La cap de llista dels Comuns per a les eleccions del 12-M, Jéssica Albiach, va trigar pocs minuts a posar als comicis el segell de “plebiscit”. Després d’haver tombat els pressupostos del govern de Pere Aragonès amb el Hard Rock com a bandera, l’esquerra alternativa del país ha insistit, en una campanya especialment intensa, en el model productiu com a gran actiu social –un model que va des del turisme a l’habitatge, passant per la indústria o els serveis públics–. Amb la crisi residencial al “cor” del programa i en diametral resistència contra els macroprojectes, els d’Albiach recorden arreu els acords i reformes a càrrec de la seva referent estatal, la líder de sumar, vicepresidenta segona i ministra de Treball del govern espanyol Yolanda Díaz. El món del treball ha tingut la seva veu al grup parlamentari dels Comuns en l’exsecretari general de CCOO a Catalunya Joan Carles Gallego. Economista de formació, i ja entomant el camí de sortida de l’hemicicle, Gallego rep El Món Economia hores després del Primer de Maig per parlar de legislació laboral, trens i energies renovables; amb la gestió pública al centre de tot plegat: “Fins ara, tothom havia rigut les gràcies a les privatitzacions”.
Els Comuns, ja des de la convocatòria electoral, plantegen el 12-M com un “plebiscit” entre models econòmics. Per què aquesta centralitat del model productiu?
Catalunya té dos grans problemes: un és l’emergència climàtica, que és global i ha arribat per quedar-se. I això obliga a fer un canvi en la forma en què produïm, distribuïm i consumim. L’actual estructura productiva ha de variar, ha de moure’s. Per exemple, el sector turístic tal com existeix avui no és sostenible des de cap punt de vista. Cal buscar un model diferent, sense repudiar-lo; però buscant un turisme equilibrat, sostenible i just. I a la indústria, tres quarts del mateix: necessitem una indústria circular, més eficient energèticament. Hem de canviar les bases de l’estructura econòmica; per enfrontar el repte climàtic però també la desigualtat. Una desigualtat que s’explica pels elevats nivells de precarietat laboral. Hem avançat en l’estabilitat, però no en els salaris. Hem de millorar l’estructura salarial, en salaris directes, però també indirectes: no pot ser que allò que es guanyi al lloc de treball, s’ho mengi la societat. En termes d’accés a l’habitatge, transport públic, qualitat dels serveis públics… Aquests dos reptes fan necessària una estratègia a mig i llarg termini per canviar el model productiu, de país cap a un més just i sostenible.
Quina és la trinxera dels Comuns en aquest plebiscit?
Cal avançar de manera clara en un canvi de model energètic cap a les renovables, deixar enrere el mix actual de nuclears i combustibles fòssils. I, en segon lloc, avançar en l’electrificació de l’economia; que les empreses i llars puguin fer servir l’electricitat per a la seva activitat. Per altra banda, posar les infraestructures al servei de la connectivitat global. I aquí s’emmarca l’aposta pel ferrocarril; millorar el tramat ferroviari, des del convencional fins als trens lleugers. Cal trenar tot el territori; no només l’Àrea Metropolitana, sinó els Pirineus, les Terres de l’Ebre, la Catalunya interior… Un model que permet també retallar el transport de mercaderies per carretera, intensiu en consum de combustibles fòssils. I un tercer element, la potenciació dels serveis públics, incloent-hi l’habitatge. Com posem les bases materials perquè la ciutadania pugui viure millor; amb drets garantits, de qualitat i que no generin desigualtats.
Els sindicats posaven al centre del passat Primer de Maig dos grans eixos: la reducció de jornada i les millores salarial. Atesa l’oposició patronal i política d’aquestes mesures, especialment les 37,5 hores, hi ha camí per aplicar aquestes mesures? No hi ha massa resistències, amb la present correlació de forces?
La reducció de jornada té avantatges des de diversos punts de vista. Tant des del punt de vista social, que allibera temps de vida, com per al funcionament de les empreses. Ajuda a augmentar la productivitat, a evitar temps morts. Hi guanya tothom: tant el treballador com l’empresa, que es veu forçada a introduir innovacions organitzatives o tècniques que millorin la productivitat. Ha de ser possible aplicar-la des de l’empara legal i la negociació col·lectiva, per ajustar-ho. En un primer terme proposem les 37,5 hores per llei, però moltes empreses ja es troben en aquesta jornada real; es podria generalitzar sense problemes. Però, al mateix temps, cal obrir-se a, en el marc de la negociació col·lectiva, explorar majors reduccions amb l’horitzó de les 32 hores, o els quatre dies setmanals.
