El líder conservador Friedrich Merz encara no és canceller, però ja ha de conduir el seu primer atzucac. El guanyador de les eleccions legislatives alemanyes del passat 23 de febrer prepara una reforma constitucional per flexibilitzar el límit lleoní al deute que fa 16 anys que limita l’acció de govern al país. Des de la crisi financera, Alemanya no deixa que els seus executius caiguin en dèficits per sobre del 0,35% del PIB, fet que virtualment impedeix al país anar al mercat internacional a la cerca de finançament. El passat divendres, Merz va anunciar un pacte amb el Partit Socialdemòcrata per eliminar el topall a la despesa en partides de defensa. També busca injectar 500.000 milions d’euros en inversions en infraestructures fora de la vigilància constitucional. A parer de l’investigador del centre barceloní per als afers internacionals (CIDOB), Víctor Burguete, si conservadors i socialistes desbloquegen la seva proposta, suposarà un “punt d’inflexió en la història recent d’Alemanya”. El gran garant de l’austeritat després de la crisi financera del 2008 es veu prou amenaçat per endeutar-se, entre guerres comercials i posant pedaços per resoldre el “qüestionament” al seu sistema econòmic.
El límit de dèficit, gairebé cultural per al món polític alemany, ha ajudat que el país sigui una de les grans economies del planeta amb una ràtio de passiu sobre el PIB més baix del planeta. “El 2009 es posa el topall al deute, però sempre ha estat un país refractari a demanar préstecs”, recorda l’investigador de la Universitat Pompeu Fabra Joan Miró. La salut del mercat local, però, demana un canvi. Durant els anys més agres de la crisi financera, les finances alemanyes es van fer servir com a exemple per als països del sud de la UE. Anys després, a la sortida d’un cicle econòmic alcista, Berlín dirigeix una de les economies més danyades del continent. Després de cinc anys d’estancament, acumulen dos cursos consecutius de recessió tècnica, arrossegada per una indústria envellida, desconnectada dels avenços que la Comissió Europea ha tutelat a la resta de la Unió. Per a Miró, bona part d’aquesta desolació productiva és culpa, precisament, dels límits al deute. “L’ordoliberalisme alemany ha provocat uns danys autoinfligits” sobre les empreses productives. Durant les quatre legislatures d’Angela Merkel al capdavant de la cancelleria, l’oposició ja retreia els grans forats en infraestructures, renovació fabril i apostes tecnològiques que havia deixat el govern. El país sobrevivia artificialment sobre el “triangle daurat”, recorda Burguete: el comerç amb la Xina, la protecció dels Estats Units i l’energia barata russa. Amb la guerra a Ucraïna, els xocs de Brussel·les amb Pequín i l’ombra geopolítica de Donald Trump, cap d’aquests pilars se sosté. “És un moment de crisi existencial: tot el model de desenvolupament està trontollant”, reitera Miró.
Tot i les amenaces, Merz va esquivar en campanya les referències al topall de deute. El programa i el discurs conservador acceptava, en les setmanes anteriors als comicis, millorar les condicions de la despesa militar. El líder democratacristià, però, va evitar comprometre’s amb la inversió en altres branques. Els equilibris parlamentaris han forçat la dreta tradicional a cedir. “Perquè l’SPD estigui d’acord amb la reforma, exigeixen que l’increment en defensa no vagi en detriment de polítiques socials”, recorda Burguete.
La fràgil estabilitat
A parer de l’economista i politòleg Xavier Ferrer, la tradició de cooperació entre els dos grans partits del sistema polític alemany facilita aquesta mena de batzegades. “La gran coalició és responsable del problema d’infraestructures, i de la indústria en general. Per això no hi ha tanta dificultat a l’hora de trobar maneres de sortir-se’n”, reflexiona Ferrer. A més, el paquet fiscal servirà per accelerar la malmesa economia de la República, fet que ajudaria a equilibrar l’augment del deute. “Si s’accelera la construcció, el creixement econòmic pot ajudar a pagar la defensa”, especula Burguete. És un compromís de dues formacions que no volen deixar anar les seves polítiques fiscals de bandera: el centreesquerra es nega a tornar a aplicar retallades, mentre que el centredreta rebutja apujar impostos per costejar la nova despesa.
