La Barcelona de les alçades s’ha vestit de gala aquest estiu. Alguns dels grans edificis del front litoral de la capital catalana fa setmanes que llueixen amb grans pancartes publicitàries amb motiu de la celebració de la Copa Amèrica de Vela. L’Edifici Colón, les torres del funicular del Port de Barcelona o el Portal de la Pau, en són alguns exemples. En una exhibició de múscul sense massa precedents a la ciutat, la cita esportiva i els seus patrocinadors han aconseguit fer-se visibles arreu del territori, acaparant també tota la publicitat comercial de grans artèries com el carrer de la Marina o l’avinguda del Paral·lel. Tot plegat sense haver de fer una inversió corresponent amb aquest desplegament gràcies a la declaració de la competició com a esdeveniment d’excepcional “interès públic”, una categoria que ha permès als organitzadors tenir una verdadera catifa vermella tant per part de l’Ajuntament de Barcelona com de la resta d’administracions implicades a l’hora de demanar permisos i llicències d’ocupació d’espai públic, rebre subvencions o gaudir d’exempcions fiscals, entre altres. Un ambient facilitador que s’ha fet encara més ofensiu per als moviments socials i veïnals de la ciutat arran dels darrers càlculs publicats per La Directa, que demostren unes projeccions d’assistents i audiència enormement inflades. “És un absolut escàndol”, denunciaven des de la Plataforma No Copa Amèrica, que aglutina l’oposició social a la regata.
Sobre la façana posterior del Portal de la Pau, l’única de les quatre que encara està en obres, s’estén una gran pancarta on hi figuren tots els patrocinadors principals de la cita esportiva. El gegant anunci sembla un recordatori que indica que la reforma d’aquest emblema de la Barcelona marítima amb més de 116 anys d’història ha estat possible gràcies a la seva participació directa o indirectament en la iniciativa. Entre els principals noms destaca per sobre de tot el de Louis Vuitton, principal patrocinador de l’esdeveniment. Propietat de la família Arnault -el patriarca, Bernard Arnault, es disputa amb Elon Musk el títol d’home més ric del món- forma part del hólding LVMH, la multinacional del luxe més important del planeta, amb marques com Moët Chandon o el whisky Hennessy. Els guanys que genera el seu sector, val a dir, estan clars fins i tot en un moment de crisi general -en tant que empresa europea, amb una indústria i diverses economies ara per ara en punt mort-. Les cotitzacions del grup dels Arnault a la borsa francesa -parquet des del qual opera- es troben ara per ara en mínims de dos anys, arrossegades per aquesta crisi general del continent. A tancament de la sessió parisenca, el títol de LVMH supera els 600 euros. Per comparar, la Ibex amb els títols més competitius aquest mateix dijous és Aena, i supera de poc els 189 euros.
Per sota, la línia es manté: la catalana Puig, estrella de la borsa espanyola en les darreres setmanes i senyera clau del sector de la perfumeria al país, consta entre les esmentades. És, de fet, la marca nominal de la competició femenina -una que cerca, en paraules de l’alcalde de Barcelona Jaume Collboni, “democratitzar” la regata-. La familiar dirigida per Marc Puig ostenta alguns dels segells més rellevants del món del perfum a Europa, i se’l considera competidor, de fet, de l’univers que representa LVMH. Sota el paraigua de la flamant Ibex -hi va arrabassar el lloc, cal recordar, a la cadena hotelera Melià- pengen els productes de Carolina Herrera, Jean Paul Gaultier, Nina Ricci o l’exclusiva marca de sabates Christian Louboutin. Com en el cas dels Arnault, els Puig no passen el millor moment a la borsa després d’un ascens fulgurant; si bé en el seu cas els motius són tècnics: els costos del salt al parquet han reduït els beneficis en un 27%, fins a uns 157 milions d’euros. Tot plegat després, però, de disparar les vendes per sobre dels 2.170 milions; fet que demostra la robustesa de la indústria prèmium fins i tot en un moment de terrabastall econòmic. D’ençà de la presentació de comptes, la multinacional ha vist retallat la cotització fins als 19,8 euros l’acció, lluny dels 28 que van arribar a sobrevolar durant la seva lluna de mel al mercat madrileny. Els drets de naming no acaben amb Puig i Louis Vuitton, però: la competició juvenil portarà el segell d’Unicredit, el principal banc italià; i el quinzè del continent per actius gestionats.