Algunes de les millores laborals de la darrera legislatura, però, s’han fet només amb una part del diàleg social. Les dues darreres pujades de l’SMI en són exemple. Hi ha marge, d’ara endavant, per continuar legislant en l’àmbit laboral només amb el món del treball?
Seria ideal fer-ho en el marc del diàleg social, però si una part es nega a entrar a la negociació, no queda més que acordar amb l’altra. Si una part pren una actitud de bloqueig, es pot desbloquejar pactant amb l’altra. La patronal ha de ser responsable; ha de veure que té més avantatges entrar en un acord que quedar al marge. Un entra a una taula de diàleg buscant un acord; i acordar és fer concessions. Però si una banda no vol concedir res, haurà d’assumir el pacte al qual arribin els altres. La patronal ha de ser conscient d’aquesta realitat, sobretot perquè els canvis plantejats són d’època. El millor seria fer-los amb acord, però el govern no en pot renunciar. Parlar de la jornada laboral no és només parlar d’empresa, sinó de la vida de les persones.
Preveu una situació similar al diàleg social català que aquesta manca d’acord que pateixen a l’Estat?
Espero que no hi hagi el mateix enrocament que hi ha amb la CEOE; que les patronals catalanes siguin més sensibles amb la realitat econòmica del país. Hi ha determinats convenis a Catalunya on la reducció de jornada s’ha acordat. Amb lògica, les patronals no haurien de ser reactives a les 37,5 hores. Una altra cosa és plantejar de sobte les 32, llavors podríem discutir. En qualsevol cas, la reducció de jornada ha d’incloure incentius en la negociació col·lectiva, i la Generalitat pot fer-ho. El Govern és un actor econòmic: compra béns i serveis, licita. A l’hora d’interpretar aquest paper, podria prioritzar les empreses més exemplars en termes de condicions laborals, millora social, compromisos de sostenibilitat… Pots prioritzar a qui compres, amb qui contractes. I així es promouen els canvis.
Com valora aquest rol d’actor econòmic per part del Govern sortint? Especialment després del trencament de les converses per l’Acord Interprofessional de Catalunya.
Per una banda, hi ha el tema del Pacte Nacional per a la Indústria, que va venir a sentenciar allò que sindicats i patronals ja havien treballat. Venia de l’acord previ entre empresaris i sindicats. A banda d’això, no ha tingut un paper rellevant. L’AIC es fa a dues bandes, entre empresaris i sindicats; el Govern és espectador. Tot i això, podria ajudar a facilitar els acords. Si no fas res, evidentment de vegades les coses es bloquegen. I no hem vist un paper proactiu per part del Govern.
Veuen marge, doncs, de collar el món empresarial.
El Govern ha de facilitar els acords. No interferir, però sí facilitar, ajudar a superar esculls.
La vicepresidenta segona Yolanda Díaz obre la porta a una reforma de l’acomiadament, una de les qüestions que va fer que, per exemple, ERC votés en contra de la Reforma Laboral el 2022. Creu que va fer curt aquella reforma?
La Reforma Laboral anava al fons d’un problema concret, que era la temporalitat que envaïa el sistema econòmic. Aquest era l’objectiu fonamental, i això s’aconsegueix. Avui la majoria de contractes són indefinits, i la temporalitat ha caigut 10 punts. Evidentment, no es podia tocar tot, especialment perquè es volia construir des de l’acord. Ara es fa un pas nou, alineat amb algunes sentències de la UE. Ja es planteja que el cost de l’acomiadament ha de ser reparador per al treballador i desincentivador per a l’empresari. L’acomiadament no pot flexibilitzar les condicions de treball per adequar-les als canvis del model productiu. S’ha de revisar, per tant, el cost de la indemnització; i fer-ho amb el diàleg social. Si no, ens trobem que cada cop es judicialitza més el procés, i el darrer recurs seran aquestes sentències europees. Els empresaris han d’entendre que o bé trobem una solució, o el conflicte quedarà instal·lat, i això no és bo per a elles.
