La pau al consell de govern del Banc Central Europeu està en qüestió. Ja fa mesos que la presidenta de l’organisme, la francesa Christine Lagarde, fa malabars per mantenir la pau entre les dues faccions històriques del màxim òrgan de decisió de la política monetària europea: els falcons –partidaris de posicions més restrictives, generalment provinents dels països del nord i el centre del continent– i els coloms –el sud, que exigeix decisions que flexibilitzin el crèdit per facilitar el consum i incentivar l’activitat econòmica–. En les darreres jornades, i davant el curs de la previsible baixada de tipus d’interès després d’un any i escaig a l’alça, el xoc s’ha fet més intens: mentre que el governador del Banc Central de Portugal Mario Centeno ha qüestionat que sigui necessari esperar per reduir el preu del crèdit, l’històric banquer austríac Robert Holzmann ha obert la porta a mantenir el 4,5% actual fins a finals del 2024. L’escletxa està més que clara.
Centeno, val a dir, ha estat d’ençà de la primera pujada de tipus d’interès marcadament crític amb la posició del BCE. La passada primavera, mentre la inflació encara no havia estabilitzat la seva tendència descendent i els tipus continuaven a l’alça a Europa, el banquer portuguès ja va apuntar durant la Reunió del Cercle d’Economia la possibilitat d’un overshooting –un enduriment monetari massa brusc, que pugui acabar sent perniciós per a l’economia en general–. En un mercat tan fragmentari com Europa, segons les fonts consultades per Món Economia, és difícil identificar el ventall d’efectes que una pujada de tipus pot exercir sobre el conjunt de l’activitat econòmica. “Hi ha països on pot haver-hi overshooting, és clar, però també països on es presenti el risc contrari”, analitza el professor d’Economia i Empresa de la UOC Antoni Cunyat. “És el problema de la política monetària a la Zona Euro; és diversa, però els tipus són per a tots”.
Així, la situació econòmica no és la mateixa en el centre d’Europa que en els països del sud. Per una banda, tant l’Estat espanyol com Catalunya es mantenen per sobre de les dades d’inflació de la Zona Euro –mentre que la mitjana dels països de la moneda única va tancar el 2023 per sota del 3%, ja a prop de l’objectiu del BCE de dos punts percentuals, la xifra de preus catalana es manté en el 3,2%–. La salut del conjunt de l’economia és també diferent, si bé en la tendència oposada. “Alemanya té greus problemes de creixement”, recorda el professor de la UPF-BSM Xavier Brun. El mal rendiment de la locomotora europea, que va arribar a la recessió tècnica durant el 2023 i que entra al 2024 estancada, podria fer pensar que necessiten una baixada de tipus d’interès que reactivi l’economia. Ara bé, com apunten les fonts consultades, la correlació en el mercat alemany no és tan clara: no només el refredament del crèdit és responsable de la seva crisi; aquesta prové principalment de la pèrdua del gas rus, que ha obstaculitzat la capacitat de la indústria de la República Federal per competir amb avantatge amb la resta del continent. “Alemanya ha patit molt pel gas i el petroli; els preus energètics tenen més a veure amb la seva mala conjuntura que no pas els tipus d’interès”, comenta el secretari general del Col·legi d’Economistes de Catalunya Àngel Hermosilla.
Així, malgrat la necessitat de recuperar el creixement, els països del centre aposten per aguantar els tipus d’interès a nivells elevats. En primer lloc, recorda Cunyat, per un mandat cultural –una reacció als episodis hiperinflacionàries alemanyes al període d’entreguerres–; i en segon, assegura Brun, per un intens focus en el control de l’endeutament a Europa. Els falcons, raona el professor de la UPF, “miren de reduir el grau de deute de l’economia; i si s’ha de refinançar el deute amb tipus alts, els actors optaran per reduir-lo per no pagar més interessos”. És a dir, una conjuntura de política monetària estricta afavoreix el control de deute, perquè el passiu –tant públic com privat– és més car. Per altra banda, els països del sud, més endeutats, “volen abaixar els tipus per evitar problemes amb la càrrega fiscal del deute”. Mercats com l’espanyol, o el mateix portuguès, “surten més tocats” d’un episodi de tipus alts, lamenta Hermosilla. Així, ambdues parts de la contradicció tenen motius per defensar-se. “Els arguments dels dos són correctes; però no tot val per a tots els països”, constata Cunyat.
