La rellevància de les cadenes de subministrament globals, un d’aquells mecanismes prou gegantins per semblar abstractes en l’estructura de l’economia-món, es va fer evident durant la pandèmia. El tancament de fronteres i l’efectiva impossibilitat d’enviar vaixells, avions i altres mitjans de transport de mercaderies de punta a punta del planeta va fer caure el castell de naips de la indústria occidental. La deslocalització i la dependència fabril d’entorns llunyans als mercats on es venen els productes finals eleva els vincles entre regions, motor i efecte de la globalització de les darreres dècades, i multiplica els efectes de qualsevol esdeveniment que dificulti l’execució del transport internacional. Les guerres i les crisis sanitàries són fonts de preocupació molt evidents, però el Banc Central Europeu alerta que les empreses i les institucions no tenen en compte la gran amenaça per a aquests camins entre potències: l’emergència climàtica. “El rol de les cadenes de subministrament per transmetre i amplificar riscos físics relacionats amb el clima entre països ha rebut sorprenentment poca atenció“, estableix un recent estudi publicat per l’institut emissor comunitari.
En un recent working paper sota el títol de La globalització del canvi climàtic: amplificació dels riscos climàtics a través dels enllaços input-output, el Banc Central Europeu proposa un nou model per quantificar la forma en què els batzacs mediambientals poden afectar, en xifres, els riscos de pèrdua de valor a les grans economies del planeta. Tècnicament, el treball s’encarrega de creuar dades: per primer cop, i atenent l’enorme forat que hi ha en “l’enteniment de les pèrdues econòmiques reals” provocades per l’amenaça climàtica, filtra les potencials pèrdues en termes de producte interior brut esperades per als principals països pel setrill del model input-output; és a dir, amb les interdependències entre els sectors econòmics d’un país, una regió o el món sencer. D’aquesta manera, no només estima les pèrdues d’un sol país o regió, sinó que proposa una forma de mapejar els efectes de l’emergència climàtica sobre el conjunt de les relacions econòmiques al món globalitzat. Els resultats, val a dir, no són gaire falaguers: en el pitjor dels escenaris contemplats pels seus autors -els economistes Stephan Fahr, Richard Senner i Andrea Vismara-, la Unió Europea perdria, l’any 2050, el 10% del seu PIB per causa dels estralls climàtics. Aquesta xifra seria, apunten els experts, 15 vegades superior a la que s’esperaria observant únicament les dades locals.
La nova aproximació europea, tal com evidencia l’estudi -publicat aquesta mateixa setmana- trenca la tendència de les recents lectures econòmiques dels efectes del canvi climàtic. Tal com apunten els autors, les darreres estimacions “no mostren efectes especialment preocupants” sobre els grans mercats del continent. A més, una millora de la productivitat com la que cerca la Unió Europea amb la seva estratègia d’autonomia estratègica podria arribar a compensar les pèrdues generades pels estralls climàtics: amb un 0,5% d’augment del PIB per hora treballada als països de la moneda única, es podria arribar, segons aquesta perspectiva, a capgirar la qüestió i encetar la dècada del 2050 amb un valor afegit superior a l’actual. Ara bé, la manca d’una perspectiva global pinta un quadre “excessivament optimista”, en paraules dels economistes; fins al punt d’allunyar-se de la realitat. Una perspectiva agregada, transnacional i a través de sectors, ensenya una realitat molt més obscura: algunes de les indústries estratègiques de la regió podrien arribar a estar en perill. Per exemple, una visió completa dels efectes de la pujada del nivell del mar o els esdeveniments meteorològics extrems sobre la cadena de valor del sector primari podria suggerir que “la seguretat alimentària global podria estar en entredit”; més pel vessant industrial que no pels efectes sobre les matèries primeres. “Les inundacions no destrueixen només produccions agrícoles; també colpegen fàbriques”, postil·len.
Les regions més colpejades
Europa, val a dir, està especialment amagada dels efectes econòmics de l’emergència climàtica. Amb el model actual, el risc previst sobre el PIB comunitari no arriba a l’1%, especialment causat per les pressions hídriques. A l’altra banda de la taula, la conjunció de les temperatures extremes, les sequeres i altres esdeveniments podrien arribar a colpejar directament l’economia del sud-est asiàtic en més d’un 15% del PIB. Aquest, però, és el shock directe: cops sobre l’economia local estrictament basats en allò que succeeix dins les fronteres d’un territori. Ara bé, amb una estimació amplificada, Europa passa a escalar molt per sobre del 10% de pèrdues potencials, amb un escenari extrem d’emissions -el conegut cm a RCP8,5, on es mantenen els nivells d’activitat actuals- superior al 20%. Altres regions, com l’Àfrica subsahariana, tindrien en risc una quarta part de la seva economia.
Si s’observen els països europeus concrets, el Mediterrani sembla, amb certa diferència, la zona pitjor posicionada per sobreviure un escenari catastròfic d’emergència climàtica. El shock directe sobre l’Estat espanyol -amb les previsions desagregades que critiquen els autors de l’informe- voltaria el 2,5%. En un escenari de capacitat de recol·locació comercial -és a dir, si es pot tornar a apropar la producció i el comerç i no dependre tant de cadenes de subministrament llunyanes- aquest PIB en risc augmentaria per sobre del 3%. En la pitjor de les ocasions, sense aquesta capacitat d’apropament productiu, podria arribar a superar el 20%. Unes xifres similars, recull l’article, a les italianes, que es mou en extrems d’entre un 2% de previsió mínima i un risc proper 25% en agregat sense capacitat productiva i comercial pròpia. Xipre, Portugal i Grècia se situen en l’entorn, en una clara tendència perillosa per al sud d’Europa. Amb aquestes xifres, els tres economistes proven de demostrar que la dependència del comerç internacional multiplica els efectes de l’emergència climàtica sobre l’economia global: l’autonomia estratègica, doncs, és també un escut contra el foc planetari.
Alerta sectorial
L’informe europeu també es para a analitzar el valor afegit brut en risc dels principals sectors de les economies europees. No sorprèn que el més afectat seria el comerç: fer arribar productes d’un punt a un altre és essencial per a aquesta mena de serveis; i els riscos físics del canvi climàtic trenquen, precisament, la mena de camins que exigeix aquesta activitat. Ara bé, algunes de les branques econòmiques que albiren un retrocés més potent són substancialment menys materials: els mateixos autors apunten que “sectors com les finances, les assegurances o l’administració pública esperen pèrdues significatives”; fet que podria generar un “cercle viciós” per a les empreses productives que en depenen. Amb tot, l’institut emissor crida a entendre els “enllaços” entre tots els cantons de la producció i el consum global. Aquesta perspectiva, conclouen, “és clau per desenvolupar una gestió sòlida de riscos per al futur”.