A parer de Ferrer, en cas que Merz aconsegueixi tirar endavant la seva reforma constitucional, Alemanya tindrà fàcil accedir a nous préstecs. La minsa ràtio de deute sobre PIB, així com l’impacte cultural que Berlín conserva sobre els mercats, obre les portes del capital internacional. Molt més, de fet, que a la resta de països europeus. Malgrat que el nou canceller indiqui una relació amb el deute molt més laxa que els seus predecessors, els comptes països del sud, fins i tot França, estan molt més profundament en nombres vermells. Així, el nou executiu accedirà a un paquet de 500.000 milions per renovar un sistema productiu rovellat, i traccionar la inversió d’un sector privat moribund. Burguete trau una lectura electoral del gir de timó de Merz: recuperar, via despesa pública, els votants desencisats que s’han concentrat sota la bandera dels ultres d’Alternativa per a Alemanya. “Els partits tradicionals han de donar una resposta a la població i revifar el creixement econòmic al país per evitar que AfD continuï capitalitzant el descontentament”, raona l’expert.
El joc brut de Merz
El camí econòmic és, doncs, evident; i el consens d’experts i mercat està amplament d’acord amb Merz. Les palanques polítiques per tirar endavant la reforma, però, es troben en un terreny més que pantanós. Una reforma constitucional com la que planteja Merz requereix el suport de dos terços del Bundestag. La cambra es renovarà, amb el nou mandat sorgit de les eleccions del 23 de febrer, a finals d’aquest mes de març. Llavors, quan Alternativa per a Alemanya es consolidi com a segona força i l’esquerra postcomunista de Die Linke torni a irrompre al legislatiu amb més de 60 diputats, l’aritmètica serà endiablada. La suma de CDU, SPD i Verds no arriba, amb les xifres sortides de les urnes, al 66% dels vots, i l’acord amb l’esquerra s’albira impossible. Per ambdues bandes: els conservadors apliquen un cordó sanitari als hereus del Partit del Socialisme Democràtic, mentre que la formació d’Ines Schwerdtner arrossega els “traumes” del comunisme alemany amb la despesa militar, i ni tan sols contempla donar suport a un paquet d’estímul en defensa. Vista aquesta mala previsió, Merz busca aprovar el seu paquet abans que entri en vigor la nova composició parlamentària. Cal recordar que el Bundestag en funcions no està tan “restringit” per legislar com el Parlament català o el Congrés espanyol quan aquests esperen la renovació “La reflexió va per la legitimitat democràtica de la mesura: es vol fer un canvi constitucional amb el parlament anterior al darrer mandat democràtic”, critica Burguete. De fet, els de Schwerdtner ja avisen que exploraran tots els recursos jurídics per evitar l’acord dins la Gran Coalició. Més contundent, Miró considera la proposta un “escàndol democràtic” en un moment d'”aritmètica endiablada”.
Més enllà de la reacció del tribunal de Karlsruhe -el constitucional federal alemany-, costarà que les xifres sumin, fins i tot abans del canvi al Bundestag. De fet, els Verds comparteixen algunes de les preocupacions de Die Linke respecte de la legitimitat de la reforma, i els mitjans europeus asseguren que faran suar Merz per complir amb el seu programa. Un dels líders federals dels ecologistes, Felix Banaszak, ha avisat conservadors i socialdemòcrates que “no acceptarem cegament la seva proposta” malgrat les amenaces internacionals. El partit de l’exvicecanceller Robert Habeck, doncs, estirarà les posicions dels conservadors per assolir millores més profundes en la despesa social del govern. Entre les exigències de Habeck i Banaszak destaquen noves inversions en transició energètica, així com afegir altres muntants estratègics a les excepcions en defensa. El programa de la gran coalició, acusava el co-president del partit, “no usa el deute per invertir, sinó per crear espai fiscal per a projectes que no tenen res a veure amb el futur del país”.