El punt de partida és el retorn als 45 dies?
Aquest és un element que havia funcionat. No era carregós per a les empreses, ni extremadament satisfactori per als treballadors. S’ha de tenir en compte.
Les patronals dirien, Foment presentava un informe recentment en aquest sentit, que la longevitat dels contractes indefinits ha caigut arran de la Reforma Laboral. Adreça la reforma aquest problema?
Si es milloren les condicions de l’acomiadament per al treballador i aquestes empitjoren per a l’empresa, aquesta rotació dels contractes indefinits es pot eliminar. El que no pot ser és que els empresaris entenguin que, quan hi ha canvis en el mercat, surt més a compte acomiadar que reorganitzar-se. La flexibilitat que necessiten les empreses ha de ser negociada, i donar garanties als treballadors. Els empleats no poden ser un recurs que té l’empresa per adequar-se als canvis al mercat. El tractament legal de l’acomiadament ha d’ajudar a transitar cap a una modernització de les empreses.
El finançament, i el dèficit, recorre la campanya del 12-M. El seu programa recull, en línies similars al del PSC, la solució del consorci tributari que contempla l’Estatut del 2006. Permet aquesta via gestionar tots els recursos que es generen al país?
El Consorci Tributari, format per ambdues agències, permetria una recaptació total dels impostos a Catalunya. Això garanteix un element de transparència, les relacions entre les dues administracions ja no té problemes d’opacitat. També estalvia el problema de les bestretes, perquè els recursos ja són a Catalunya. La figura del Consorci dona moltes garanties a Catalunya per recaptar-ho tot, disposar dels recursos recaptats i, a partir d’això traspassar la quota de solidaritat que s’acordi en el model de finançament.
Per tant, a parer seu, la diferència material entre el Consorci i un finançament singular no és gaire important.
No, des del punt de vista de la gestió dels recursos no. La diferència és en la forma: el Consorci obliga a un pacte entre administracions, a la creació d’un organisme en el qual les dues agències estan implicades. Això evita les desconfiances. L’altre model és unilateral, i sempre poden haver-hi dubtes.
Políticament, el Consorci tributari sí que és singular a Catalunya. Com explicarien això a la resta de territoris, més reticents a qualsevol vis de singularitat catalana?
Creiem que hem de construir un nou model de finançament a Catalunya, dins del règim comú. Aquest finançament s’ha de basar que la població rebi els recursos que genera. Necessitem un model transparent, clar i que garanteixi el principi d’ordinalitat. Cal trencar la lògica de ser el 17% de la població i rebre el 13% dels recursos. A partir d’aquí, hi ha els elements propis de cada comunitat. A Catalunya hi ha unes competències que no té la resta; tenim el Consorci, reconegut per llei; i tenim voluntats polítiques que podem explicitar en una negociació bilateral. Per exemple, cal millorar el finançament local. Segons l’Estatut, una part correspon a la Generalitat. Aquí també es pot fer un acord específic en la mesura que vulguem més competències.
L’impuls dels serveis públics xoca en bona part amb el retorn de les normes fiscals europees. Com plantegen, en aquest sentit, augmentar la recaptació?
Tenim marge en l’àmbit de la fiscalitat verda. Són impostos que no són molt recaptadors, però incentiven canvis d’actituds. Per altra banda, també hi ha marge entre les grans fortunes: successions i patrimoni. Allò que afecta a l’1% de la població. Hi ha altres qüestions que no són competència catalana, que corresponen a l’Estat, com ara la millora de l’impost de societats i altres gravàmens sobre el capital. En societats, hi ha una enorme distància entre l’impost legal i l’efectiu. Les pimes paguen més del 17%, i les multinacionals no arriben al 6-7%. Sobre això es pot actuar. I finalment evitar el dúmping fiscal, com el que passa a Madrid o Andalusia, que no cobren els impostos, però demanen els recursos. Hem de garantir la corresponsabilitat fiscal, perquè si no el dúmping atrau inversions, però després els serveis públics es paguen amb els diners del del costat.
Com es fa per evitar que les fortunes marxin per aprofitar aquest dúmping?
Per una banda, establir un terra fiscal a tot l’Estat garanteix un gran pas, perquè evita els regals fiscals. Per altra, una gestió eficient dels recursos públics en el finançament dels serveis: la qualitat de la salut, l’educació, el transport… Tots aquells elements que fan atractives les inversions a Catalunya.