Els punts de trobada amb el món del luxe, però, no acaben amb els patrocinis directes de les competicions. A qualsevol de les pancartes amb les quals la Copa Amèrica destaca el seu official timekeeper; la línia de rellotges suïssos de luxe Omega. A la seva cartera, màquines que oscil·len entre els 7.000 i els 40.000 dòlars. En concret, l’edició Copa Amèrica del seu Diver 300, un dels models més populars que ofereixen, s’eleva fins als 7.200 euros; tot plegat sota la jerarquia de la multinacional helvètica The Swatch Group. Es tracta del fill de la família Hayek, considerada una de les nissagues més importants del món dels rellotges d’alta gamma. Actualment ja es troba sota control de la segona generació, amb Nicolas Hayek Jr., primogènit del fundador, com a president i CEO -i liderant, a més, un agressiu procés de recompra d’accions que va activar una recent inversió d’uns 20 milions d’euros-. A diferència de Puig, la rellotgera ha vist com les seves vendes feien aigües durant el primer semestre; amb batzacs importants a la mateixa Omega i a altres marques de les quals són propietaris, com ara Tissot o Longines. A les tres marques titulars s’hi afegeixen noms de la talla de l’aerolínia Emirates, o la divisió de creuers de luxe del grup MSC, la jove Explora, fundada l’any 2021 -totes elles properes a les preferèn cies de consum de les rendes més elevades, dins el perfil d’assistent que freqüenta l’America’s Cup-.
La Copa de “l’efecte crida”
A parer d’entitats socials i veïnals del territori, la presència d’aquesta mena de línies d’alt estànding entre els principals socis de la Copa Amèrica revela el full de ruta econòmic de l’esdeveniment: a parer d’Irma Samayoa, integrant de la plataforma No Copa Amèrica, la regata -i els importants beneficis fiscals i de promoció que ofereix als anunciants- vol carburar un “efecte crida” a Barcelona, un missatge clar de portes obertes a altres companyies especialitzades en el luxe; tot plegat amagat sota una suposada ambició atlètica. “Moltes marques de luxe miraran cap a Barcelona amb l’excusa de vendre esports”, etziba Samayoa, que emfatitza el reduït interès que desperten les curses fora d’un nucli molt especialitzat i de rendes molt elevades. A parer del catedràtic jubilat d’Economia de la Universitat de València, Ismael Hernández -autor dels demolidors informes que van detallar el forat que l’organització va obrir a la capital del Túria- la Copa ofereix a l’alt empresariat “mecanismes de caràcter social”; més que no pas uns guanys operatius per als negocis del dia a dia. “Els equips són organitzacions de luxe, no se’n refien de ningú i no generen activitat econòmica per a la població”, sentencia l’expert.
La gènesi de la fiscalització
La primera gran polèmica amb la Copa Amèrica va esclatar precisament de la mà del seu patrocinador principal. Ens hem de remuntar al passat mes de maig, quan va tenir lloc la polèmica desfilada de Louis Vuitton al Park Güell, que va celebrar-se enmig de protestes veïnals i càrregues policials. Durant els preparatius d’aquest exclusiu esdeveniment, els operaris van esfondrar un mur protegit com a patrimoni de la humanitat per la Unesco. Les destrosses van aixecar molta polseguera i van atraure les mirades tant del veïnat com de les entitats socials, que van començar a investigar com era possible que la coneguda marca parisenca pogués dur a terme un esdeveniment privat d’aquestes característiques en un recinte de titularitat municipal.
