El ministre d’Agricultura de l’Estat espanyol, Luis Planas, vol que els exportadors alimentaris de fora de la UE es mirin al mirall. L’actual titular del departament de Moncloa encarregat de l’alimentació és, com a mínim en els seus discursos públics, un ferm defensor d’una competència internacional en igualtat de condicions. En les seves reunions amb la pagesia -ja encesa fins i tot abans de les protestes encetades a principis del febrer- Planas reivindicava les conegudes, de fet, com a clàusules mirall per als tractats comercials. Les addendes legislatives que el ministre prometia a les organitzacions del camp espanyol haurien de servir, segons Moncloa, per garantir que els aliments cultivats a fora de la Unió que arriben als seus mercats ho facin amb la mateixa qualitat sanitària i ambiental. Per la cura dels consumidors; però també per evitar el dúmping de preus que denuncien els productors locals: si un tercer país no ha d’implementar inversions en fitosanitaris més avançats, o en fer les seves collites més sostenibles, pot vendre més barat, i el seu producte arrossega tota la cadena de valor a la baixa. El compromís era ferm, i així ho demostra el primer tractat comercial que Brussel·les ratificarà en anys: un acord amb Xile -que el Parlament Europeu votarà la pròxima setmana- que retira prop del 100% dels aranzels dels productes europeus al país andí, i fa el mateix amb més d’un 65% de les vendes xilenes a Europa. El tractat, segons els documents oficials de la Comissió, “cobreix el clima, el medi ambient, la biodiversitat, l’energia, els oceans (…) i els sistemes alimentaris sostenibles”. Només a primera vista, però, els camperols catalans hi han trobat la trampa: “El compliment de les clàusules no és obligatori, en cap cas la UE pot sancionar l’altre país”, lamenta, en declaracions a aquest diari, el secretari d’organització d’Unió de Pagesos Carles Vicente.
L’acord, val a dir, és marcadament progressista si es compara amb anteriors instàncies, especialment en termes de sostenibilitat ambiental i sanitària. Com explica a aquest diari el professor de la UPF Joan Miró, malgrat que no són vinculants, la sola existència de clàusules que esmentin la seguretat alimentària o ecològica “és molt més del que històricament se sol trobar en els tractats comercials de la UE”. Ara bé, la pagesia exigeix a les institucions un pas més: acords que obliguin els productors a complir no només amb els estàndards de l’Organització Mundial del Comerç -que lliguen tots els exportadors-; sinó els molt més garantistes que imposa Brussel·les. En aquest sentit, les organitzacions pageses exigiran els grups parlamentaris de l’Eurocambra que votin en contra d’una resolució que ja ha estat aprovada pels 27 -sota la presidència de torn espanyola de la UE, de fet-, però que encara ha de passar pel legislatiu comunitari. “Ens trobem amb l’entrada de productes de fora a preus baixos, i deixen els productes nacionals en inferioritat de condicions. És clarament un problema”, diagnostica el professor d’Economia de la UOC Joaquim Clarà.
Només la inclusió, fins i tot no vinculant, d’aquestes consideracions en tot un tractat comercial com el xilè -un dels grans exportadors llatinoamericans cap a l’Estat, com recorda Clarà- suposa una petita victòria per a la pagesia. La inclusió de regulacions rígides en un acord transnacional és complexa, apunta Miró, en tant que “a cap estat li agrada aquest nivell d’entrisme en la seva sobirania”. “Tot és negociar-ho, però seria una concessió molt gran per part del govern local”, prossegueix el professor de la UPF, que recorda que la posició relativa de la UE en el comerç mundial és ara menor que no pas en les dècades passades i, per tant, “abans podia demanar unes coses, ara unes altres”. Les dificultats administratives, però, són alienes als pagesos. Des de la Unió, de fet, enlletgeixen l’actitud de la CE, i retreuen que promocioni el pacte amb Xile com una sort de punt d’inflexió per al sector alimentari. “Que no facin passar bou per bèstia grossa quan les coses que diuen no són certes”, rebla Vicente. Els camperols arriben més lluny, tot sentenciant que “aquest tractat no pot ser la porta per als que vinguin, perquè continuaran fent el mateix”. “No garanteix res i no ha de ser exemple per res”, aprofundeix el secretari.
Més enllà de la tinta sobre el paper, val a dir, implementar normatives d’aquest tarannà seria extremadament complex. En primer lloc, com argumenta Miró, “quan un producte passa la frontera, és molt difícil fiscalitzar com s’ha produït”. És a dir, la dedicació de recursos per vigilar que un productor xilè -o de qualsevol altre mercat exterior- compleixi normatives europees seria gegantina. I els respectius estats, val a dir, sovint no hi compten, principalment perquè no calen inversions per garantir el compliment de normes que no són seves. Com recordava Clarà, de fet, l’Agenda 2030 va en aquest sentit: no només seria necessària una unitat legislativa que controli els aliments pels mateixos estàndards arreu; sinó també dotar totes les administracions d’eines per assegurar el compliment de la llei.
