L’ordre comercial mundial que surti de les actuals turbulències geopolítiques -les rèmores de la pandèmia, la transformació productiva de la Xina o els dos grans conflictes bèl·lics que amenacen l’Europa de l’Est i l’Orient Mitjà- “no podrà ser igual que l’anterior”, reflexiona el cap d’estudis de l’Escola Superior de Comerç Internacional de la Universitat Pompeu Fabra (ESCI-UPF) Joan Ribas. La globalització econòmica tal com la van conèixer les societats occidentals a mitjans dels anys 90 ha anat deixant el seu lloc al tauler del mode de producció global, amb un clar replegament d’unes potències occidentals massa acostumades al fet que tota la maquinària treballi a favor dels seus interessos. L’alça dels mercats asiàtics, llatinoamericans i africans, com demostra la intensa reunió dels governs dels BRICs que ha promès canviar el món des de Kazan la darrera setmana, acaba de qüestionar un mercat global que mai va arribar a establir-se del tot. Després de dues dècades de negocis transfronterers que “forcen” els països en vies de desenvolupament a “jugar amb les regles de l’Organització Mundial del Comerç“, en paraules de l’expert, Beijing i el seu univers s’han rebel·lat; i la resposta de Washington i Brussel·les ha estat posar-se a la defensiva. El sistema multipolar porta per cognom -com demostren els creixents aranzels que la Casa Blanca i la Comissió Europea imposen a productes estratègics forans- el proteccionisme; com a mínim a occident.
Sovint es relaciona el replegament comercial de les potències de postguerra amb la figura de Donald Trump. La victòria del 45è president dels Estats Units a les eleccions del 2016 va encetar una nova relació de l’hegemón global amb la resta del planeta. Lluny de fer d’herald de les fronteres econòmiques, però, el multimilionari novaiorquès va ser, tal com analitza el president de la Comissió d’Economia Internacional del Col·legi d’Economistes de Catalunya Xavier Ferrer, una sortida a un problema previ. “El van votar 60 milions de persones a la cerca d’alguns canvis, una solució a la incertesa interna que vivia el país”, recorda l’economista i politòleg: durant els darrers compassos de l’administració Obama es va fer evident que “trontollava el lideratge mundial” que ostentaven d’ençà dels anys 40. El món de la sortida de la crisi financera tenia diversos nuclis, no només un; i els Estats Units “no són amics del multilateralisme; i Trump, encara menys”, sentencia Ferrer. Lluny d’atacar potes estratègiques de la indústria, la primera frontera del cap d’estat republicà es va situar a la cuina: a finals del primer trimestre del 2018, va imposar aranzels a les rentadores -d’entre un 20 i un 50%- i a l’acer i l’alumini -d’un 10%-. Un estudi del portal Industry Week demostra, de fet, que sis anys després el sector de les màquines de rentar la roba és “molt més robust” que llavors, és cert. El consumidor, però, ho va pagar car: cada electrodomèstic, en un moment de retrocés del poder adquisitiu de les famílies, es va encarir entre 86 i 92 dòlars. La seva rival electoral a les eleccions a la presidència dels Estats Units del 5 de novembre, Kamala Harris, li ho retreu: “Els aranzels són un impost directe a les butxaques dels consumidors”, acusava en el seu únic debat televisat.
Aranzels demòcrates
Un impost, val a dir, que el fins ara cap de Harris també ha tingut a bé instaurar. Joe Biden, val a dir, ha seguit el rastre de Trump en la relació comercial amb la Xina. El republicà, després de la guerra de les rentadores, va prohibir -sota arguments de seguretat nacional- el negoci de diverses firmes xineses de telefonia mòbil, entre les quals destaquen Xiaomi o Huawei, i va imposar una penalització del 30% a les importacions de plaques solars, amplament produïdes per companyies del gegant asiàtic. Biden, però, va ser molt més ambiciós: en una immensa proclama, activada el passat mes de març, el president demòcrata va seleccionar un paquet de productes estratègics per als quals elevar les barreres fiscals a l’entrada dels Estats Units. Els aranzels a l’alumini, per exemple, van anar perdent pistonada durant els anys de l’administració Trump; el seu successor, però, va disparar la tarifa des del 7,5% fins al 15%. La compra de semiconductors xinesos es va carregar amb un 50% de cost afegit, doblant la taxa llavors vigent de 25 punts; i els vehicles elèctrics, també atacats per Europa, van veure el seu preu doblat a causa d’un aranzel del 100%, quatre vegades més que el que havia deixat l’ara candidat republicà. “Tot això s’explica per la pressió del sector industrial: l’automòbil estatunidenc vol que no entrin al mercat cotxes xinesos per poder vendre els seus”, aterra Ferrer. Aquesta política, però, xoca frontalment amb una Harris que vol habitar la trinxera oposada a Trump en termes de política comercial.
