La recuperació econòmica en els anys posteriors a la pandèmia és un dels grans arguments a favor de la gestió del govern espanyol. L’executiu de Pedro Sánchez abandera un creixement de PIB superior als dos punts en un 2023 especialment tens als grans mercats comunitaris –tant Alemanya com els Països Baixos han entrat en recessió en algun moment del curs– i un mercat laboral que acumula, malgrat les alertes de les associacions empresarials, fites de treballadors comparables només amb els mesos anteriors a la crisi financera del 2008. Els primers compassos del post-covid van exemplificar, en el discurs de Moncloa, un canvi de rumb intens respecte del tractament de les crisis per part de les institucions europees. Després d’una dècada de polítiques fiscals restrictives d’ençà del 2017, Brussel·les ha trencat línies vermelles, des del deute comú fins a la retirada de les normes de despesa, per encetar el ressorgiment de les seves economies per la via expansiva. Per desenvolupar-les, però, va reclamar el mateix 2020 plans de Recuperació i Resiliència, unes regulacions estatals que, segons explicita l’economista i director executiu de Fedea Ángel de la Fuente en un paper publicat aquest mateix dilluns sota el títol Les reformes del Pla espanyol de Recuperació, “han d’estar ben dissenyades i correctament executades” si es vol que la Unió continuï lluny del camí de l’austeritat.
En el cas de l’Estat espanyol, a ulls del mateix expert, algunes de les grans mesures del govern de Pedro Sánchez arran dels acords amb Brussel·les han estat “apuntant en la direcció oposada” a la necessària per a la sostenibilitat econòmica. Fins i tot aquelles que han anat en un sentit correcte, raona De la Fuente, “han mancat ambició”. En el seu recent estudi, l’economista reconeix que “millorar la protecció social ha estat la primera prioritat del govern actual”, si bé “els bons desitjos no sempre s’han traduït en polítiques efectives”. Les reserves del director general, val a dir, coincideixen amb moltes de les crítiques que l’acadèmia i el món empresarial han dirigit a l’activitat legislativa i executiva de Moncloa: la llei de l’habitatge, la reforma laboral o la reformulació de les pensions són alguns dels segells que s’atribueix el govern Sánchez; unes reformes que sovint les forces del mercat estatals –i també catalanes– han posat en qüestió.
Val a dir que, si bé aquestes han estat les principals línies normatives, qüestions com una nova fiscalitat o mesures per reduir el risc de pobresa també consten entre els objectius de la UE. Uns objectius, secundaris, per dir-ho així, que tampoc no han tingut recorregut: mentre que “encara no hi ha hagut cap intent per implementar cap de les reformes” en l’àmbit impositiu plantejades fins ara, la principal eina per combatre la precarietat, com és l’Ingrés Mínim Vital, s’ha vist “enormement alentit” per la seva centralització en mans de l’administració estatal.
La primera gran escletxa, malgrat haver estat pactada amb sindicats i patronal, es troba a la Reforma Laboral. El món del treball, així com les forces polítiques que conformen la majoria d’investidura de Sánchez, la reivindiquen com una gran victòria; si bé l’empresariat de tot el territori espanyol comença a veure-hi seriosos problemes. Segons De la Fuente, el paquet normatiu adreça la limitació dels contractes temporals, actuant en favor dels indefinits sovint mitjançant la polèmica figura del fix discontinu. El mateix expert, però, raona que “ha tingut poc efecte en la duració dels contractes”; una crítica que ja feia Foment del Treball mitjançant un dels seus informes de conjuntura econòmica. El darrer document d’estudi del mercat laboral i la negociació col·lectiva de l’entitat catalana, publicat el passat mes de novembre, revelava que un 70% dels nous contractes indefinits “no superen l’any de vida”. Aquestes imperfeccions, unides a una realitat salarial que manté la pèrdua de poder adquisitiu de les rendes del treball, obre la porta, segons els de Josep Sánchez Llibre, a “renegociar” el text en conjunt. Poc abans de les eleccions al Congrés dels Diputats, val a dir, el president dels empresaris espanyols, Antonio Garamendi, es va afegir a la conversa, tot aclarint que la reforma “es podria retocar” per millorar els seus aspectes més maldestres.
