutives, totes elles de 25 punts bàsics, que han deixat el preu del crèdit en el 2%. Aquest juliol, el consell de govern estirar el fre de mà, i va mantenir la ràtio durant, com a mínim, un mes i mig. El setembre es reprendran les negociacions, amb el BCE entre l’espasa i la paret. Per una banda, els governadors més conservadors -perfils com l’alemany Joachim Nagle o l’austríac Robert Holzmann– fa mesos que intenten aturar les rebaixes de tipus; i les seves posicions han recuperat força amb la inflació sota control. Per l’altra, la baixada del preu del dòlar pot ser una amenaça per a les exportacions europees, ja malmeses pels aranzels. “El BCE no vol un diferencial massa ample entre divises, perquè un euro massa fort bloqueja les exportacions cap als EUA”, argumenta Clarà.
Els falcons, en aquest sentit, es troben amb una contradicció: la indústria alemanya és la principal exportadora de productes manufacturats als EUA dels 27. Per tant, és la primera víctima de les barreres comercials; i ho seria encara més si el canvi euro-dòlar les fa més altes. “El nord protegeix els seus interessos, i és conscient que, ara per ara, no li interessa un euro car”, afegeix el professor. D’aquesta manera, si Powell agafa la senda baixista, Lagarde podria veure’s obligada a acompanyar-lo. Fins a principis d’any, recorda Pinto, el punt d’equilibri monetari a Europa se situava entre l’1,8 i el 2,2%. Ara, el balanç es podria trobar encara més avall, als volts de l’1,5%; una escala que forçaria Frankfurt a implementar no una, sinó dues baixades de tipus en el que resta de 2025.