Globalització de l’agricultura
Si bé les fonts consultades es mostren crítiques amb la situació de la pagesia a Europa, les previsions per als pròxims anys no són gaire falagueres. “El sector agrícola s’està globalitzant; i està molt clar que acords com aquest no beneficien els locals”, analitza Clarà; tot apuntant que “anem cap a una situació amb països clarament productors i països clarament consumidors” -en clara divisió internacional del treball nord-sud-. És cert que, davant les tendències globalitzadores i les tensions geopolítiques que sembla que marcaran la present dècada, Europa està establint les seves barricades. “S’ha construït un arsenal d’instruments importants, pensant en la competència xinesa i nord-americana”, descriu Miró, que reconeix que hi ha una tendència cap al “proteccionisme, en algunes coses”. El sector agrari, però, no sembla constar a la llista de prioritats, i altres interessos industrials comunitaris s’imposen per sobre dels del camp.
La balança exportadora de Xile així ho indica. El país llatinoamericà és un venedor de primeres matèries: en primer lloc, segons l’OMC, de minerals, com ara el coure i els al·lògens, claus per a la sobirania tecnològica europea. En segon, però, hi apareix l’alimentació: segons l’organització sense ànim de lucre estatunidenca Food Export, l’economia xilena destaca en la venda internacional de diverses branques agràries -entre les que hi consten dues que afecten especialment Catalunya: el porc i la fruita fresca-. Així, el mercat xilè facilita els productes que també vol promocionar el camp local; mentre que compra derivats industrials, especialment en el sector de l’automòbil. No en va, de fet, l’únic país europeu que consta entre els principals socis comercials de Santiago és Alemanya. I a Berlín, constata Miró, “agrada poc tot el que sigui proteccionisme, perquè vol exportar”. Vicente fa una lectura similar: els membres de la UE amb menys interessos agraris i posicions industrials més avançades s’han imposat. “Hi ha una obertura gran en molts àmbits; hi ha l’interès de països europeus, no tan agraris, que ja els va bé un tractat molt aperturista”.
Els interessos són diferenciats, perquè els mercats són diferents. Mentre que els països mediterranis “viuen de la demanda interna” -i, per tant, busquen fronteres comercials més sòlides-; el nord busca exportar, mentre que l’est valora per sobre de tot la inversió estrangera, fet que els afegeix al tren de l’aperturisme. També l’estructura del camp explica les diferències. Tal com recorda Clarà, de fet, no tots els productors de l’Estat patiran materialment si s’aprova l’acord comercial. “El dany el notaran els petits productors; ara, per a les grans empreses agrícoles pot suposar un fort impuls exportador”; en tant que la retirada d’aranzels és massiva. “Anem cap a una globalització molt disparella”, reitera el professor de la UOC: una gran indústria amplament beneficiada pel comerç global, a cost d’una petita producció llastrada per les decisions dels grans mercats. “És la lògica de tot tractat comercial -reconeix Miró-, hi ha sectors que guanyen i sectors que perden”. El rol de les administracions, doncs, és assistir als perdedors amb “mecanismes compensatoris” que facilitin el fet de “navegar el cop”. L’expert posa l’exemple dels Estats Units, on els efectes perniciosos del comerç global sobre la pagesia es pal·lien amb “fons de reconversió i finançament de programes de polítiques actives de formació”. És a dir, no tant salvar tota l’agricultura i la ramaderia com assistir al salt dels treballadors cap a sectors que comptin entre els guanyadors de la globalització.
Futur incert per a la regulació comercial
Amb tot, les veus expertes veuen possibilitats minses de solució del conflicte a favor de la pagesia. Si bé tant Miró com Clarà reconeixen que el camp espanyol, així com el francès -dos exemples de sectors “políticament significatius”- han aconseguit gestos per part de les administracions comunitàries, els interessos contraris són massa potents. El professor de la UOC, d’acord amb el que votarà l’Eurocambra la pròxima setmana, no veu clàusules mirall en el futur. I en el futur immediat hi ha, de fet, un acord molt més gran: el del Mercosur, que ja fa anys que es negocia amb les resistències especialment de França i els seus aliats. L’elisi, apunta Miró, “fa anys que intenta evitar el tractat” amb les potències llatinoamericanes, i els socis “comencen a estar una mica cansats”. Si els efectes d’una obertura comercial amb Xile, “que són 20 milions d’habitants”, ja seran profunds sobre la pagesia local; no cal aventurar-se gaire per pensar que els de l’associació comercial de potències de l’Amèrica Llatina, “que en són 200 milions”, seran exponencialment més profunds.
Des de les entitats pageses, però, aposten per mantenir la pressió al camp i el carrer. Aquest mateix cap de setmana, des d’Unió de Pagesos s’han enviat missives a la representació política a Brussel·les per exigir el vot negatiu al tractat amb Xile; mentre que, es compromet Vicente, “continuaran les mobilitzacions”. Sense anar més lluny, i en protesta contra aquest acord específic, el principal sindicat del camp català ja ha convocat concentracions a la frontera amb França per al pròxim dimarts -en col·laboració amb agrupacions del país veí-. El secretari, lluny del pessimisme de les anàlisis expertes, assegura que les manifestacions i tractorades ja han aconseguit concessions per part dels diversos governs. A la sortida d’una reunió amb el secretari general del ministeri d’Agricultura Fernando Miranda, Vicente explica a Món Economia un canvi d’actitud substancial. A finals de gener, recorda, “em vaig reunir amb els mateixos, i no va tenir res a veure”. “El soroll s’ha fet, i s’estan escoltant les coses. Ara cal pressionar perquè Europa s’hi fiqui més”, conclou.
1 