Parlen d’una redistribució territorial del sistema productiu, de les iniciatives industrials. Això xoca amb una manca d’infraestructures de transport a bona part del país. Veuen viable posar empreses allà on no hi ha trens?
D’entrada, cal tenir clara l’estratègia, per aclarir a tothom cap a on anem. De vegades, determinades inversions industrials tenen un període de maduració; i si l’inversor sap que allà hi haurà una línia ferroviària, la implementarà. Per altra banda, tenim infraestructures bastant acceptables que connecten el territori, però hi ha colls d’ampolla industrials. No tot el territori podrà tenir un gran nivell de desenvolupament industrial. S’ha de compensar amb activitats econòmiques que generin riquesa arreu. Quan parlem d’indústria, parlem d’indústria hotelera, alimentària, gestió de les masses forestals… Un conjunt de pràctiques que de vegades no necessiten tant de transport.
Per altra banda, les inversions ferroviàries també tenen processos de maduració llargs. Però has de saber si hi vols anar o no, perquè com abans comencem, abans arribarem. Evidentment, el ferrocarril és el futur del transport, també de mercaderies. Si volem millorar portar productes a Europa, cal millorar la connexió ferroviària amb el continent. Hem de traure camions de la carretera, perquè no és sostenible.
Comenten al programa la necessitat d’ancorar les inversions al territori. Després de l’experiència de Nissan, pateixen perquè les recents inversions industrials al país siguin internacionals, en aquest sentit?
El nivell de patiment amb les inversions industrials és menor, perquè instal·len línies de muntatge, equipaments, maquinària… Un capital físic que és difícil deslocalitzar. Nissan decideix deixar de produir a la Zona Franca; però les instal·lacions no se les endú. Tot i que és cert que això passa perquè hi ha una gran mobilització dels treballadors. Des d’aquest punt de vista, hi torno, patim relativament. Igualment, cal que els recursos públics que es donen per atraure aquests projectes tinguin condicions. Que qualsevol ajut quedi lligat a compromisos, i, a ser possible, a participacions en el capital. No és un plantejament que estigui avançant, però hi haurem d’anar insistint.
Sí que avança en el cas de l’Estat espanyol, amb el cas de Telefónica. A Catalunya no ho fa?
Fins ara, tothom havia rigut les gràcies a les privatitzacions. Aquest era el paradigma amb el qual la dreta ho gestionava tot. Ens hem de felicitar que, a escala estatal, s’hagi començat a entrar a empreses estratègiques. Això ha d’anar a més, i a Catalunya hem de fer el mateix. El Govern ha d’intentar situar-se en aquelles empreses estratègiques necessàries al país. Si volen un crèdit de l’ICF, per exemple, ha d’estar condicionat a tenir una cadira al consell d’administració. Altres països d’Europa ja ho han entès, quan aquí fèiem el contrari. Ara estem en la línia d’introduir participació pública, i en aquest sentit hem de continuar collant.
Caben en el mateix país el projecte industrial que plantegen i el Hard Rock?
El Hard Rock és un model caduc. Des del punt de vista econòmic, els EUA ja estan desmuntant aquesta mena de complexos. Només queda Las Vegas, i perquè compleix altres funcions. Creiem que, com a model, no té atractiu a futur. Per altra banda, tenim un desequilibri a Catalunya que sobreocupa els 15 quilòmetres de la línia costanera per la indústria turística. Sotmetre la zona de Salou, Vila-Seca; on ja hi ha Port Aventura, hotels, segones residenciàs… No ajuda a reequilibrar el territori, sinó que reforça el sistema vigent. No encaixa, doncs, amb el canvi de model productiu en el sentit de la justícia social.
Tornarà a ser una frontera a l’hora de negociar després del 12-M?
Després del 12-M haurem de llegir els resultats, què diu la ciutadania. I, a partir d’aquí, pactar un programa de Govern. Posarem una sèrie de propostes sobre la taula que ens permetin fer front als reptes que tenim. I en el Hard Rock, situarem les seves incoherències amb el model de país. A partir d’aquí, caldrà negociar.
Un factor de negociació, però no una línia vermella.