Cal recordar que aquesta pràctica de cedir espais del recinte projectat per l’arquitecte Antoni Gaudí per a festes privades era habitual al voltant dels 2000, però es va aturar de sec l’any 2022 després de les sospites de tràfic d’influències entre els inversors privats i l’Ajuntament. Des d’aleshores només s’havien celebrat alguns actes i concerts públics de manera puntual fins a l’aterratge de la companyia parisenca de la mà de la competició de vela. Precisament, l’hermetisme tant pel que fa al cost de la reparació dels danys -que finalment es va saber que va ser de 3.552 euros– com al contracte en si signat entre B:SM i Louis Vuitton, que estava sotmès a una clàusula de confidencialitat, van alimentar la rumorologia sobre la tarifa pagada per la marca per poder ocupar durant diversos dies una part del parc.
Ara bé, només cal fer una ullada al consorci signat el maig del 2023 per part de totes les administracions i institucions implicades en la cita esportiva per adonar-se que l’executiu barceloní ha posat verdaderament la catifa vermella als impulsors de l’esdeveniment i als seus patrocinadors principals, com és el cas de la companyia propietat de la família Arnault, deixant la tarifa en una quantitat testimonial, sinó nul·la. Segons figura en aquest acord, l’Ajuntament “atorgarà les llicències o autoritzacions necessàries per acollir i desenvolupar l’esdeveniment” i permetrà, en la mesura que sigui possible, “l’ús d’edificis, instal·lacions i infraestructures dels quals sigui titular o que estiguin sota la seva gestió per a l’organització i promoció de l’esdeveniment”.
Catifa vermella més enllà de la vela
La barra lliure als grans esdeveniments i als seus patrocinadors, però, no s’acaba amb la Copa Amèrica. Dos mesos abans de l’inici de la cita esportiva, un altre esdeveniment impulsat per promotors privats col·lapsava el centre de Barcelona durant més de dos dies. En aquella ocasió, el passeig de Gràcia va ser l’escenari triat per a la celebració d’una exhibició de cotxes de Fórmula 1 que va provocar fortes afectacions a la mobilitat i que també va despertar força recel veïnal. La tarda del 19 de juliol, el rugit dels motors dels bòlids rebia la resposta en forma de crits dels centenars de manifestants convocats per la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB) que es van concentrar per mostrar la seva oposició tant a la iniciativa en si com a l’ocupació de l’espai públic per a interessos privats.
De la mateixa manera que amb l’acte de la firma francesa de moda, la ciutadania va decidir aleshores organitzar-se per mostrar el seu rebuig a l’exhibició i plantar cara al model d’oci que sembla estar volent implantar l’executiu encapçalat per Jaume Collboni. Un ampli dispositiu dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra va impedir que els manifestants accedissin a la zona on s’estava celebrant la cita automobilística, per la qual el consistori va destinar prop d’un milió d’euros del pressupost municipal, “més del doble de tot el pressupost anual previst per millorar els entorns escolars i fer-los més saludables i segurs per als infants”, segons denunciaven els concentrats. Una inversió important que, malgrat tot, és deu vegades inferior a la destinada per part de les arques municipals a la celebració de la Copa Amèrica, amb qui la Fórmula 1 comparteix precisament alguns dels patrocinadors.
“Volem dir prou a un model de ciutat completament insostenible. Ens sembla un disbarat desproporcionat. És incoherent que hi hagi un circuit de Fórmula 1 al centre de Barcelona i el mateix passa amb la Copa Amèrica. Estem cansats del circ en què sesta convertint la ciutat, volem una Barcelona que no sigui un aparador. No pot ser més un parc d’atraccions”, assenyalava aleshores Jordi Elgstrom, portaveu d’Eixample Respira, tot anticipant-se a la forta oposició que rebria en els següents mesos la competició de vela.
1 
