La inflació ha estat la infam protagonista de la vida econòmica als mercats europeus d’ençà de la sortida de la pandèmia. Importants xocs de demanda, entre el trencament de cadenes de subministraments i una crisi energètica que ha forçat a una reforma del mercat elèctric a tot el continent van encetar una crisi de preus que va assolir a mitjan 2022 cotes inaudites en el segle XXI. Ara bé, el consens de les grans organitzacions financeres i monetàries del planeta va canviar progressivament el seu focus de les grans catàstrofes geopolítiques a decisions concretes que han sostingut l’IPC elevat durant mesos, abans i més enllà de l’abast de guerres i tancaments de fronteres. La darrera memòria del Comitè Econòmic i Social de l’Estat feia seva una dada d’Intermon Oxfam que apuntava que, durant el 2022, el 90,7% del deflactor de preus del PIB sorgia dels marges extraordinaris del sector privat –és a dir, suggeria que la immensa majoria de l’excés de preus que patia la població era conseqüència dels beneficis extraordinaris que certs racons del teixit empresarial acumulaven durant mesos–.
L’acadèmica alemanya Isabella Weber encunyava a inicis del 2021 un terme econòmic suggerent però polèmuc, que va aixecar polseguera entre empresaris i economistes clàssics: la greedflation, o inflació per avarícia. Segons Weber va plantejar en un article a The Guardian, algunes grans empreses “sistemàticament traslladaven les pressions inflacionistes als consumidors fins i tot per sobre dels costos”. És a dir, l’experta observava com uns primers xocs inflacionistes servien perquè companyies diverses encarissin els seus productes per sobre del que escalaven els costos, traslladant el pes de la inflació als consumidors i augmentant substancialment els seus marges. Aquesta posició compta amb el suport d’acadèmics i experts heterodoxos, així com dels sindicats. “L’increment de la inflació té a veure amb el manteniment dels marges de les empreses quan apujaven els preus; i en el fet de no baixar-los quan s’abarateix l’energia”, etziba Ricard Bellera, secretari d’Economia i Treball de Comissions Obreres a Catalunya. Les grans figures de l’acadèmia van rebutjar de ple la postura -el premi Nobel Paul Krugman va arribar a titllat la teoria de “veritablement estúpida”-; un rebuig, però, que s’ha anat substituint per un consens econòmic en què fins i tot la presidenta del BCE Christine Lagarde ha cridat l’atenció als empresaris sobre els riscos de prioritzar els seus beneficis per sobre del control de preus. Les dades, a més, acompanyen el diagnòstic: sectors estratègics amb baixa competència, amb l’energia al capdavant, van aplegar guanys històricament alts coincidint amb els pics de la inflació.
La crisi de preus ha colpejat sectors diversos. De fet, fins a les darreres pujades del preu del carburant, l’alimentació era la branca econòmica que liderava l’espiral, amb IPCs sectorials propers al 15% en els pitjors moments del cicle. L’efecte sobre el benefici de les empreses, però, no afecta totes les branques empresarials per igual. Segons el darrer informe de l’observatori dels marges empresarials impulsat pel Banc d’Espanya, de fet, la ràtio de guanys sobre vendes de les grans superfícies de distribució alimentària s’ha mantingut estable durant tot el període inflacionista; i en nivells comparables als d’anys anteriors a l’escalada de preus. Si s’observa la mateixa dada corresponent a les empreses energètiques, el dibuix és substancialment diferent: segons les dades del BdE, la ràtio de beneficis sobre ingressos del sector energètic es dispara d’ençà del darrer trimestre del 2020. El banc espanyol diferencia dos tipus d’empreses energètiques: les petrolieres i les comercialitzadores de productes elèctrics o gasístics. En ambdós casos, però, l’escalada és substancial. Mentre que els guanys sobre ingressos del sector del petroli creixen en prop de 15 punts en poc més de dos anys -d’al voltant del 2,5% dels ingressos fins superar el 17%-, les elèctriques encetaven el 2023 en un 25%, gairebé 10 punts per sobre de la tendència prepandèmica.