No pots entrar a una negociació amb línies vermelles. Ja s’aniran veient. En el tema del Hard Rock hi ha altres elements. No pot ser que la fiscalitat del joc caigui fins al 10%, ha d’arribar a on la teníem, al 55%. No podem ser als nivells de Macao, sinó als de la UE.
Han de venir menys turistes arreu? O s’han de redistribuir?
És evident que el turisme, tal com el tenim, no dona més de si. Genera molts desequilibris, socials i territorials. I això ho hem d’abordar. És un sector d’activitat econòmica, amb una aportació a la riquesa a la qual no hem de renunciar. El model turístic s’ha de diversificar, no podem centrar-nos en el sol i platja. L’oferta turística ha d’integrar la riquesa cultural del país. Hem d’evitar que determinats territoris només visquin del turisme. I hem de garantir que l’oferta sigui sostenible. Des del Govern podem liderar aquests canvis.
Per tant, el problema turístic és una qüestió més de gestió que no pas de necessària reducció de l’afluència de turistes.
En venen molts! I es concentren a determinats llocs. A Barcelona, i a la franja costanera generen moltes externalitats socials. Aquí no n’hi caben més.
Però a la resta del país sí.
Es poden distribuir millor. Ja hem arribat a un sostre, però si els distribuïm bé, tots podem arribar a guanyar.
Plantegen un augment de la dedicació pressupostària important per pal·liar la crisi de l’habitatge. Quines polítiques s’han de fer?
La principal és construir, per arribar al 15% del parc de lloguer social. L’administració ha de liderar la construcció d’habitatge social, que permeti inundar el mercat de lloguers assequibles que pressioni a la baixa el conjunt dels preus. Sense una gran oferta pública, difícilment abaixarà el preu dels privats, perquè no hi haurà competència. Per aconseguir això, s’ha d’actuar de diverses formes. Cal penalitzar l’habitatge especulatiu i els habitatges buits. No pot ser que els grans tenidors deixin pisos buits fora del mercat per mantenir els preus alts. Després, actuar sobre el dret de tanteig i retracte dels poders públics sempre que un habitatge es posa al mercat.
Contra aquesta especulació, el programa dels Comuns contempla els models d’Amsterdam – una restricció als inversors exteriors– o el de Viena –un impost sobre la compra especulativa–. Quin prioritzen?
Si s’ha de triar un, el més adient és l’impost a la compra especulativa. El model Amsterdam acaba arribant al mateix punt: evites la compra d’immobles per revendre’ls a benefici. Però la prioritat és Viena.
Comenta la necessitat d'”inundar” el mercat de pisos buits. El projecte del 30% de dedicació a ús social a les noves promocions de l’Ajuntament de Barcelona era un exemple, però el PSC, en el cas del consistori, ja l’ha aturat. Com pensen superar aquest escull?
És possible mantenir el model, especialment si s’aplica sobre tota Catalunya. El problema quan s’intenta aplicar sobre un territori concret és que facilita que les pressions dels lobbies s’hi focalitzin. Quan la mesura és global, que abasta el conjunt del mercat immobiliari del país, les pressions s’acaben diluint. Per altra banda, hi ha un problema de gestió. La seva aplicació ha de ser negociada de tal manera que es puguin cobrir els espais territorials amb més tensió.
I pel que fa al món de l’empresa? Els grans espais empresarials de la construcció s’hi han oposat a la capital.
Hi ha tot un seguit d’operadors que poden col·laborar amb aquests processos. El món cooperatiu té una gran tradició a Catalunya, i voluntat d’actuar. Després, part del sector privat entén que ha de conjugar la seva activitat amb la construcció d’habitatge assequible. La idea és potenciar l’habitatge cooperatiu, perquè implica la participació directa a la ciutadania en el que ha de ser el seu bé d’ús.
I en el cas de les empreses tradicionals?
Treballarem perquè ho acceptin. Han de veure que la iniciativa té elements positius. S’ha d’acabar la idea que el sector de la construcció és merament especulatiu. Ha de dotar un bé de consum assequible per contribuir a satisfer les necessitats socials del país. En aquest marc, el sector ha de poder viure. Però una cosa és viure, una altra cosa és assolir els nivells d’enriquiment especulatiu que s’havien arribat durant uns anys. Això possiblement no tindrà més recorregut. No vol dir que les empreses no hagin de tenir el seu guany, però s’hauran de situar als nivells d’altres sectors econòmics.
