Europa va entregar les armes davant Trump al saló d’un club de golf per oferir seguretat a les empreses. El pacte que va oferir la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, al llogater de la Casa Blanca tenia com a objectiu oferir un camí segur al sector privat del continent; encara que no fos el camí desitjat. Un acord a mitjà termini, es podia desprendre de les declaracions posteriors de la líder conservadora alemanya, servia per evitar les sacsejades d’un president nord-americà erràtic, que canvia de parer en qüestió d’hores i sense motiu aparent. Sense anar més lluny, el passat dijous es va fer públic el programa per eliminar tots els impostos a les importacions nord-americanes, a la cerca d’una via més lliure a la malmesa indústria de l’automòbil de la UE, i estalviar a les operadores “500 milions d’euros mensuals” en concepte d’aranzels als EUA. Les concessions, però, poden haver estat excessives, si es comparen amb el perill real que han provocat les tarifes sobre teixit industrial del 27. Així se’n desprèn de les actes de la darrera reunió de política monetària del Banc Central Europeu: per als governadors, de tots els signes econòmics, “la incertesa continua sent elevada per la política comercial i la geopolítica“; però aquesta no hauria provocat “gaires instàncies de volatilitat al mercat”. És a dir, l’amenaça de Trump, en cas d’haver-se mantingut, podria haver quedat en poc més que això: una amenaça.
En el seu debat, els governadors monetaris europeus van arribar a la conclusió que “la incertesa” dels aranzels podria “no tenir un impacte tan negatiu com s’havia plantejat”. L’avenç de les economies comunitàries, totes elles encara sota amenaça de noves fronteres econòmiques amb la primera potència mundial, no ha estat pitjor que ara fa un curs, abans del retorn de Trump a la Casa Blanca. De fet, segons dades de l’Eurostat, el PIB dels 27 va créixer un 0,6% la primera meitat del curs, dues dècimes per sobre del tancament del 2024.
En primera instància, els banquers centrals assumien que els exportadors havien accelerat les vendes als EUA per evitar les barreres impositives -és a dir, s’havien venut durant el primer semestre productes i serveis corresponents al segon- i, en conseqüència, el creixement era morós. Tot i això, en les primeres setmanes del juliol, es va poder ratificar que “no havien caigut els fonaments” de l’activitat en els primers sis mesos de l’any. S’havien, de fet, ampliat: les exportacions havien perdut pes en el rendiment de les principals economies comunitàries; però aquest forat havia estat cobert pel consum intern i la inversió -com ja han apuntat diverses institucions econòmiques catalanes durant l’estiu, des de la Cambra de Comerç de Barcelona fins a la branca barcelonina del BBVA-. Amb tarifes o sense, doncs, els 27 registraven un “creixement fràgil, però constant”.
Tant és així, segons les notes de la reunió de política monetària, que fins i tot els mercats financers començarien a estar immunitzats a les batzegades trumpistes. Després dels primers mesos de la nova administració, especialment entre el febrer i l’abril, en què els índexs borsaris van esclatar, amb pujades i baixades diàries seguint cada declaració del president, els inversors “estan reaccionant menys a les novetats aranzelàries”. El capital, han teoritzat els governadors, està començant a “aïllar el soroll” que provoquen les constants amenaces de Washington; i això, combinat amb una “fortalesa econòmica més segura de l’esperat”, ha animat els parquets del continent. Sense anar més lluny, l’Ibex-35 va tancar la passada setmana un rally que l’havia portat a màxims de més de 18 anys, per sobre dels 15.200 punts. Abans de la consolidació de les últimes jornades, que l’ha fet perdre el llindar, es va arribar a flirtejar amb el rècord històric: els 15.945 punts.
Cop a la inflació
Els efectes econòmics de la guerra comercial s’han manifestat, segons els banquers, molt més en els preus que no pas en l’activitat econòmica. En un sentit que, a priori, podria semblar beneficiós: segons l’anàlisi del govern monetari de la Unió, la cistella de preus podria patir una retallada si “els aranzels porten a una demanda més baixa d’exportacions europees, i els productes s’han de redirigir cap als consumidors interns”. És a dir, tot allò que sigui inviable transportar als Estats Units, es vendrà entre els 27, inundant els mercats i, al torn, rebaixant-ne el preu. A més, s’haurien eliminat bona part dels perills alcistes de les noves fronteres tarifàries, tots ells relacionats amb el sector de l’energia. Lluny d’haver-se tensionat, les cadenes de subministrament energètiques, especialment la del petroli, s’han tornat més laxes, amb baixades del preu actual i dels futurs que han ajudat a contenir l’IPC en la majoria de països europeus.
Tot i això, la potencial inestabilitat de preus ha servit per tornar a encendre el debat dels tipus d’interès, amb una part del consell de govern centrada a l’estabilitat de l’índex i, per tant, reclamant noves retallades; i una altra que sosté encara que “el perill alcista a mitjà termini” obliga a mantenir una posició conservadora. L’argument dels coloms, els partidaris de la flexibilitat monetària, apunta que l’aplicació definitiva dels aranzels podria alentir el conjunt del flux econòmic, i que un crèdit més barat serviria per revifar-lo. A més, la debilitat del dòlar ha provocat que el tipus de canvi sigui excessivament favorable a l’euro, un desequilibri que pot esdevenir inflacionista. D’aquesta manera, i amb un índex de preus “per sota dels objectius durant diversos trimestres consecutius”, veuen recomanable continuar retallant els tipus. A la contra, els falcons apunten a la inflació del sector serveis, que roman elevada al continent, i alerten que les onades de calor que ha patit la regió sud poden “aplicar pressions inflacionistes” sobre el sector agroalimentari. D’aquesta manera, els perfils més ortodoxos reclamen disciplina monetària, i mantenir els tipus en nivells restrictius durant el que resa de 2025.
El mercat ja ha rebut el missatge d’aquesta divisió en el si del Banc Central; i els signes d’abaratiment del crèdit s’han refredat en les darreres setmanes. L’últim, l’euríbor: l’índex de préstecs interbancaris, que marca el cost dels interessos de les hipoteques a la UE, ha trencat la ratxa de set baixades consecutives, i encetarà el setembre en el 2,11%, tres dècimes més que a l’inici de l’agost. Fonts financeres consultades per aquest mitjà reclamen que continuïn les rebaixes de tipus. De fet, sostenen que haurien de ser més intenses que el que s’esperava a principis d’any, amb entre dues i tres retallades més, per deixar el punt d’equilibri en l’1,75%. La presidenta Christine Lagarde desfarà la incògnita el pròxim 11 de setembre, quan està prevista la reentré monetària de Frankfurt. Fins llavors, el debat romandrà viu.