Baixen els preus, baixen els guanys
El fenomen respon al caràcter oligopòlic i inelàstic del mercat energètic, com confirma l’economista i membre d’Espai ZeroVuit Enric Vila, aquells sectors ” on les empreses tenen més poder de mercat, menys competidors”, gaudeixen de més “llibertat” per cobrar al consumidor final quantitats cada cop més elevades, estiguin aquestes relacionades directament amb la inflació o no. És per això que a un mercat altament competitiu com és el de l’alimentació els alts preus de les matèries primeres no han deixat tants diners a la caixa de les grans distribuïdores -com confirma el BdE, amb marges estables d’ençà del 2017-; mentre que els marges d’elèctriques, gasístiques i petrolieres es van disparar durant els mesos més durs de la crisi inflacionista. Així doncs, no és d’estranyar pels experts que ara que els preus es comencen a estabilitzar a la baixa, aquests beneficis extraordinaris disminueixin. D’aquesta manera, les energètiques que un dia es van enriquir, comencen a disminuir els seus guanys: “Hem vist com aquestes empreses guanyaven molts més diners aquests últims mesos a causa de la inflació. Ara que baixa, també ho fan els beneficis”, explica Albert Banal, professor de la UPF. Els exemples més recent de la correlació que identifica Banal són, de fet, un gegant petrolier i un del gas: Repsol ha anunciat aquest mateix dijous un retrocés del seu benefici del 14% fins al tercer trimestre; mentre que Enagás va lamentar una contracció dels guanys superior al 26% en el mateix període.
Vila rebutja establir una relació de causalitat directa entre la caiguda de preus de petroli i gas i el retrocés de la posició de balanç de dos gegants del sector com són Repsol i Enagás, en tant que encara és massa d’hora per comptar amb les dades que ho confirmin; si bé hi veu una clara “correlació” entre ambdós fenòmens -una correlació que encaixa amb la teoria de la greedflation plantejada per Weber-. Seran els pròxims mesos, però, els que confirmin o desmenteixin l’estratègia empresarial que va denunciar l’economista alemanya, quan es concretin les posicions que prenen les grans companyies que vagin patint retallades al seu balanç de la mà de la recuperació de la normalitat de preus. “Serà interessant observar com el gran capital reacciona a la baixada de costos”, reflexiona l’economista, si bé no s’aventura a preveure com serà aquesta reacció. Més contundent es mostra Bellera, que alerta de “riscos” a mitjà termini pel que fa a l’estratègia de preus. El sindicalista apunta cap a les corporacions a “sectors poc competitius”, que, igual que es podrien permetre elevar els preus per sobre de la inflació, també serien capaços de mantenir-los elevats fins i tot amb una baixada dels seus costos. “Quan creixen els marges, vol dir que el sector no està prou obert a la competència”, critica l’expert de CCOO. En un sentit similar, la responsable sindical d’UGT a Catalunya Núria Gilgado apunta que una possible solució a aquests riscos seria “l’entrada d’un nou jugador públic en la partida” del proveïment energètic, un moviment que considera “essencial”. La sindicalista reclama una actuació de l’administració dins del mercat energètic per a “protegir els consumidors dels augments de preus” -uns encariments, afegeix, que “només beneficien a les empreses”-.
Un mercat regulat en un futur incert
L’encariment de l’energia ha repercutit en la inflació dels preus en general pel que Banal reconeix com “un efecte en cadena”. D’aquesta manera, l’electricitat o el petroli són dos productes que no només es comercialitzen dins del mercat sinó que s’utilitzen per fer funcionar altres sectors, que han vist incrementats els seus costos de producció per culpa de l’augment de preus. Així doncs, tot i que el preu de l’energia s’estabilitzi a la baixa, els sectors que s’han vist afectats per aquestes pujades, no es recuperen amb la mateixa rapidesa. “Podem veure com la inflació està baixant, però no hem recuperat els preus d’abans de la crisi“, explica el professor de la UPF. Aquest fenomen, doncs, provoca que les prediccions de futur -tot i que confirmin una tendència a la baixa– no siguin tan esperançadores com sembla: “És molt fàcil la reacció a l’alça dels preus, però baixar és més complicat”, lamenta Banal.
En aquest sentit, els experts consultats pel Món Economia coincideixen en la necessitat d’aplicar polítiques públiques per acompanyar les dinàmiques del mercat en el control de preus. Vila, però, introdueix un matís: “una mateixa mesura va bé per a tothom”, raona l’expert, tot indicant que la regulació de preus a un mercat marcadament tancat com és el de l’energia no ha de prendre la mateixa forma que una a qualsevol altre sector -com podria ser el de l’alimentació, on s’han intentat introduir topalls als preus per vies diferents, des de la negociació col·lectiva fins a la política fiscal, amb resultats, segons les organitzacions de consumidors, menys que satisfactoris-. Els límits als preus, però, no són l’única eina disponible per al seu control, com descriuen tant Vila com Bellera: la política fiscal entra en joc allà on una intensificació dels impostos sobre els guanys empresarials fan “menys atractiva la concentració dels beneficis”, raona el sindicalista. Per un camí similar, Gilgado reclama que les mesures fiscals que ja s’han aplicat sobre sectors estratègics, com ara els impostos extraordinaris a les grans energètiques, es mantinguin a llarg termini -i, de fet, esdevinguin més ambiciosos-. “Aquests impostos extraordinaris s’han de convertir en un cost fix per a les empreses”, conclou.