Qui guanyarà?
Els experts consultats semblen situar-se enmig de les dues postures: ni baixades intenses i immediates, ni un llarg any de tipus alts. En línia amb el que esperen les principals institucions econòmiques, tot apunta a dues reunions més de tipus estàtics que culminarien amb un primer retrocés del preu del crèdit a principis del segon semestre, ja a l’estiu. Val a dir, com recorda Cunyat, que “tradicionalment, el BCE sempre ha estat dominat pels falcons”, principalment pels alemanys. Així, el govern del regulador té més fama de sever que no pas de prudent. Malgrat que l’espiral inflacionista estigui més que lluny del pic del 2022, quan va superar l’11% en els casos més extrems, l’òrgan presidit per Lagarde romandrà previsiblement entre cinc i sis mesos a l’expectativa. Fins i tot quan el cicle de preus es consolida com a baixista, “el BCE espera a confirmar-lo, no baixa a primeres de canvi”, avisa Brun.
La prudència, asseguren les fonts consultades, està més que justificada. Els mercats financers estan àvids de crèdit barat, i una baixada de tipus abans d’hora podria provocar un repunt descontrolat de l’activitat que porti a un nou episodi inflacionista. En cas que les decisions del BCE obrin la porta a una nova escalada de preus, les mesures de control haurien de ser encara molt més estrictes que les que s’han imposat d’ençà de la tardor del 2022, i molt més pernicioses a llarg termini per a la salut de l’economia. Així, Frankfurt esperarà que la gràfica de l’IPC mostri més enllà de qualsevol dubte raonable que els preus a mitjà termini estan sota control i a nivells inferiors al 2%. A més, la salut de la Zona Euro no és encara tan dolenta com per prendre mesures d’urgència. “Es donarà una baixada de tipus d’interès quan l’atur, que és el notari de l’economia, empitjori”, opina Brun.
Frankfurt mira Washington i ignora la banca
Les expectatives, doncs, impliquen una baixada a partir del juny dels volts d’un punt percentual –del 4,5% actual a poc més del 3,5%– fins a finals del curs. Hi ha, fins i tot, qui espera reduccions més intenses. El mateix Brun preveu 25 punts bàsics més: “Si el mercat espera un 1%, probablement veurem baixades de l’1,25%”. Lluny queden, però, les reclamacions de la gran banca, que contemplava ja a finals del 2023 baixades de tipus per al primer trimestre, abans de la primavera. El BCE, en aquest sentit, actua com un congelador de les escalfades expectatives d’una banca que exigeix crèdit. “Els mercats financers sobrereaccionen a tot: passen de seguida a l’eufòria”, critica Cunyat; i una eufòria sense control serviria de metxa per a un nou procés inflacionista.
L’altre mirall del Banc, aquest en positiu, serà Washington. El pròxim dia 31 s’espera una nova reunió de la Reserva Federal. El regulador monetari estatunidenc va començar molt abans que Europa a endurir el crèdit per limitar l’espiral inflacionista i, si bé es troba en nivells lleugerament superiors als països de la moneda única, el mercat roman molt més estable. Com recorda Hermosilla, les decisions de la Fed marquen el ritme d’Europa, no només per la relació de rendiment entre ambdós mercats, sinó per la valoració de les divises –l’euro no pot perdre valor sobre el dòlar, o no a un ritme massa elevat–. El pròxim dijous, doncs, Washington informarà la línia que seguirà, entre la incertesa, Frankfurt durant el 2024.
