“Una integració financera incompleta és el taló d’Aquil·les d’una economia: genera vulnerabilitats i riscos de fragmentació”, sentenciava el que fora president del Banc Central Europeu i primer ministre italià Mario Draghi, un dels grans proponents contemporanis del federalisme econòmic dels 27. D’ençà de la publicació del seu ja famós informe econòmic, Draghi ha recorregut Europa clamant per un millor funcionament, un de més conjunt, de les institucions continentals. Les crides del banquer, i del seu paisà Enrico Letta, a una Europa articulada es fan més potents amb els batzacs geopolítics que Brussel·les no deixa de rebre, i que clarament amenacen el futur de la comunitat com a potència econòmica. En una recent ponència a la fundació Repsol, Letta alertava de la condició de “colònia financera” que Europa pateix envers els Estats Units. Sense trencar aquest lligam, lamentava el mandatari, “no serem capaços de progressar”. Els reports Draghi i Letta són recents; però la cita anterior no ho és: encara al capdavant del regulador monetari, l’any 2014, el romà es dirigia als membres del Parlament Europeu pregant reformes federalitzants per garantir l’encaix financer de la UE al seu entorn global, llavors encara amenaçat per les rèmores de la Gran Recessió. En una dècada nova, la maquinària continua igual de rovellada: un recent estudi elaborat per diversos economistes del Banc Central Europeu, sota el títol La geografia del capital a la UE constata que, lluny d’avançar, “la Zona Euro està menys integrada financerament del que sembla; tant internament com de cara a la resta del món“.
De totes les fronteres comunitàries, segons el document publicat pel BCE, n’hi ha tres especialment elevades -tres que, de fet, trastornen el conjunt del càlcul dels actius financers que es mouen efectivament pels mercats europeus-: els Països Baixos, Luxemburg i Irlanda. Aquests tres mercats, sovint criticats com una sort de paradisos fiscals interns, operen -a parer dels autors- com a centres financers exteriors, aliens a la dinàmica continental. “Es tracta de centres financers offshore interns (OOFC), perquè són mercats locals que actuen en molts aspectes com altres actors offshore“, indiquen.
Així, segons els autors de l’informe, les estimacions de posicions inversores al conjunt de la Unió són molt més baixes, a efectes pràctics, que el que recull les xifres oficials, en tant que moltes de les inversions recollides es fan des de carteres situades fora de la UE aprofitant les elevades tanques fiscals d’aquests tres països -és a dir, malgrat operar a sòl comunitari, les laxes normes fiscals dels països esmentats atrauen capital que ni es mou ni prospera per a Europa-. “En comptes de les posicions de 6,1 bilions d’euros en bons i 4,2 bilions en equity, estimem que la propietat europea cau fins als 3,4 i els 2,8 trilions”, respectivament. És a dir, els moviments de capital genuïnament continentals es redueixen a la meitat quan es té en compte el paper neerlandès, irlandès i luxemburguès a escala dels 27.
Sense lectures correctes
Es tracta d’un problema, segons indica el document, marcadament estadístic: les normes fiscals de Luxemburg i Irlanda especialment; i els Països Baixos a la cua. Així, inversions transfrontereres que, materialment, es fan des de fora de la Unió Europea en aquests paradisos interns es recullen, de fet, com a capital situat als OOFC descrits pels autors. Sobre les dades de la UE, així, Luxemburg és el país, segons les dades públiques de la UE, amb carteres inversores internacionals per més valor, amb uns 2,5 bilions d’euros, molt per sobre dels Estats Units i de les quatre grans economies comunitàries.
Els càlculs dels especialistes consultats pel BCE, que cerquen filtrar aquest capital forà i llistar els portfolios realment existents a la UE, dibuixen una imatge diferent, pràcticament oposada, a la de les xifres oficials. Segons l’informe, sense aquests beneficis comptables, els tres mercats offshore interns de la UE s’enfonsen en acords de finançament; i queden per sota de totes les economies dinàmiques de la UE, i fins i tot de Bèlgica i el Regne Unit. De fet, segons es pot observar en el mateix document, les carteres inversores locals són pràcticament inexistents a Irlanda i a Luxemburg: la immensa majoria dels actius que s’hi situen es dirigeixen cap a països de fora de la Unió Europea. Per contrast, a Alemanya, la pràctica totalitat dels hóldings financers parteixen de capital domèstic, malgrat que alguns vagin destinats a actius forans.
Un mercat petit
Si les estimacions d’una Europa no federalitzada allunya l’economia local de la de les principals potències, els resultats d’aquest recent informe revelen una posició financera, asseguren els autors, encara més precària. “Les activitats financeres que es porten a terme als països offshore de la UE fan créixer artificialment la integració financera de la Unió respecte de la resta del món”, sentencien; tot retornant a l’enorme distància entre les xifres oficials i les que realment es corresponen a capital comunitari. Aquest espai entre els fons reals i els registrats fonamenta, recorden els economistes encarregats del paper, la teoria de la “riquesa perduda” de l’economista Gabriel Zucman: l’absència de dades fiables de molts dels països que operen com els esmentats fa que hi hagi bilions de dòlars en moviment al planeta que, a tots els efectes, no es poden localitzar.
“L’escala de riquesa perduda a Luxemburg i Irlanda és enorme”; asseveren, elevant-la fins als 3,2 bilions d’euros -a finals del 2020, les darreres dades completes de les quals tenen constància-. Bona part d’aquest capital, segons l’estudi, podria venir del Regne Unit, atès que, d’aquestes “posicions no vigilades”, més d’un terç s’haurien pres en lliures esterlines en el cas irlandès; mentre que al petit ducat centreeuropeu la discrepància supera els 500.000 milions d’euros. De fet, el comportament d’aquests inversors -a on dirigeixen el seu capital i les seves preferències pel que fa als actius- encaixa, segons els investigadors, amb la teoria britànica. Un estudi directe de les línies estratègiques dels fons amb seu al Regne Unit a través de Luxemburg s’assemblen més a les del capital forà que no pas al que fan els locals; i molt menys els europeus. “Si el Regne Unit mediés fons per a inversors de la UE, esperaríem que el seu comportament fos més similar a aquests”, raonen. La resta d’actors globals, se’n deriva, acumulen posicions més petites: tant la UE com els Estats Units fan un seguiment fiable de les seves posicions als OOFC. Els paradisos fiscals extracomunitaris, com les Illes Caimans o Suïssa, han anat perdent protagonisme; “en línia amb les troballes de l’informe Global d’Evasió Fiscal del 2024”, que reduïa a la meitat el protagonisme helvètic en la gestió de fons offshore respecte del seu lideratge previ a la crisi financera del 2008.