La vicepresidenta, a parer de Ribas, “ha de nedar entre dues aigües”. Per una banda, ha de distanciar-se d’una política molt vinculada al seu rival; una, a més, que en la tradició del seu partit és vista com profundament injusta per als consumidors. Amb fonament, val a dir: el Peterson Institute for International Economics publicava recentment un estudi que demostrava que una nova ronda d’aranzels com la que porta Trump al seu programa electoral costaria els compradors finals 500.000 milions de dòlars l’any; uns 1.700 euros per persona cada curs. Per l’altra, però, un important gruix dels votants a estats clau per al resultat de les eleccions del 5 de novembre esperen d’ella que continuï amb l’aproximació de Biden. Especialment, entre la classe obrera industrial del midwest, a territoris com Pensilvània o Michigan, on la política proteccionista es veu com una defensa del treballador davant la ingerència xinesa. I així, de fet, ho va vendre l’encara president: l’ordre amb la qual va imposar el seu sistema de tarifes al comerç internacional resava, coronant el document: “Biden passa a l’acció per protegir els treballadors i negocis americans de les pràctiques comercials injustes de la Xina”. “Cap candidat es pot presentar a les eleccions amb un programa de liberalitzacions del comerç global”, rebla el docent de l’ESCI-UPF; tot alertant que “Harris ha de nedar i guardar la roba, però això és molt difícil”.
El proteccionisme, després de Trump
Així doncs, Trump va sortir del poder, però el model que albirava s’hi ha mantingut amb intensitat. “El proteccionisme ha sobreviscut a la seva administració”, apunta Ribas. Europa és el primer exemple: la Comissió Europea, cal recordar, va instaurar un aranzel especial sobre el vehicle elèctric xinès d’un 38% a totes les importacions, al·legant que les subvencions del govern de Beijing suposaven un avantatge competitiu injust -i sense fer cas de veus del sector que apunten a una millor qualitat de la cadena de valor del producte-. El que a Washington és permanent, però, a Brussel·les és una arma de negociació: els 27, a diferència de la federació nord-americana, cerquen posicions més fortes a les converses amb el govern de Xi Jinping per trobar una postura comuna. Ho fan, però, a cost d’una important inestabilitat interna: els països contraris a la política proteccionista, com ara Alemanya, veuen com els seus ja malmesos productes industrials perden potencialment un mercat de mil milions de consumidors. Els favorables, com França i l’Estat espanyol, reben les conseqüències en forma d’aranzels al porc o als bens de luxe. “Si tapes un forat, la Xina portarà a terme accions cap a altres sectors que et faran encara més mal”, postil·la Ferrer.
Dins dels Estats Units, però, la continuïtat de la política aranzelària encetada el 2016 ha generat un important efecte bola de neu, com es pot observar en el programa del mateix Trump. El full de ruta econòmic del partit republicà per a les eleccions del 5 de novembre proposa una frontera comercial que ja no és només amb la Xina: una taxa general a les importacions del 20%. Una radicalització que els experts consultats consideren normal: durant la primera estada del milionari al 1600 de l’avinguda Pensilvània, els contrapoders dins del seu propi partit -conservadors tradicionals, fins i tot liberals- tenien més pes. “El 2016, alguns dels seus col·laboradors el podien frenar; però ara, probablement, tindrà menys impediments interns per fer-ho”, explica Ferrer. En un sentit similar, Ribas hi llegeix més iniciativa: “El Trump del 2024 sap el que ha de fer: té un programa similar, però ja no l’atura ningú”.
El món que ve
Els moviments comercials de la Xina i els seus aliats, per una banda, i dels Estats Units per l’altra, prometen un escenari d’allò més complex, guanyi qui guanyi els comicis del novembre. La conjura dels BRICs a la cerca de més veu i vot en l’ordre comercial global xoca, a ulls de Ferrer, amb una primera potència mundial que mostra importants signes de decadència. L’economista posa un clar exemple a la seva ràtio de deute sobre PIB: “ara per ara s’eleva fins al 125%, una pujada intensa que en altres moments ha coincidit amb l’entrada en crisi de potències hegemòniques”. A l’altra banda, unes economies emergents -o ja emergides, en el cas xinès- que, especula Ribas, “podrien deixar de tancar acords”. “L’entesa multilateral de l’FMI, el Banc Mundial o l’Organització Mundial del comerç, en què uns prestaven i manaven i uns altres rebien i eren manats, s’ha acabat”, projecta l’expert de la UPF. I no només entre potències més establertes, com el Brasil o l’Índia: els principals mercats africans, per exemple, “porten dues dècades molt bones” de creixement. Una expansió, a més, per a la qual l’aliat essencial no ha estat Washington, sinó Beijing. Tot plegat, amb uns Estats Units que, amb Trump al capdavant, podrien tancar-se encara més en si mateixos: “ja no serà America First; serà America Only“.