La llei de l’habitatge, un marc contraproduent
Una de les normes que representa la tensió entre polítiques socials i viabilitat econòmica que indica De la Fuente al seu estudi és la llei de l’habitatge. Les reserves del director general de Fedea, val a dir, van en una línia similar a la del conjunt del sector immobiliari: la llei, assegura, pot “no només no tenir èxit sinó ser contraproduent” pel que fa a garantir el dret a una residència. Les mesures centrals del text, com ara el control dels preus de l’habitatge o la inseguretat jurídica que introdueix per als propietaris, “limita els rendiments de les inversions dedicades al lloguer o augmenta el seu risc esperat”; fet que desincentiva la presència de nous habitatges al mercat. Una lectura similar a la de la Federació d’Associacions Immobiliàries, que, un cop es van aprovar els índexs per posar topalls als preus dels arrendaments en localitats d’especial tensió, alertava que farà dubtar els propietaris abans de posar els seus pisos al mercat, fet que enfonsarà l’oferta i dispararà de nou els preus. De fet, segons les dades de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona publicades a mitjan març, els lloguers a Barcelona –la vila tensada per excel·lència al país– haurien crescut en els darrers 12 mesos un 10%, fins a superar els 1.130 euros mensuals. Dinàmiques reguladores com la limitació de preus, a ulls de l’economista, “forcen els costos socials, totalment o parcial, sobre els propietaris privats”.
La sostenibilitat de les pensions, sota sospita
La reforma de l’expansiu sistema de pensions espanyol ha estat una de les comandes europees que més ha defensat el govern de Pedro Sánchez. El ministre de la Seguretat Social que la va dissenyar, l’actual titular de Transformació Digital José Luís Escrivá, la va reivindicar a capa i espasa a diversos fòrums –inclosa una notablement antagonista reunió anual del Cercle d’Economia–. El canvi al sistema, que inclou qüestions com la recuperació de l’alça de les prestacions segons l’IPC mitjà anual, ha suposat un significatiu augment de la despesa pública en la partida, fet que ha portat que molts empresaris i experts hagin qüestionat si el nou model és sostenible a mitjà termini. El mateix De la Fuente alerta que l’actual disseny “pot comprometre la sostenibilitat financera del sistema i el model d’equitat intergeneracional”; tot assegurant que els càlculs del ministeri han estat “amplament qüestionats”. Segons els càlculs del director general de Fedea, en l’actual camí, l’any 2050 l’Estat espanyol gastarà un 17,8% del seu PIB en prestacions públiques, més de dos punts per sobre de les estimacions de Moncloa; fet que el situaria com el país europeu amb més despesa en aquesta partida amb una important diferència. Aquesta escalada en despesa suposaria un dèficit a la guardiola de les pensions equivalent al 4,5% del PIB en el període entre el 2022 i el 2050, una xifra inassumible pel sistema. “Seria prudent reconsiderar una reforma que necessita importants correccions des del moment de la seva aprovació”, raona l’expert.
Més enllà de la qüestió de la sostenibilitat financera, diverses entitats han apuntat que el nou model de prestacions públiques, especialment pel que fa a les de jubilació, poden suposar una important àncora per a la creació d’ocupació. Segons els empresaris espanyols, de fet, l’alça de les cotitzacions a compte de l’empresa que acompanya la reforma podrien incrementar els costos laborals fins al punt de posar en risc prop de 200.000 llocs de treball, a més d’amenaçar importants efectes sobre les alces salarials dels empleats. En aquest sentit, des de Fedea apunten la necessitat de replantejar, sigui des de Madrid o des de Brussel·les, el camí a seguir. L’autor de l’informe reclama “correccions que incrementin la sostenibilitat de les finances públiques”. “Encara hi som a temps de rectificar”, conclou.
