La inflació, a espera de les dades avançades que comunicarà l’Institut Nacional d’Estadística el pròxim dilluns, ha tancat el 2022 en una mitjana del 5,2% a l’Estat i del 6,5% al conjunt de la Unió Europea. Els pics assolits durant el tercer trimestre, quan els principals mercats de la Unió van patir IPCs superiors als 10 punts durant mesos, semblen oblidats –i allunyant-se encara més–. Tot i això, encara se supera amb escreix l’objectiu tradicional dels bancs centrals, el 2%. Amb aquestes dades a la mà, la Reserva Federal i el Banc Central Europeu encara guarden entre dues i tres pujades de tipus d’interès, segons anticipen les principals agències i entitats financeres. Aquest encariment del preu dels diners pot, però, estar fonamentat en una imprecisió. En realitat, “als Estats Units estem al 2%, i a Europa al 3,5%”, argumenta a aquest diari el professor de la Universitat Pompeu Fabra Jan Eeckhout.
En un recent article, publicat el passat 23 de gener, Eeckhout assegura que “el període d’inflació elevada s’ha acabat”. Es tracta d’un problema de perspectiva: el càlcul de la inflació que es presenta al públic dos cops al mes –una estimació i una dada definitiva– fa servir una mitjana dels preus del darrer any. Així, els preus del mateix producte el dia que es presenten les dades i vuit mesos abans tenen el mateix valor a l’hora de definir el resultat definitiu. Això, explica el professor, és “irrellevant quan la inflació és estable”. De fet, si els preus es mantenen dins d’uns patrons controlats, es fa necessari: una mitjana redueix els efectes de períodes de rebaixes, ofertes especials o altres anomalies que podrien distorsionar l’IPC.
En una situació com la del darrer any, però, porta a engany. “L’índex anual mitjà té un biaix en favor de dades molt llunyanes, i indica el preu real amb un retard de sis mesos”, introdueix Eeckhout. L’alternativa: un mesurament basat en kernels– a molt grans trets, una mitjana ponderada–. En el model que proposa l’economista, s’atorga en l’operació un valor descendent als preus segons la seva llunyania temporal. La formula, raona, permet “valorar el present evitant errors de mesurament immediats”.
Els bancs són els experts
“Els Bancs Centrals en són conscients”, reconeix Eeckhout. Els mateixos analistes de les grans institucions monetàries del planeta fan servir, indica l’expert, un càlcul basat en el momentum, que redueix la mostra a tres mesos –un mètode “menys sofisticat” però similar al de la inflació instantània–. El problema principal, doncs, és de comunicació: si bé els banquers oficials són conscients dels factors que poden distorsionar les seves estadístiques de preus –no tant, potser, com els resultats d’aquest model–, el públic no ho és. Els principals actors econòmics –consumidors, empreses i fins i tot administracions– treballen amb les dades d’inflació que tenen a l’abast: si aquestes dades no representen la realitat, el seu comportament tampoc no ho farà.
Mostrar una xifra inexacta de preus al consum, apunta Eeckhout a la seva recerca, “té profundes implicacions en política monetària”: per exemple, contractes amb clàusules d’actualització segons la inflació es mouran molt més del que haurien de fer-ho; proveïdors i distribuïdors de productes finals establiran preus més elevats o més baixos del que caldria segons uns futurs marcats per dades parcialment incorrectes o futurs financers mal valorats. “Si tenim una expectativa de futur amb preus molt alts, prendrem decisions diferents; si som massa conservadors, al Banc Central li costarà més controlar la inflació”. Si les empreses apugen preus, si els salaris guanyen valor a un ritme que no s’ajusta a l’índex de preus real, el regulador endurirà la política econòmica quan, amb unes altres dades sobre la taula, no ho faria.
Inflació, minut a minut
Com conclou al seu treball acadèmic el mateix Eeckhout, “quan parlem de preus, com més aviat es publiqui la dada i com més informativa sigui aquesta, millor”. Un cop més, quan l’economia es troba en una fase estable, és relativament menys important: els preus a curt termini seran similars als preus a llarg. “El pes òptim és una funció de la variabilitat que hi ha a les dades”. Avui dia, la variabilitat és extremadament elevada, i l’economia d’empreses i ciutadans depèn d’un càlcul fidedigne dels preus.
Així, una solució podria ser, explica a TOT Economia el professor, que els bancs centrals comuniquessin ambdues dades, tant la mitjana anual com la instantània. Va, de fet, encara més enllà. Amb un càlcul immediat com el que presenta, “un canal com Bloomberg podria mostrar els preus a temps real, com ho fa amb la cotització de les empreses”. “Si la gent tingués la informació més actual, prendria decisions més ajustades a ella”, conclou Eeckhout.
